La paella mecànica

Jérica en un xicotet poble de l’Alt Palància valencià de origen musulmá, que va conservar la seua població original musulmana després de ser conquerida per Jaume I en 1235.
El campanar de la seua torre és l’element arquitectònic més notable de la població, ben visible a molts quilòmetres de distància per ser de forma estilitzada i de gran alçada, i trobar-se ubicada a la part alta del poble, el que li fa gaudir de gran visibilitat des de tota la zona que envolta la població.

Després de l’expulsió dels moriscs, el poble va quedar deshabitat fins que la repoblació posterior realitzada amb famílies procedents principalment d’Aragó, va configurar la parla castellana característica actual del poble.

Però Jérica va tindre un paper molt rellevant durant el conflicte civil que va patir Espanya arran del cop franquista durant la II República espanyola.
Perquè després que les tropes franquistes tallaren en dos el territori de la República a l’abril de 1938 després de l’Ofensiva d’Aragó, Franco va decidir dirigir les seues tropes cap al sud, en direcció a València, amb l’objectiu de llançar una ràpida ofensiva que tancara els ports mediterranis a la zona central republicana.

I ací és on comença el gran protagonisme que va tindre aquesta població en aquesta part de la Guerra civil espanyola.

La caiguda de València en mans franquistes significava la caiguda de Madrid i la pèrdua de la guerra. Conscients d’això, el bàndol republicà va dissenyar un complex sistema defensiu conegut com Línia XYZ (també denominada com Línia Matallana).
Un tret important d’aquesta Línia és que no estava formada per una franja de fortins o refugis fets amb ciment reforçat com havia estat el Cinturó de Ferro de Bilbao l’any 1937 (i com era la Línia Maginot a França), sinó que era una “defensa en profunditat” constituïda per una xarxa de trinxeres i refugis excavats per aprofitar el terreny aspre de les muntanyes que envolten València pel nord i nord-est.

La línia s’estenia des de la costa del Mar Mediterrani (a l’altura de Nules, la Plana Baixa) i passava per Jérica fins arribar a Santa Creu de Moya (Conca), constituint una enrevessada línia de posicions que serpentejava per les comarques de València, Castelló i una part de Terol fins a entrar a Conca.
La seua extraordinària longitud es devia al fet que estava dissenyada per protegir València tant d’un assalt frontal (en un avanç per la costa) com per l’oest (a través del front de Terol).
En part va ser dissenyada i executada sota la direcció de Manuel Matallana, oficial de l’Exèrcit Popular de la República que s’havia fet càrrec de les tropes republicanes al Llevant i, en definitiva, de la defensa de València davant l’avanç franquista.

Les tropes nacionals van llançar el seu primer atac massiu contra aquesta línia el 13 de juliol, però va resultar del tot estèril davant la resistència de l’Exèrcit Popular Republicà.
L’aviació nacionalista no va aconseguir inutilitzar les defenses republicanes en terreny muntanyós, adequadament amagades als avions nacionals, fins i tot a la Legió Còndor o l’Aviació Legionaria.
Aquestes trinxeres disposaven d’encertats sistemes de comunicació entre si, permetent als defensors neutralitzar els avenços enemics, els quals podien ser repel.lits amb foc creuat de metralladores des de molt diverses posicions gràcies a que les trinxeres republicanes aprofitaven molt bé les irregularitats del terreny.
Les tropes del bàndol nacional comptaven amb superioritat numèrica en artilleria, però tot i batre constantment el terreny enemic per tres dies des del 20 de juliol, els seus atacs no desordenaren la defensa dels republicans, que mantingueren les seues posicions.

El 25 de juliol de 1938 els republicans van creuar l’Ebre, en una important ofensiva de l’Exèrcit Popular de la República amb l’objectiu d’alleujar la pressió dels seus camarades del Llevant.
A partir d’aleshores el front va quedar en relativa calma exceptuant alguns tirotejos i combats de caràcter local, perquè una vegada que va acabar la Batalla de l’ Ebre, els estrategs franquistes seguien concentrats al front català i van donar carpetada final als seus plans d’ofensiva al Llevant.

La batalla i la defensa que es va lliurar a Jérica i en la veïna localitat de Viver van ser especialment heroiques i aferrissades, fins al punt que el general Rojo, un dels militars republicans més destacats, la va situar al mateix nivell que les que es van succeir durant el setge feixista de Madrid.

Organitzat per Centre Excursionista de València, i acompanyats d’Edelmir Galdón, historiador valencià i possiblement el major especialista històric en la línia XYZ, unes 35 persones ens vam desplaçar fins Jérica per recórrer els seus voltants i visitar els innombrables restes que, en diferent grau conservació, són testimonis muts d’aquells tràgics esdeveniments.

El 7è. Centre de Resistència de la línia defensiva XYZ el constituïen les poblacions de Viver-Jèrica, amb posicions que batien el pla i cobrien la carretera de Viver a Teresa.

Un cop arribarem al poble, ens dirigirem just al seu costat fins al que va ser l’antiga trinxera en la Vegatilla. Aquestes trinxeres tenen la peculiaritat que van ser restaurades per un grup d’alumnes del taller d’ocupació de la Mancomunitat de l’Alt Palància fa uns pocs anys, utilitzant els materials originals utilitzats en la seua època. El seu estat actual és bo, encara que el deteriorament sofert últimament degut a la manca de tasques de manteniment s’està començant a notar.

Després d’aquesta visita ens dirigirem cap a la zona de Novaliches, un llogaret pertanyent a Jérica separat uns dos quilòmetres de la població.
Allà vam poder recórrer al llarg d’unes 3 hores diferents posicions defensives republicanes, com nius de metralladores en bastant bon estat, realitzats en formigó armat.
El primer dels que visitarem encara mantenia en perfecte estat la tronera que batia la carretera Sagunt-Terol, què era la línia de penetració de l’ofensiva franquista, amb un accés posterior que es continuava amb una trinxera. En bon estat de conservació, el seu interior encara conserva inscripcions realitzades pels fortificadors, en què es poden llegir: “Batallón Zapadores, 2ª Compañía, 1ª Sección, 2º Pelotón”. I en una altra “En los 15 días de Defensa a Valencia. 7-9-1938”.

L’estructura constructiva d’aquestes posicions és relativament estable, amb nius de metralladora estratègicament emplaçats, perfectament camuflats en el terreny i d’enorme solidesa, realitzats en formigó armat  amb línies de trinxera que els comuniquen i amb refugis en la rereguarda similars a les d’altres línies com la del Puig-Carasols, què era la línia de defensa més propera a la ciutat de València.

La següent posició que vam visitar, un niu de metralladora de característiques similars a l’anterior, havia sofert importants modificacions. No conservava la part davantera, inclosa la tronera, en què s’havia fet un accés d’obra.
L’estructura i la cúpula presentaven un estat més que acceptable. L’entrada en origen, un estret accés a un dels seus laterals, havia estat tancada.

La construcció, que evidencia un abandonat ús de magatzem o traster, va estar perfectament camuflada pel terreny. A la part davantera només quedava al descobert la part superior i la tronera, mentre que la inferior quedaria oculta per la terra, que va haver de retirar-se quan es va modificar la seua estructura en origen, possibilitant l’accés per la part davantera.

Aquesta posició també conserva inscripcions. En elles es llegeix: “XII Batallón de Zapadores, 2ª Compañía. Viva la República, 14 de… En los 15 días de defensa a Valencia. 16-9-1938”.

Mentre varem recórrer els camins i les sendes per descobrir tot aquest excepcional patrimoni bèl.lic, lamentablement desprotegit pel govern valencià què més bé sembla voler amagar-lo i deixar què acabe per desaparèixer completament, vam caminar entre bancals d’oliveres centenàries, de les quals les seues grans i retorçades donaven fe de la seua antiguitat, potser algunes d’elles tant com la pròpia conquesta cristiana de Jérica.

Patraix, València, a 14 de gener de 2014.