Aquest projecte va nàixer com un reflex dels esdeveniments què estan succeint al Principat, però posant els peus a terra i adaptant-lo a les circumstàncies particulars què caracteritzen la particular realitat social i política valenciana.
Allò va ser pel maig d’enguany.

De seguida les adhesions de diputats i líders de forces polítiques, de sindicalistes, de professors universitaris i de personalitats de la vida civil valenciana, d’estudiants, professionals i de persones de diferents condicions no es van fer esperar a través de la xarxa.
Havia nascut la Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià.

En unes setmanes hi va arribar a prop de les mil adhesions.

El 22 d’agost es va presentar a Prada de Conflent, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, i l’1 d’octubre al Cap i Casal, al teatre de la Societat Coral el Micalet.

Des d’aleshores el moviment no ha parat d’evolucionar, però també de créixer.

El passat 5 d’octubre es va produir la darrera de les reunions de treball sobre el procés constituent de la Plataforma Pel Dret a Decidir.
En ella es va acordar continuar amb el debat del document i de les esmenes i aportacions que hi estan arribant de la ciutadania, així com constituir quatre àrees de treball amb l’objectiu d’anar donant cos a la Plataforma: Comissió de Ponència, Comissió d’Organització, Comissió d’Economia i Comissió d’Imatge, què començaran a convocar-se i reunir-se en el propers dies.

La Comissió d’organització té previst proposar em breu un calendari d’assemblees intercomarcals per debatre la ponència i les esmenes per tot arreu del territori valencià.
 

Aquesta és la ponència actual que s’ha de debatre:

“El País Valencià ha de fer un pas endavant. Després de trenta anys d’autonomia, gestionada per partits estatals d’un o altre color, aquest sistema polític-administratiu, no només s’ha manifestat ineficient per resoldre els problemes de la ciutadania, sinó que a més a més, ha comportat un greu deteriorament de les estructures polítiques, socials i econòmiques del nostre País.

Políticament, els pocs avanços aconseguits -en el sentit de l’exercici d’un poder de decisió autònom al de l’Estat espanyol- han estat paulatinament aturats per lleis i preceptes uniformitzadors, que deixen l’autonomia, en poca cosa més que en una mera descentralització administrativa amb molt poc poder de decisió real. Una autonomia gestionada com a part d’un Estat, sense vida pròpia i limitada financerament per decisions alienes -i contràries- als interessos del poble valencià, ha esdevingut un instrument eficaç de control polític en mans de l’Estat.

Durant les darreres dècades, el Producte Interior Brut del País Valencià ha descendit de manera alarmant com a conseqüència del drenatge capitals -via imposts- des de les nostres terres cap a la metròpoli, sense que aquest es vera compensat ni amb inversions ni amb un millor finançament. Les conseqüències han estat nefastes per la nostra economia, que ara, agreujada per la crisi sistèmica, es troba sense instruments polítics i financers per fer front a la crisi. Per si fora poc, els grans beneficis obtinguts amb l’especulació immobiliària, han suposat una forta desinversió -si més no en la indústria- que, amb el deteriorament de les rendes agràries -com a conseqüència de la globalització i de la nefasta Política Agrària Comunitària- deixen el País Valencià abocat a fonamentar la nostra economia en el monoproducte del turisme.

Amb la pèrdua de la CAM, Bancaja i el Banc de València, sense un potent teixit industrial, amb un atur que supera el 28% i amb un deute que supera els 30.000 milions d’euros, amb la creixent emigració de mà d’obra qualificada i una corrupció generalitzada en tots els nivells institucionals es fa difícil de creure que, sense un canvi de perspectiva, sense un canvi de model i de mentalitats, siga possible encarar els reptes de la nostra societat amb garanties d’èxit.

Sense una superació dels marcs ideològics i polítics dominants durant les darreres dècades -fruits d’una “batalla de València” saldada amb vencedors i vençuts- es farà impossible dotar-se d’un instrumental conceptual adequat per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem. Les conseqüències polítiques, socials i econòmiques derivades d’una ideologia dominant basada en l’odi a tot allò català o catalanista, com a ideologia autoritària i excloent, que justifica fins i tot la violència física contra aquelles organitzacions que la professen o són sospitoses de professar-la, han estat nefastes per al nostre País, tant des del punt de vista econòmic com cívic i social, generant una societat trencada en dues meitats irreconciliables.

Correspon al conjunt del valencianisme -en tant que ideologia transversal que abraça totes aquelles organitzacions i persones per a les quals el subjecte polític del seu discurs som els valencians- superar aquest estadi, posant les bases d’un nou valencianisme que, sense estèrils discussions simbòliques i identitàries, genere amplis consens. Un nou valencianisme estructurat a partir de demandes democràtiques i ciutadanes i no en preceptes ètnic-culturals o identitaris.

És en aquest marc on la reivindicació de Dret a Decidir es visualitza com a la punta d’un procés d’empoderament de la societat valenciana per superar l’actual estadi polític autonomista; on la lluita per recuperar els drets i serveis de l’estat del benestar es situen en el punt de partida per la conquesta de nous drets i on la denúncia de l’espoliació fiscal a la qual ens sotmet l’Estat espanyol es necessària per tal de recuperar instruments imprescindibles que facen possible la refeta de la nostra societat.”

Patraix, València, a 12 de desembre de 2013.

El negacionisme històric sembla haver-se posat sobtadament de moda a Espanya. Els partits espanyols més espanyolistes semblen estar competint entre si a veure qui ho és més i qui nega amb més premeditació i traïdoria realitats històriques que ningú amb un mínim de rigor històric pot negar.

Si ahir UPyD va decidir presentar una denúncia a la fiscalia Superior de Catalunya (a la qual posteriorment es van afegir els altres dos partits més espanyols i espanyolistes, Ciutadans i el PP) contra els organitzadors del simposi ‘Espanya contra Catalunya. Una mirada història (1714-2014)’ que organitza el Centre d’Història Contemporània, al considerar que el simposi pot suposar ‘un delicte de provocació a la discriminació, a l’odi o a la violència’, poc després el PP balear del sr. Bauzá aprovaven al Parlament una proposició no de llei en què es declarava que “els Països Catalans no existeixen”.
Tot venia pel fet de què en el últim debat de política general del Parlament de Catalunya s’havía reconegut ‘els Països Catalans com una realitat cultural, lingüística i històrica compartida’. El PP balear va considerar aquesta declaració ‘una ingerència’ i en la proposició va dir: ‘El Parlament de les Illes Balears manifesta que els “Països Catalans” no existeixen i que les Illes Balears no formen part de cap “País Català”‘, considerant-los ‘una entelèquia amb un missatge polític subliminar’.

Doncs bé, senyors espanyolíssims del PP balear, si tingueren vostès un mínim de coneixements històrics, que no en tenen, aquesta proposició no de llei no haurien vostès d’haver-la adreçat contra el que s’havia declarat al Parlament de Catalunya, sinó contra el que va escriure un tal Benvingut Oliver i Esteller, un destacat jurista i historiador valencià nascut a Catarroja (l’Horta Sud), fa ni més ni menys que 137 anys.

En Benvingut Oliver, en els seus 3 toms sobre la “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I“, escrit a Madrid l’any 1876, va dir textualment que “Existe una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y Valencia (…) Este hecho arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana o países catalanes, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad“.

Sí, senyor Bauzá, els Països Catalans són una idea valenciana, com també ho ha estat durant el segle XX gràcies a l’obra i el pensament de Joan Fuster, de qui Josep Pla va dir que no era un valencià catalanista, sinó un “català integral”.

Sr Bauzá, en la seua pròxima proposició no de llei al parlament balear, recorde rebutjar tot el pensament històric valencià dels segles XIX i XX. En cas contrari, mai no podrà dir per decret que a els Països Catalans no existeixen.

PD : Observeu el magnífic mapa que mostre a la entradeta d’aquest apunt. Correspon a una “Cartografia del Regne de València , Catalunya i les illes Mallorques” de Philippe de Pretot, realitzat a Paris en 1787.

Un magnífic mapa d’allò que el senyor Bauzá diu què no hi existeix.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de desembre de 2013.

Perquè tot seguit el regidor de seguretat del PP va començar a gravar als xiquets amb el seu telèfon mòbil, mentre es quedava mirant l’escena després que ja havia passat la comitiva, amb la finalitat d’identificar i recordar les cares dels xiquets i dels mestres que assistien a l’escena sense reprendre’ls.

Passada ja definitivament la comitiva, i quan els escolars començaven a retirar-se a les aules per prosseguir les classes, la policia va accedir al col.legi per fer callar als que encara cridaven i es van posar en contacte amb la directora per, segons sembla, intentar descobrir qui havia incitat aquelles protestes.
Segons van dir als periodistes posteriorment els docents, la reacció havia estat espontània per part dels xiquets, que des que es va tancar Canal Nou reclamen, per exemple, que tornen a passar-se els dibuixos animats en valencià que veien als matins.

Però les coses tampoc van acabar ahí.

Ahir mateix la Conselleria d’Educació va enviar al col.legi un inspector per tal d’investigar si les perilloses proclames que van llançar els escolars cap al President van ser instigades per algun mestre.
La visita de l’inspector educatiu es va saldar amb l’obertura d’un expedient informatiu «per esbrinar el que ha passat durant la visita del president de la Generalitat a Xàtiva».

L’expedient obert al CEIP Taquígraf Martí, de moment informatiu, si continua endavant pot derivar en un expedient sancionador a l’equip directiu del col.legi públic o als docents responsables de la vigilància del pati per consentir la protesta.
Les declaracions de la consellera María José Català, aqueixa mateixa que un cop es va disculpar davant l’auditori del seu partit perquè tenia “el defecte” de parlar en valencià, són clarificadores: «Es tracta d’assegurar i garantir que els centres educatius mantinguen un ambient adequat i garantir els drets de qualsevol  menor d’edat i assegurar que no siguen conculcats per qualsevol circumstància (…) Anem a analitzar la situació i, per descomptat, no consentirem ni tolerarem cap tipus d’utilització dels nostres escolars per a fins que no estiguen previstos dins de l’activitat escolar»

Segons fonts del PP valencià, el Consell està disposat a «arribar fins a la fi» en la investigació, fins a l’extrem que es planteja seriosament denunciar els fets davant la Fiscalia de Menors per presumpta manipulació dels escolars. Les mateixes fonts donen suport a aquesta decisió en l’existència de suposades fotos i vídeos gravats per agents de la Policia Nacional en què aparentment es veuen «fins a tres mestres ajupits darrere dels xiquets», cosa que cap càmera ni televisió dels periodistes sorprenentment va captar.

Aquestes fonts del partit adverteixen que si algun pare presenta una denúncia contra algun docent per presumpta manipulació, «les conseqüències per aquest fet poden ser greus, ja que podria fins i tot ser expulsat de la funció pública».

I ara em pregunte jo: i si en comptes de cridar el què estaven cridant, hagueren donat visques al president i a la senyora ministra, i aplaudit rabiosament al seu pas, s’haguera obert la mateixa investigació per part de la Conselleria?

El PP s’ha acostumat a traspassar totes les línies vermelles que marquen una convivència democràtica.
Precisament per això, perquè no hi creuen.

La mentida, la insídia, la manipulació, la corrupció, la manca de transparència, la imposició i l’abús de poder són les senyes d’identitat que caracteritzen el seu estil de govern.

El que ha passat amb els escolars de Xàtiva torna a traspassar un altra línia roja, al meu entendre molt perillosa en acostar-se cap al totalitarisme, el control de les ments dels seus ciutadans i l’ofec de la llibertat d’expressió i de la dissidència, per innocent que aquesta siga, com ha estat aquest cas.

La seua intenció, al més pur estil de la famosa “caça de bruixes” del senador McCarthy als EUA de mitjans dels anys 50 del segle passat, no és un altra més que la d’instaurar un ferri control ideològic en la ciutadania i agitar el fantasma de la delació i de la por entre la societat valenciana.
 

George Orwell i la seua novel.la “1984” se’ls comença a quedar xicoteta a aquesta colla de tirans que ocupen la Generalitat valenciana.

Patraix, València (L’Horta), a 7 de desembre de 2013.

La resposta a l’esmentada pregunta pot semblar molt òbvia per a milions d’espanyols: yes, of course! 

Però no ho és tant per a altres, i sobretot per a molts ciutadans i institucions internacionals que viuen o estan situades més enllà de les seues fronteres.

La qualitat de la democràcia d’un país es pot mesurar a través de multitud d’indicadors, com ara la independència del seu sistema judicial, la transparència de les seues institucions davant els requeriments dels seus ciutadans, els seus mecanismes de democràcia participativa, més enllà del sistema de democràcia representativa formal establert, els seus mecanismes fiscals de redistribució de la riquesa, entre molts altres.

El que per a molts va ser una transició de la dictadura a la democràcia modèlica (els de resposta fàcil i òbvia a l’esmentada pregunta: yes, of course!), per a altres, els que precisament pensem que la resposta és justament la contrària, no va ser més que una gegantina estafa cuinada als despatxos de la Moncloa i de la Zarzuela, amb la complicitat dels partits anomenats “constitucionalistes”, amb el doble propòsit de, per una banda, donar visibilitat internacional a la fi d’una dictadura i a l’arribada d’una “democràcia” homologable a la de la resta de països que ens envolten, i per una altra de perpetuar els privilegis que tenien les elits econòmiques del franquisme a través d’un nou entramat mediàtic-legislatiu-judicial consagrat en la Constitució de 1978.

I el que va passar amb la darrera sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, en la qual s’anul.lava l’aplicació de la doctrina Parot per part de la justícia espanyola, és un botó més de la mostra.

Una sentència per unanimitat dels 17 magistrats de la sala del Tribunal d’Estrasburg, que considerava que les resolucions dels tribunals espanyols han estat vulnerant l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans (dret a la llibertat ia la igualtat).
Una sentència que posava al descobert, una vegada més, la submissió de la justícia espanyola als interessos polítics. 

La (esperada) reacció dels mitjans de (des)informació als servei del règim espanyol confirma el què he esmentat: la sentència va ser obra d’un contuberni (a l’estil del judeo-maçònic de l’època franquista) que l’únic que pretenien és desprestigiar la justícia espanyola i buidar les presons espanyoles de “terroristes” d’ETA, així com d’assassins i violadors de tota mena i condició.

Però el cas de la doctrina Parot ha estat només la punta de l’iceberg.

Fa poc vaig llegir un interessant article en què uns professors de la Universitat del País Basc, Juan Velázquez, Iñaki Valent i Juan Ignacio Ugartemendía són els seus noms, havien recopilat en un ampli estudi les 70 sentències en contra que acumula l’Estat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans, i només en el període que va des de 1988 a 2009.

No hi ha país europeu que haja estat condemnat tantes vegades. Espanya, a més de ser campió d’Europa de futbol, ho és també de sentències en contra a Estrasburg.

L’estudi fa palés com sis organitzacions internacionals diferents han condemnat l’Estat espanyol un total de 77 vegades pels seus repetits incompliments de la legalitat internacional i els drets humans. 

Aquestes són:

– El Tribunal Europeu de Drets Humans (70 vegades).

– L’Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea (3 vegades).

– Transparència Internacional (1 vegada).

– Access Info (1 vegada).

– L’Agència Mundial Antidopatge (1 vegada).

– La Unió Ciclista Internacional (1 vegada).

Totes elles han emès sentències, informes, notes i comunicats públics de condemna contra veredictes emesos per la justícia espanyola.

En la major part de les ocasions, bona part de la premsa espanyola les ha manipulat o desvirtuat, o directament les ha silenciat.

Els precedents de la doctrina Parot han estat molts: el “cas Bultó”, el “cas Sanders”, el “cas Castells”, Casado Coca, Díaz Ruano, Ruiz Torija, López Ostra, Salvador Torres, i alguns més sonats: els casos de Gómez de Liaño, Juan Alberto Perote o Ruiz Mateos.
Tots ells han hagut de ser indemnitzats amb l’erari públic perquè van patir abusos judicials i polítics de tota mena i naturalesa per part de la justícia espanyola.

Els ministres de justícia espanyols afectats per aquestes sentències han estat fins a quinze, de tots els partits polítics que han governat l’Estat espanyol des de la dictadura, fet que evidencia la “transversalitat” d’aquest fenomen:

Landelino Lavilla (UCD), Iñigo Cavero (UCD), Francisco Fernández Ordóñez (UCD), Pío Cabanillas (UCD), Fernando Ledesma (PSOE), Enrique Múgica (PSOE), Tomás de la Quadra (PSOE), Juan Alberto Belloch (PSOE), Mariscal de Gante (PP), Ángel Acebes (PP), José María Michavila (PP), López Aguilar (PSOE), Fernández Bermejo (PSOE), Francisco Caamaño (PSOE) i ara Ruiz Gallardón (PP). 

Un dels casos mediàticament més cridaners van ser les condemnes internacionals de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), al costat de les del COI i UCI, contra la permissivitat cap al dopatge esportiu a l’Estat espanyol.
Aquestes condemnes van ser tergiversades pels mitjans del règim, fins al punt que el “cas Contador” o la “Operació Port” es van maquillar com “atacs” als “èxits” esportius espanyols o “enveges” dels seus competidors. 

Els esportistes que van fer trampes i es van dopar van ser absolts o simplement apercebuts pels tribunals espanyols en base a unes lleis que, igual que han emparat la seua impunitat, ho fan també en altres esferes per protegir polítics o financers corruptes. 

Un altre cas molt cridaner, al meu parer, és el de les condemnes realitzades per l’Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea (OSCE), que van condemnar els actuals polítics espanyols per no respectar el dret de reunió i manifestació dels convocants de la concentració sota el lema “Escac al Rei”.

Aquesta és la mateixa organització internacional que ja ha emès tres comunicats internacionals contra Espanya pel seu sistema electoral i per la seua suposada “llei de Transparència”, que en opinió dels observadors estrangers independents pretén tot el contrari: tornar a enganyar i ocultar al ciutadà el seu dret a la informació pública sobre els seus diners i el destí dels seus imposts.
La resposta que va donar el Govern espanyol qualifica per si mateixa la democràcia existent a Espanya: expulsar als sis diplomàtics que l’OSCE havia enviat a Madrid com a observadors. 

Per tot això, l’OSCE va incloure a Espanya en la “llista negra” de les democràcies del món.

En el món actual de l’empresa, en els últims anys s’ha desenvolupat una metodologia de treball que consisteix bàsicament en aprendre dels errors comesos en el passat per no tornar a repetir-los en futurs projectes similars.
Es tracta de no haver de “reinventar la roda” novament quan ens enfrontem a alguna cosa per la que altres o nosaltres mateixos ja hem passat anteriorment.

Aquesta tècnica, desenvolupada en el món anglosaxó, es coneix pel nom de “Lessons learned”, la traducció de la qual seria la de “lliçons apreses”.

El seguit d’esdeveniments succeïts al País Valencià des que el passat 5 de novembre Alberto Fabra va anunciar el tancament de la RTVV, haurien de fer-nos reflexionar molt seriosament sobre les conseqüències sobrevingudes.

I ara que des de l’oposició política es parla de tornar a obrir RTVV (Ximo Puig fins i tot s’ha atrevit a marcar una data per a tal esdeveniment, el 9 de octubre de 2015), en el supòsit d’aconseguir derrotar al PP a les pròximes eleccions autonòmiques, aplicar col.lectivament aquesta tècnica del món empresarial als fets succeïts en els últims 24 anys amb la RTVV ha de ser tasca obligada, tant des del món de la política com des de l’àmbit civil.

Al meu parer, tres són les principals “lliçons apreses” que podem extraure d’aquests esdeveniments , independentment de moltes altres que es puguen extraure des d’altres àmbits.

La primera d’elles, jo crec que la fonamental, va ser la del seu pecat original: nàixer viciada, es a dir, nàixer per ser utilitzada, i ja hem vist de quina manera al llarg d’aquests anys, com a caixa de ressonància del poder establert.

I aquesta primera lliçó apresa va per als polítics, però també va per a la ciutadania, que sota cap condició haurem d’acceptar ni romandre de braços creuats si la nova televisió torna a vincular la seua gestió a la del poder existent a la Generalitat.

En el seu moment RTVV es va crear sota el poder socialista de Joan Lerma.
Molt de compte, doncs, ara amb el PSOE-PSPV de Ximo Puig, partit que es presumeix serà el majoritari de l’oposició actual per tornar a governar la Generalitat, el mateix partit que va cometre el pecat original de l’anterior televisió. Avís per a navegants…

La segona d’elles va per la ciutadania.
Una ciutadania que hem estat impassibles davant els abusos que s’han comès amb un mitjà que havia estat creat per articular la nostra societat, la valenciana, i per promoure l’ús de la nostra llengua. I a més pagada amb els imposts de tots nosaltres.

La resignació davant aquest estat coses ens ha portat a acceptar-ho com un fet consumat i sense possibilitat de reversió, com una mena de castic diví davant el qual res es podia fer, llevat del fet de criticar-ho  amb duresa i esbroncar Canal 9 cada vegada que s’acostava a cobrir alguna manifestació en contra del PP.

Aquesta manca de resposta de la ciutadania, al meu parer ha estat letal i una de les causes que més ha contribuït al fet que el partit al poder haja fet d’ella una autèntica “barra lliure” d’excessos i despropòsits.

Davant d’una futura nova televisió valenciana, no podem tornar a repetir aquesta irresponsable actitud de passivitat.

I aquesta lliçó va també pels treballadors de RTVV, que en una majoria, amb algunes i molt honrades excepcions, han venut al partit en el poder directament la seua complicitat, en uns casos, i el seu silenci en altres. Que preguen bona nota també ells.

I la tercera de les lliçons apreses afecta a tota la societat valenciana.
Quasi tothom, tant des de posicions més conservadores i “regionalistes”, fins a les més crítiques de l’esquerra i el nacionalisme, hem coincidit a denunciar individualment l’abús que s’estava cometent amb RTVV. Però no hem estat capaços d’unir-nos en una sola veu col.lectiva per denunciar i exigir amb fermesa el seu final i les responsabilitats derivades de tal barbàrie.

La transversalitat que hem pogut observar en les dues manifestacions convocades en els darrers dies contra el tancament de RTVV, tal com he comentat en alguns dels meus últims apunts, i com s’han fet ressò els mitjans de comunicació, ha de servir per unir-nos d’una volta i per sempre i deixar de veure l’enemic a casa nostra, com des de fora han intentat interessadament fer-nos veure ja des de la Batalla de València.

La decisió de tancar RTVV, presa per part del president de la Generalitat, ha de fer-nos veure qui és l’enemic del nostre poble en el seu conjunt, però no el dels blavers o el dels catalanistes, sinó el de tots nosaltres: l’Espanya abassegadora i antidemocràtica, que ha convertit el nostre País en un laboratori de proves de la dreta neoliberal i del centralisme més jacobí.
No és casualitat que hagem estat la primera “comunitat” on s’ha posat en marxa el model de gestió públic-privada de la sanitat, la primera a veure com desapareixia completament el seu sistema financer propi, la primera a anar a Madrid per diners davant l’axfixia premeditada d’un finançament que té tints d’espoli colonial, de veure com les infraestructures necessàries per dinamitzar la nostra economia productiva i exportadora, com el Corredor mediterrani, no es realitzen, o la primera a tot Europa en veure el tancament de dues televisions en llengua pròpia

No, no és casualitat… I això ens afecta a tots, a blavers i catalanistes, a conservadors i marxistes per igual.

Aprenguem aquesta vegada molt bé les lliçons. En això ens va, ni més ni menys, la nostra supervivència com a poble.

Patraix, València, a 2 de desembre de 2013.

Mentre ahir feia algunes fotos de la gran manifestació que recorria el centre del Cap i Casal, un desconegut es va acostar per la meua esquena i em va dir: “Aquests de Canal 9 han aconseguit per primera vegada ajuntar blavers i quatribarrats en una mateixa manifestació…”
Jo em vaig tornar i vaig assentir, i li vaig dir: “Crec que els valencians hem entès per primera vegada que van a per tots nosaltres, sense importar la nostra ideologia. No només han acabat amb la nostra televisió, ara volen acabar també amb el nostre poble…”.
L’home va assentir i va somriure, ell també havia entès el que jo li havia volgut dir. Ens vam donar la mà i seguirem caminant cadascú pel seu costat en la manifestació.

Ahir novament 60.000 valencians, convocats amb només un dia d’antelació, vam tornar a donar una extraordinària lliçó de dignitat als nostres indignes governants, a aqueixos que habiten la cova d’Alí Babà i els quaranta lladres en què han convertit la nostra històrica Generalitat.

Igual que va succeir fa 3 setmanes, quan el govern de Fabra anunciava el tancament d’RTVV, ahir novament senyeres de tota condició i color tornaven a compartir espai urbà: blaveres, quatribarrades, estelades i amb franja blava i estrela.

El tancament d’RTVV, que ha seguit al tancament de TV3 i a la fallida del nostre sistema financer, comença a ser percebut per bona part de la societat valenciana, independentment de la seua condició o ideologia política, com un atac en tota regla al nostre poble en la seua totalitat, contra la nostra llengua, contra la nostra cultura i contra el nostre autogovern.

El poble valencià comença a veure amb bastant claredat qui és el nostre enemic, qui és el què ens vol reduir a una simple anècdota regional, a un mer assumpte de folklore perifèric: Espanya i els seus quintacolumnistes al govern de la Generalitat, vists ja com els lladres que varen entrar per Almansa cada volta per més i més valencians, com cantava Al Tall.

Sense televisions, sense sistema financer, sense infraestructures que faciliten a la nostra economia productiva i exportadora arribar a Europa i créixer, estan buidant el nostre autogovern i intentant diluir-nos a poc a poc dins de la identitat castellà-espanyola. Aqueix és el seu objectiu: tornar a fer d’Espanya la una-grande-y-libre de no fa tant anys i que tant enyoren.

Però si hem resistit 300 anys a tots els intents d’anorreament del nostre poble, ara no van a acabar amb nosaltres. “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”, com deia el nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés.

L’espurna ha encès la flama i ha activat a una marea humana.
Al Principat va ser de color taronja, a les Illes de color verd i ací ja és roig, del color de l’armilla dels treballadors resistents de RTVV.

Patraix, València (L’Horta), a 1 de desembre de 2013.