La paella mecànica

Aquest projecte va nàixer com un reflex dels esdeveniments què estan succeint al Principat, però posant els peus a terra i adaptant-lo a les circumstàncies particulars què caracteritzen la particular realitat social i política valenciana.
Allò va ser pel maig d’enguany.

De seguida les adhesions de diputats i líders de forces polítiques, de sindicalistes, de professors universitaris i de personalitats de la vida civil valenciana, d’estudiants, professionals i de persones de diferents condicions no es van fer esperar a través de la xarxa.
Havia nascut la Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià.

En unes setmanes hi va arribar a prop de les mil adhesions.

El 22 d’agost es va presentar a Prada de Conflent, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, i l’1 d’octubre al Cap i Casal, al teatre de la Societat Coral el Micalet.

Des d’aleshores el moviment no ha parat d’evolucionar, però també de créixer.

El passat 5 d’octubre es va produir la darrera de les reunions de treball sobre el procés constituent de la Plataforma Pel Dret a Decidir.
En ella es va acordar continuar amb el debat del document i de les esmenes i aportacions que hi estan arribant de la ciutadania, així com constituir quatre àrees de treball amb l’objectiu d’anar donant cos a la Plataforma: Comissió de Ponència, Comissió d’Organització, Comissió d’Economia i Comissió d’Imatge, què començaran a convocar-se i reunir-se en el propers dies.

La Comissió d’organització té previst proposar em breu un calendari d’assemblees intercomarcals per debatre la ponència i les esmenes per tot arreu del territori valencià.
 

Aquesta és la ponència actual que s’ha de debatre:

“El País Valencià ha de fer un pas endavant. Després de trenta anys d’autonomia, gestionada per partits estatals d’un o altre color, aquest sistema polític-administratiu, no només s’ha manifestat ineficient per resoldre els problemes de la ciutadania, sinó que a més a més, ha comportat un greu deteriorament de les estructures polítiques, socials i econòmiques del nostre País.

Políticament, els pocs avanços aconseguits -en el sentit de l’exercici d’un poder de decisió autònom al de l’Estat espanyol- han estat paulatinament aturats per lleis i preceptes uniformitzadors, que deixen l’autonomia, en poca cosa més que en una mera descentralització administrativa amb molt poc poder de decisió real. Una autonomia gestionada com a part d’un Estat, sense vida pròpia i limitada financerament per decisions alienes -i contràries- als interessos del poble valencià, ha esdevingut un instrument eficaç de control polític en mans de l’Estat.

Durant les darreres dècades, el Producte Interior Brut del País Valencià ha descendit de manera alarmant com a conseqüència del drenatge capitals -via imposts- des de les nostres terres cap a la metròpoli, sense que aquest es vera compensat ni amb inversions ni amb un millor finançament. Les conseqüències han estat nefastes per la nostra economia, que ara, agreujada per la crisi sistèmica, es troba sense instruments polítics i financers per fer front a la crisi. Per si fora poc, els grans beneficis obtinguts amb l’especulació immobiliària, han suposat una forta desinversió -si més no en la indústria- que, amb el deteriorament de les rendes agràries -com a conseqüència de la globalització i de la nefasta Política Agrària Comunitària- deixen el País Valencià abocat a fonamentar la nostra economia en el monoproducte del turisme.

Amb la pèrdua de la CAM, Bancaja i el Banc de València, sense un potent teixit industrial, amb un atur que supera el 28% i amb un deute que supera els 30.000 milions d’euros, amb la creixent emigració de mà d’obra qualificada i una corrupció generalitzada en tots els nivells institucionals es fa difícil de creure que, sense un canvi de perspectiva, sense un canvi de model i de mentalitats, siga possible encarar els reptes de la nostra societat amb garanties d’èxit.

Sense una superació dels marcs ideològics i polítics dominants durant les darreres dècades -fruits d’una “batalla de València” saldada amb vencedors i vençuts- es farà impossible dotar-se d’un instrumental conceptual adequat per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem. Les conseqüències polítiques, socials i econòmiques derivades d’una ideologia dominant basada en l’odi a tot allò català o catalanista, com a ideologia autoritària i excloent, que justifica fins i tot la violència física contra aquelles organitzacions que la professen o són sospitoses de professar-la, han estat nefastes per al nostre País, tant des del punt de vista econòmic com cívic i social, generant una societat trencada en dues meitats irreconciliables.

Correspon al conjunt del valencianisme -en tant que ideologia transversal que abraça totes aquelles organitzacions i persones per a les quals el subjecte polític del seu discurs som els valencians- superar aquest estadi, posant les bases d’un nou valencianisme que, sense estèrils discussions simbòliques i identitàries, genere amplis consens. Un nou valencianisme estructurat a partir de demandes democràtiques i ciutadanes i no en preceptes ètnic-culturals o identitaris.

És en aquest marc on la reivindicació de Dret a Decidir es visualitza com a la punta d’un procés d’empoderament de la societat valenciana per superar l’actual estadi polític autonomista; on la lluita per recuperar els drets i serveis de l’estat del benestar es situen en el punt de partida per la conquesta de nous drets i on la denúncia de l’espoliació fiscal a la qual ens sotmet l’Estat espanyol es necessària per tal de recuperar instruments imprescindibles que facen possible la refeta de la nostra societat.”

Patraix, València, a 12 de desembre de 2013.