Les institucions per si mateixes mai no poden garantir el joc democratic, que s’assenta fonamentalment en el desig i la voluntat democratica. En el cas espanyol aquesta voluntat dificilment es perceptible, doncs la seva oligarquia, d’origen terratinent, acostumada a imposar la seva voluntat sense restriccions, dificilment podria estar d’acord amb el joc democratic. El seu estat ideal es una dictadura, que es el que aconseguiren amb Franco. En quan a la transicio, va ser una obertura obligada, un repartiment del poder, amb contraprestacions molt importants, com el desmantellament de les organitzacions obreres a canvi de la legalitzacio d’un partit comunista, ja inofensiu. Va significar, a mes, que totes les forces opositores deixessin de ser-ho a partir del moment que van disposar del seu espai propi. Els feixistes recalcitrans de tota la vida, d’un dia per l’altre, esdevenien democrates i els gestors principals d’una de les democracies menys creibles del mon doncs tot el joc democratic no ha estat mes que una parodia, de cara a la galeria basicament, a on aquestes classes s’han aprofitat en gran mesura del control exercit sobre els diferents governs per fer-se mes poderoses que mai a traves del desplegament i consolidacio de les seves multinacionals, representades majoritariament a l’Ibex-35. I ara estan considerant que ha arribat l’hora de tornar a concentar tot el poder a les seves mans, tal com va dir fa pocs dies el mi istre Wert “hi ha un temps per construir i un altre per destruir i ara es el de construir” reconstruir millor dit, els esquemes i les dinamiques feixistes en tot el que puguin.
La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Publicat el 3 de desembre de 2013
Spain, a democracy? Setanta condemnes en contra per part del Tribunal d’Estrasburg contesten la pregunta.
La resposta a l’esmentada pregunta pot semblar molt òbvia per a milions d’espanyols: yes, of course!
Però no ho és tant per a altres, i sobretot per a molts ciutadans i institucions internacionals que viuen o estan situades més enllà de les seues fronteres.
La qualitat de la democràcia d’un país es pot mesurar a través de multitud d’indicadors, com ara la independència del seu sistema judicial, la transparència de les seues institucions davant els requeriments dels seus ciutadans, els seus mecanismes de democràcia participativa, més enllà del sistema de democràcia representativa formal establert, els seus mecanismes fiscals de redistribució de la riquesa, entre molts altres.
El que per a molts va ser una transició de la dictadura a la democràcia modèlica (els de resposta fàcil i òbvia a l’esmentada pregunta: yes, of course!), per a altres, els que precisament pensem que la resposta és justament la contrària, no va ser més que una gegantina estafa cuinada als despatxos de la Moncloa i de la Zarzuela, amb la complicitat dels partits anomenats “constitucionalistes”, amb el doble propòsit de, per una banda, donar visibilitat internacional a la fi d’una dictadura i a l’arribada d’una “democràcia” homologable a la de la resta de països que ens envolten, i per una altra de perpetuar els privilegis que tenien les elits econòmiques del franquisme a través d’un nou entramat mediàtic-legislatiu-judicial consagrat en la Constitució de 1978.
I el que va passar amb la darrera sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, en la qual s’anul.lava l’aplicació de la doctrina Parot per part de la justícia espanyola, és un botó més de la mostra.
Una sentència per unanimitat dels 17 magistrats de la sala del Tribunal d’Estrasburg, que considerava que les resolucions dels tribunals espanyols han estat vulnerant l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans (dret a la llibertat ia la igualtat).
Una sentència que posava al descobert, una vegada més, la submissió de la justícia espanyola als interessos polítics.
La (esperada) reacció dels mitjans de (des)informació als servei del règim espanyol confirma el què he esmentat: la sentència va ser obra d’un contuberni (a l’estil del judeo-maçònic de l’època franquista) que l’únic que pretenien és desprestigiar la justícia espanyola i buidar les presons espanyoles de “terroristes” d’ETA, així com d’assassins i violadors de tota mena i condició.
Però el cas de la doctrina Parot ha estat només la punta de l’iceberg.
Fa poc vaig llegir un interessant article en què uns professors de la Universitat del País Basc, Juan Velázquez, Iñaki Valent i Juan Ignacio Ugartemendía són els seus noms, havien recopilat en un ampli estudi les 70 sentències en contra que acumula l’Estat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans, i només en el període que va des de 1988 a 2009.
No hi ha país europeu que haja estat condemnat tantes vegades. Espanya, a més de ser campió d’Europa de futbol, ho és també de sentències en contra a Estrasburg.
L’estudi fa palés com sis organitzacions internacionals diferents han condemnat l’Estat espanyol un total de 77 vegades pels seus repetits incompliments de la legalitat internacional i els drets humans.
Aquestes són:
– El Tribunal Europeu de Drets Humans (70 vegades).
– L’Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea (3 vegades).
– Transparència Internacional (1 vegada).
– Access Info (1 vegada).
– L’Agència Mundial Antidopatge (1 vegada).
– La Unió Ciclista Internacional (1 vegada).
Totes elles han emès sentències, informes, notes i comunicats públics de condemna contra veredictes emesos per la justícia espanyola.
En la major part de les ocasions, bona part de la premsa espanyola les ha manipulat o desvirtuat, o directament les ha silenciat.
Els precedents de la doctrina Parot han estat molts: el “cas Bultó”, el “cas Sanders”, el “cas Castells”, Casado Coca, Díaz Ruano, Ruiz Torija, López Ostra, Salvador Torres, i alguns més sonats: els casos de Gómez de Liaño, Juan Alberto Perote o Ruiz Mateos.
Tots ells han hagut de ser indemnitzats amb l’erari públic perquè van patir abusos judicials i polítics de tota mena i naturalesa per part de la justícia espanyola.
Els ministres de justícia espanyols afectats per aquestes sentències han estat fins a quinze, de tots els partits polítics que han governat l’Estat espanyol des de la dictadura, fet que evidencia la “transversalitat” d’aquest fenomen:
Landelino Lavilla (UCD), Iñigo Cavero (UCD), Francisco Fernández Ordóñez (UCD), Pío Cabanillas (UCD), Fernando Ledesma (PSOE), Enrique Múgica (PSOE), Tomás de la Quadra (PSOE), Juan Alberto Belloch (PSOE), Mariscal de Gante (PP), Ángel Acebes (PP), José María Michavila (PP), López Aguilar (PSOE), Fernández Bermejo (PSOE), Francisco Caamaño (PSOE) i ara Ruiz Gallardón (PP).
Un dels casos mediàticament més cridaners van ser les condemnes internacionals de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), al costat de les del COI i UCI, contra la permissivitat cap al dopatge esportiu a l’Estat espanyol.
Aquestes condemnes van ser tergiversades pels mitjans del règim, fins al punt que el “cas Contador” o la “Operació Port” es van maquillar com “atacs” als “èxits” esportius espanyols o “enveges” dels seus competidors.
Els esportistes que van fer trampes i es van dopar van ser absolts o simplement apercebuts pels tribunals espanyols en base a unes lleis que, igual que han emparat la seua impunitat, ho fan també en altres esferes per protegir polítics o financers corruptes.
Un altre cas molt cridaner, al meu parer, és el de les condemnes realitzades per l’Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea (OSCE), que van condemnar els actuals polítics espanyols per no respectar el dret de reunió i manifestació dels convocants de la concentració sota el lema “Escac al Rei”.
Aquesta és la mateixa organització internacional que ja ha emès tres comunicats internacionals contra Espanya pel seu sistema electoral i per la seua suposada “llei de Transparència”, que en opinió dels observadors estrangers independents pretén tot el contrari: tornar a enganyar i ocultar al ciutadà el seu dret a la informació pública sobre els seus diners i el destí dels seus imposts.
La resposta que va donar el Govern espanyol qualifica per si mateixa la democràcia existent a Espanya: expulsar als sis diplomàtics que l’OSCE havia enviat a Madrid com a observadors.
Per tot això, l’OSCE va incloure a Espanya en la “llista negra” de les democràcies del món.
Crec que la pregunta que dóna títol a aquest apunt queda àmpliament contestada.
Patraix, València (L’Horta), a 3 de desembre de 2013.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent