La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Tot València va ser ahir molt més que un clam per la RTVV.
Mentre ahir feia algunes fotos de la gran manifestació que recorria el centre del Cap i Casal, un desconegut es va acostar per la meua esquena i em va dir: “Aquests de Canal 9 han aconseguit per primera vegada ajuntar blavers i quatribarrats en una mateixa manifestació…”
Jo em vaig tornar i vaig assentir, i li vaig dir: “Crec que els valencians hem entès per primera vegada que van a per tots nosaltres, sense importar la nostra ideologia. No només han acabat amb la nostra televisió, ara volen acabar també amb el nostre poble…”.
L’home va assentir i va somriure, ell també havia entès el que jo li havia volgut dir. Ens vam donar la mà i seguirem caminant cadascú pel seu costat en la manifestació.
Ahir novament 60.000 valencians, convocats amb només un dia d’antelació, vam tornar a donar una extraordinària lliçó de dignitat als nostres indignes governants, a aqueixos que habiten la cova d’Alí Babà i els quaranta lladres en què han convertit la nostra històrica Generalitat.
Igual que va succeir fa 3 setmanes, quan el govern de Fabra anunciava el tancament d’RTVV, ahir novament senyeres de tota condició i color tornaven a compartir espai urbà: blaveres, quatribarrades, estelades i amb franja blava i estrela.
El tancament d’RTVV, que ha seguit al tancament de TV3 i a la fallida del nostre sistema financer, comença a ser percebut per bona part de la societat valenciana, independentment de la seua condició o ideologia política, com un atac en tota regla al nostre poble en la seua totalitat, contra la nostra llengua, contra la nostra cultura i contra el nostre autogovern.
El poble valencià comença a veure amb bastant claredat qui és el nostre enemic, qui és el què ens vol reduir a una simple anècdota regional, a un mer assumpte de folklore perifèric: Espanya i els seus quintacolumnistes al govern de la Generalitat, vists ja com els lladres que varen entrar per Almansa cada volta per més i més valencians, com cantava Al Tall.
Sense televisions, sense sistema financer, sense infraestructures que faciliten a la nostra economia productiva i exportadora arribar a Europa i créixer, estan buidant el nostre autogovern i intentant diluir-nos a poc a poc dins de la identitat castellà-espanyola. Aqueix és el seu objectiu: tornar a fer d’Espanya la una-grande-y-libre de no fa tant anys i que tant enyoren.
Però si hem resistit 300 anys a tots els intents d’anorreament del nostre poble, ara no van a acabar amb nosaltres. “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”, com deia el nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés.
L’espurna ha encès la flama i ha activat a una marea humana.
Al Principat va ser de color taronja, a les Illes de color verd i ací ja és roig, del color de l’armilla dels treballadors resistents de RTVV.
Patraix, València (L’Horta), a 1 de desembre de 2013.