La paella mecànica

L’assimilació en el subconscient d’una bona part de la ciutadania valenciana (inclosa bastant de la que vota al PP), i de la de fora del nostre territori, de la imatge que es té de Canal 9 amb els conceptes de malbaratament, corrupció i manipulació informativa és tan profunda, què per a molta gent el fet de defensar la continuïtat de la RTVV equival de manera automàtica a seguir emparant aquestes pràctiques perverses realitzades pel PP. “No eres tu el que tant criticaves a Canal 9, i ara resulta què l’estàs defensant?” em diuen molts.

I és per això què quan pensàvem en conceptes com la corrupció o la informació manipulada a València, el nostre subconscient feia què se’ns vinguera al cap immediatament la imatge de Canal 9… i la samarreta de la Mònica Oltra!

I com a part d’aquesta estratègia d’associar la idea de la regeneració del barri amb la d’obrir l’avinguda, l’alcaldessa de València té un fidel portaveu i col.laborador mediàtic al seu costat: el diari del règim, Las Provincias.

RTVV i el Cabanyal. Pense en ells com dos paradigmes del que suposa planificar deliberadament la destrucció o desaparició de dos béns públics, propietat de tots els ciutadans, per poder justificar a continuació el seu “rescat ” o “salvació” a través de la intervenció de la iniciativa privada, per descomptat sempre amb interessos compartits amb els el partit en el PPoder.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
els el torneu a llevar;
l’aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rebosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s’ensenya en les escoles
cóm van esclafar un país,
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu. 

(Al Tall)

Patraix, València, a 11 de novembre de 2013.

La cita era ahir a les sis de la vesprada en les tres capitals valencianes.

A aqueixa hora la plaça de Sant Agustí de València era ja un formiguer humà. Milers de persones érem allà estretes com en llaunes de sardina, perquè a la senyora alcaldessa no li havia donat la gana tallar el trànsit que accedeix a la plaça des dels carrers de Sant Vicent i Xàtiva, com es fa habitualment en altres manifestacions.

Potser si ens haguerem vestit de fallers o posat una sotana hauria manat tancar al trànsit rodat de tot el centre de la ciutat perquè ens poguérem manifestar a gust, però no, ahir érem una manifestació incòmoda per al PPoder.

Qui ho diria fa només una setmana! Desenes de milers de persones eixint al carrer en suport de Canal Nou, i Canal Nou posant a parir a Fabra i a tot el seu partit de lladres i corruPPtes. El món a l’inrevés!

N’hi érem molts, potser 50 o 60.000 persones, un riu de gent omplia de gom a gom el recorregut des de Sant Agustí fins la Plaça de la Mare de Déu.

RTVV havia estat anunciant repetidament la manifestació per ràdio, TV i a la seua web diversos dies, la qual cosa ja garantia en bona part l’èxit de la convocatòria. Això que no ho havia fet mai anteriorment.
Els meus sentiments eren contradictoris. Desenes de manifestacions anteriors a favor de TV3, de la llengua i dels drets nacionals del poble valencià, en contra de les retallades en sanitat, educació o dependència, clamant justícia per l’accident del metro, el 15M, etc… totes elles havien estat deliberadament invisibilitzades per aquesta cadena. Però ara tot era diferent, els seus treballadors n’havien pres el control per fer ressò de la seua situació laboral, la qual cosa passa també per defensar l’existència de la pròpia RTVV pública, fins ara ni democràtica, ni plural, ni de qualitat, ni en valencià (cada volta menys), però que tots ara, treballadors i ciutadans volem donar-li la volta com un mitjó i convertir-la en el que hauria d’haver estat des un principi, tal i com figura en els seus estatuts: democràtica, plural, de qualitat i en valencià, i sobretot una eina de cohesió social per al nostre poble.

Obrint la manifestació una pancarta: “#RTVVnoestanca. És la teua”. I darrere milers de persones portant tot tipus de banderes que feien evident la transversalitat de la reivindicació: senyeres blaveres, blaveres amb estrela, quatribarrades, estelades, republicanes,… l’”estanquera”? No, collons, ni hi era ni s’hi l’esperava, crec que es va haver de quedar pel camí allà per Almansa, d’on no hauria d’haver passat mai a les nostres terres.

Durant el recorregut un plató radiofònic i televisiu mòvil que entrevistava a personatges com Vicent Torrent d’Al Tall o el cantator de Xàtiva Feliu Ventura… aquest no era “el meu” Canal Nou!

Periòdicament el recorregut s’aturava per muntar una muixeranga, de vegades dues simultànies i de fins i tot en moviment. I crits constants de “RTVV no es tanca” i de “Fabra dimissió”. Indignació per tot arreu.

Els treballadors de RTVV i la ciutadania que ens oposem al seu tancament ho hem deixat molt clar avui. 

No només no volem que no es tanque, sinó que volem que no es privatitze i mai acceptarem una marxa enrere, un retorn pactat a l’estatus quo anterior, és a dir, pública però controlada.
No tornarem a empassar, de cap manera ho hem de tornar a permetre, hauran de passar per sobre de tots nosaltres.

Però l’enemic (i aquest sí és l’enemic!) que trobarem enfront nostre és molt poderós i va a utilitzar totes les armes al seu abast per impedir-ho. Les armes que li proporciona aquesta “democràcia” feta a la mida dels interessos dels poderosos, no dels del poble.
Una RTVV lliure i democràtica que escape al control del PPoder valencià i que no represente un negoci per a les productores privades amigues dels seus amics, és una cosa que no van a permetre.

L’espurna va encendre la metxa valenciana fa tan sols tres dies, i la flama avui ha començat a estendre’s pels carrers de les nostres ciutats i ha d’anar creixent si volem fer-los front pacíficament però units i de manera ferma, sense donar un sol pas enrere.

Hem d’anar pensant ja en el color de la samarreta que ha d’identificar nostra “revolta” contra el règim del PP valencià? 

Descartats el verd i el groc, ja utilitzats a les Illes i al Principat, i el blau per raons òbvies (no volem que se’ns conega com els blavers!), el roig de l’armilla dels treballadors de RTVV va bé?
És una proposta, tant de bo puguem veure que desenes de milers d’armilles rojes han pres els carrers de les ciutats i pobles de nord a sud del territori valencià contra la dictadura de Fabra i dels lladres que ens han entrat per Almansa.

En el apunt podeu veure algunes fotos preses per mi durant la manifestació d’ahir.

Patraix, València (L’Horta), a 10 de novembre de 2013.

Quin color de samarreta triarem els valencians?
Verd va ser el de la revolta de la societat balear contra el decret de Bauzà contra l’ensenyament en català a les illes. Groga la de la cadena catalana per la independència. Blava potser? No collons, el color és molt bonic però podrien dir-nos blavers i ens les hauríem de llevar ràpidament com fan alguns futbolistes quan marquen un gol.
Roja, taronja potser, negra? Tant de bo molt aviat tot el “problema” siga el de posar color a una rebel.lió ciutadana valenciana.

Perquè des del moment que Fabra va anunciar el tancament definitiu i “innegociable” de RTVV, després d’unes primeres hores d’estupor i confusió en què a més d’un se li va escapar un sospir d’alleujament pensant que amb això es posava fi a la escombraria informativa de C9 (tal era l’associació d’idees existent en el subconscient de gran part de la població, entre la cadena pública valenciana i la corrupció i la manipulació informativa, tal com pot existir a València entre el batut de xocolata i la marca “Choleck”), els sentiments es van tornar aviat en ràbia i indignació entre molts de nosaltres.

Per fi ho han aconseguit. O almenys això ho pensen.
Tant se val per a ells, gent com Fabra o Rita què ni saben ni volen parlar el valencià. Per a què volen una televisió pública que parle en valencià?

El 1984, quan es va crear la Radiotelevisió Valenciana (RTVV), i quan encara se li presumia un cert esperit democràtic a la transició (que el temps s’ha encarregat de demostrar que no va ser així), els polítics valencians d’aleshores què van crear aquesta televisió pública li van atribuir les atribucions pròpies d’un servei públic orientat a la promoció de la llengua del País i a l’articulació social del territori que va des del Sénia al Segura , i a més un esperit què observava els principis de veracitat, imparcialitat i respecte al pluralisme polític, cultural i religiós.

Prova d’això és la redacció d’aquell articulat de l’Estatut de RTVV, en el qual en el seu article 4 es poden llegir coses com aquestes, tan increïbles què a hores d’ara ens poden semblar fins mentida:

“1. Els informatius de RTVV i RAV són veraces, imparcials i objectius, defensors de la democràcia pluralista, i assumeixen el compromís de guardar l’ordre democràtic i legal establert en la Constitució i en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Dins d’aquest marc acollirà totes les tendències, excepte aquelles que propugnen la violència, la xenofòbia, el racisme o qualsevol altra actitud inconstitucional per al compliment de les seues finalitats.

 2. Per garantir la promoció i protecció de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, els programes elaborats pels serveis informatius de TVV i RAV s’emetran en valencià, respectant la Llei d’Ús i Ensenyament del València i les seues normes d’aplicació, seguint els criteris utilitzats en el moment de l’aprovació d’aquest Estatut per la Junta Qualificadora de Coneixements del València de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

 3. Els membres de la Redacció d’Informatius de TVV i RAV rebutjaran qualsevol pressió de persones, partits polítics, grup econòmics, culturals, religiosos, socials o ideològics que tracten de posar la informació al servei dels seus interessos. La independència de la no manipulació de les notícies són una garantia per als drets dels espectadors / oients, la seua salvaguarda constitueix la raó última del treball de la Redacció.

6a. Cap membre de la Redacció de TVV i RAV no podrà esbiaixar o distorsionar informació per a afavorir amb això, directa o indirectament, els seus interessos personals, ideològics o de qualsevol altre tipus, o de persones relacionades amb ell.

6b. Cap membre de la Redacció de TVV i RAV podrà rebre diners de persones o institucions alienes a l’Empresa com a contraprestació, gratificació o recompensa per les tasques que efectua a compte i per càrrec del mitjà per al qual treballa. Tampoc podrà rebre regals o donacions el valor dels quals supere les habituals fórmules de cortesia”. 

El PSPV governava llavors la Generalitat, i malgrat aquestes directrius tan vàlides va cometre un error que amb el temps resultaria nefast: convertir aquest nou mitjà de comunicació públic en un negociat més de Presidència de la Generalitat, obedient a les “orientacions” de les quals es devia cenyir el director de torn, ja que en això li anava el seu lloc de treball.

La fórmula va funcionar més o menys sense grans escàndols fins que, el 1995, el PP guanyà les eleccions autonòmiques i de seguida va manifestar el seu propòsit de mantenir-se al poder durant molts anys a qualsevol preu.
I per a això no dubtà a posar al seu servei exclusiu la televisió valenciana, accentuant el seu control i manipulació fins a extrems certament esperpèntics, com tots sabem ara.
 

La ruïna deliberadament provocada, fins arribar a un dèficit de 1.300 milions d’euros, no ha estat la conseqüència d’una administració deficient (que també), sinó del resultat buscat d’un pla metòdic pensat per provocar i justificar així la seua privatització.
El llavors President de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, va declarar al maig de 1996 en una entrevista que “la televisió és l’últim bastió en el qual estan resistint els socialistes”, i va afegir-hi un desig personal: “És més, vull privatitzar-la quan s’aprove la llei corresponent”. Ell no ho va aconseguir, però sí que ho ha pretès fer Alberto Fabra.

El esbojarrat clientelisme, el malbaratament pressupostari i la porqueria informativa no s’expliquen d’una altra manera.
El PP sempre ha pensat que externalitzant-la en la seua totalitat o per parts, la RTVV sempre acabaria en mans d’amics, tal i com ha esdevingut amb els canals i emissores que ha atorgat al seu arbitri. Amb això, a més, compleix amb el seu obstinat propòsit demolidor del sector públic.

L’ERO il.legal que acomiadava mil treballadors formava part d’aquesta estratègia. La decisió d’ahir del Tribunal de Justícia valencià l’ha posat en evidència.
 

En no poder complir amb el seu propòsit privatitzador, la tanca i amb això, un cop més, es passa pel folre els interessos del poble valencià, les seues llibertats i fins a la mateixa democràcia. El que els importa tot això a aquesta casta de corruptes antivalencians!

No al tancament d’RTVV!             

Solidaritat amb els seus treballadors!

Patraix, València, a 6 de novembre de 2013.

En el gran esdeveniment que Fabra va muntar al Veles e Vents el passat 17 d’octubre, i que amb gran autobombo varen anomenar “Acord de la Societat civil per la Comunitat Valenciana” (curiós nom,malgrat l’absència de totes les forces sindicals i polítiques valencianes, excepte la del seu propi partit), Fabra va recórrer una vegada més de les gastades frases que des de fa aproximadament un any ve utilitzant en les seues declaracions públiques, insistint en la necessitat que els valencians tinguem un “finançament d’acord al nostre pes”.
Però per si de cas les seues paraules podien haver sonat massa fortes per als delicats oïdes dels seus caps de Madrid, que sense dubte les anaven a escoltar amb atenció, les va endolcir convenientment amb altres en què parlava de que la valenciana és una comunitat “leal con el resto de España”, què està “al servicio de todos los españoles”, i que la nostra reivindicació en cap moment pretén “comprometer el principio de solidaridad con el resto de los españoles”, per acabar dient, per si havia quedat algun dubte, que el valencià era “un pueblo leal con el resto de comunidades que forman la nación española”.
Grandiloqüent però inútil reivindicació pel edulcorada i genuflexa de la seua formulació, a la qual un dels assistents a l’esdeveniment, Javier Quesada, investigador de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, va replicar per traure-li tot el rebombori a aquestes paraules de Fabra i donar-li el pragmatisme què pertocava: “No es tracta de sentiments, sinó de comptabilitat”, li va espetar al President.

I no serà perquè en els darrers temps els més destacats empresaris valencians li han deixat molt clar que això de “per ofrenar noves glòries…” és ja inaguantable i que cal plantar-se a Madrid i defensar amb contundència la dignitat dels valencians, i no amb tèbies i edulcorades declaracions com les que va fer Fabra en l’esdeveniment del Veles e Vents.

I per a mostra uns quants però sucosos botons:

Al febrer de 2013, el president de Confederació d’Empresaris Valencians, Salvador Navarro, va declarar estar “bastant molest i perplex” perquè els diputats populars valencians no havien trencat la disciplina de vot per donar suport a una proposta presentada per Ricardo Sixto, d’EUPV, per la reforma del sistema de finançament autonòmic, que va obtindre els vots en contra del PP i d’UPyD.
Per al dirigent patronal era “difícil d’entendre” que els diputats valencians no defensen “una cosa en el que tots estem d’acord”, per damunt dels interessos polítics, per tal de posar fi “a l’històric infrafinançament” que pateix el País Valencià. “Vostès han d’exercir de valencians”, va dir referint-se als diputats valencians, alhora que va demanar explicacions als diputats autonòmics del grup popular a les Corts.

O al setembre de 2013, quan el president de la patronal autonòmica Cierval, José Vicente González, va demanar al Govern central la condonació parcial o total del deute de la Generalitat per poder compensar al País Valencià de l’infrafinançament de l’actual model, alhora que va assenyalar que els valencians “ja han estat massa solidaris“.

O quan Vicente Boluda, president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, el principal lobby econòmic del País Valencià, al desembre 2012 va declarar a la premsa el següent: “El tracte cap a la Comunitat Valenciana és totalment discriminatori respecte a la resta de comunitats. No només és discriminatori, sinó jo diria que és fins i tot vexatori, perquè és l’única que paga per sobre de la mitjana i rep per sota de la mitjana, estant per sota en PIB per habitant (…) Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert fiscal, jo també ho vull. Ni més ni menys. Així com l’Estat espanyol recapta i reparteix els diners a les comunitats, jo vull recaptar i pagar a l’Estat espanyol la meua quota”. 

Al setembre de 2013 Vicente Boluda va exigir a Alberto Fabra més contundència i esforç en les seues negociacions amb el Govern espanyol per millorar el finançament autonòmic valencià: “Cal ser més contundent, i si cal plantar-se davant Madrid, es fa“.

O la setmana passada, quan va declarar que ”El govern ha d’entendre que fins ara ho hem dit, però ni hem cridat ni hem fet xantatge, com altres comunitats autònomes. Les informacions que rebem són que algunes d’aquestes comunitats, les que més pressionen, veuran substancialment millorades les seues condicions per al 2014 i això seria del tot inadmissible”… ni cridar ni fer xantatge, l’estil del President de la Generalitat Valenciana és edulcorat i genuflex, com es va veure en les seues declaracions al Veles e Vents, o potser una mica més… “Només em falta gitar-me amb Montoro i, si cal, ho faré” va declarar en una reunió del seu partit a València, responent a les crítiques de Vicente Boluda. Desconeixia jo aquesta irresistible atracció que el nostre President sentia pel ministre d’economia espanyol, de força mal gust, per cert!

La setmana passada Alberto Fabra reaccionava de la següent manera davant les rebaixes fiscals i altres bonificacions previstes en algunes comunitats autònomes espanyoles: “Nosaltres hem de fer un doble esforç i a l’hora de fer bonificacions no hi podem arribar, com fan altres, que hem comprovat que amb els nostres diners estan fent bonificacions o deduccions fiscals, molt més enllà del que pugen tindre els ciutadans de la Comunitat Valenciana”.
Rebaixes fiscals anunciades a Galícia, que la Xunta diu que beneficiarà el 70% dels contribuents gallecs. Més rebaixes fiscals a Extremadura, que a més ha anunciat un “xec nadó” d’ajudes de fins a 1.400 euros per naixements per a famílies amb rendes baixes, una nova deducció en l’IRPF de fins a 200 euros per donar suport a la viduïtat, una paga extra amb la què en endavant cada mes de gener donarà als perceptors de pensions no contributives i que la sanitat pública extremenya recollirà en la seua cartera de serveis els tractaments de reproducció assistida per a totes les dones “sense excepció”.
Sí, tot això està molt bé, però no tant si es fa “amb els nostres diners“, el de tots els valencians, tal i com va dir Fabra.

Si t’espolien els diners que en justícia et correspon, i l’hi donen a altres sense el teu consentiment perquè “amb els nostres diners” es muntin els seus propis saraus, a tot això se li diu “robar”, no senyor President?

Perquè no ix ja de l’armari (com sembla disposat a fer-ho amb Cristobal Montoro “si cal”!), i en comptes de tant de discurs acomplexat, reverent i edulcorat ho diu clarament amb totes les paraules: Espanya ens roba, i a continuació actua com pertoca, amb dignitat i irreverència cap als nostres espoliadors?

Atenent a les últimes dades de població publicades per l’Institut Nacional d’Estadística, el País Valencià se situarà a la cua en finançament per càpita el 2014, en rebre poc més de 1.615 euros per habitant, molt per sota de la mitjana estatal, què segons les dades d’Hisenda arribarà el proper any als 1.914 euros per habitant, pel que el nostre País quedarà quasi tres-cents euros per sota.

Un dels membres de la Comissió d’Experts sobre el finançament dels valencians nomenada per les Corts Valencianes, que el passat mes de setembre va presentar el seu informe, resumia a la perfecció en una sola frase la situació actual: “L’Estat no funciona per als valencians”.

A què espera, senyor President???

Patraix, València (L’Horta), a 5 de novembre de 2013.

El matí a València era magnífic, amb una temperatura primaveral, quasi estiuenca diria jo. El cel estava completament serè, amb un sol que lluïa amb força.

Sobre les 13 h. 10′ la lluna contactà visualment amb l’astre rei i va començar l’eclipsi.

L’eclipsi, un fenomen curiós i sempre un meravellós espectacle, tot just va durar poc més d’una hora, durant la qual vaig poder prendre diverses fotografies, algunes de les quals podeu veure en l’apunt. Estan exposades de manera correlativa conforme el disc lunar a poc a poc penetrava, avançava i abandonava el disc solar.

El percentatge de sol què va ocultar la lluna va ser molt xicotet, tot just un 2.3 % a València.

Com he comentat adés, a la resta del país el percentatge d’ocultació solar va ser també molt baix, menor quant més al nord: Girona (0.3%), Barcelona (0.6%), Lleida (0.8%), Tarragona (0.9%), Mallorca (1.6%), Castelló (1.9 %) i Alacant (3.3 %).

El d’ahir va ser el què els astrònoms anomenen un eclipsi híbrid, és a dir, un eclipsi que passà d’anul.lar a total, i de total a anul.lar, un fet que tot just ocorre unes deu vegades cada segle, aproximadament.
És un fenomen que es produeix com a conseqüència de la diferent distància a la què es troben les diferents zones geogràfiques de la Terra pel que fa a la Lluna. Per a les més properes l’eclipsi serà total, mentre què per a les més allunyades serà anul.lar.

En tot cas, aquest curiós fenomen haurà estat vist només des de zones centrals del continent africà, però no des de les nostres latituds.

Espere que vos agraden la sequència de fotos de l’eclipsi adjuntades en l’apunt.

Patraix, València, a 4 de novembre de 2013.                                 

Conec el xicotet poble serrà de Benagéber des de fa molts anys.
Amb prou feines amb unes poques desenes d’habitants, es troba enclavat en un privilegiat paratge situat enmig de les muntanyes de la serrania valenciana, un aïllat i meravellós indret que sembla perdut de la civilització.

Quan cada any el dia de Tots Sants entrava en el seu cementiri, sempre m’havien cridat l’atenció l’existència d’una sèrie de tombes anònimes sense cap tipus de senyalització, indicació ni creu que les identificara, que s’estenien en un sòl de terra entre el corredor central i el seu mur oest.
La gent del poble tampoc sabia molt sobre aquestes misterioses tombes… o potser és que no volien saber-ho ni parlar-ne.

El que jo desconeixia és que darrere d’elles s’amagava una tràgica història de lluita, compromís i mort que van protagonitzar uns guerrillers del maquis feia molts anys.

La història d’aquests soterraments anònims es comença a escriure en plena postguerra, concretament al gener de l’any 1947, i la va protagonitzar l’aleshores anomenada Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (coneguda com AGLA).

Conscients de l’enorme força que tenia aquesta agrupació guerrillera, potser la més forta que existia a tot l’Estat espanyol, un nodrit grup d’uns 40 maquis pertanyents ella van intentar matar en una emboscada a Losa del Obispo (Els Serrans) al llavors Governador Civil de València i cap provincial de Falange, Ramon Laporta, quan es dirigia a inaugurar la caserna de la Guàrdia Civil al poble de Villar del Arzobispo.

L’arriscada operació va fracassar en prendre la comitiva un altre camí per arribar al poble.
Aleshores van decidir entrar a Losa del Obispo i prendre el poble, que en aquell moment tenia uns 600 habitants. L’objectiu era confiscar provisions, armes i demostrar que eren capaços d’enfrontar-se obertament amb la Guàrdia Civil en una acció militar.
Malauradament tot això va acabar en un bany de sang. En entrar els maquis al bar-casino del poble on la gent estava jugant a les cartes, un guerriller va prémer el gallet de la seua metralladora en creure que un home que estava guardant unes monedes a la seua butxaca anava a traure una pistola.
La ràfega va matar sis persones i va ferir-ne a quinze més.
Posteriorment van assaltar la Caserna de la Guàrdia Civil del poble, on van matar al guàrdia Ezequiel Cervera i a la dona i un fill xicotet d’un dels caps de la caserna.

Després d’aquests fiascos, va arribar el cop més audaç d’aquesta agrupació guerrillera.
A principis de març, quatre grups de 10 guerrillers cadascun, amb els explosius que havien aconseguit de les obres del pantà de Benagéber (llavors pantà del Generalísimo), van fer esclatar simultàniament diverses bombes a les vies del tren a Puçol, el Rebollar (Requena), Moixent i Sarrión, per tal de deixar aïllada a València per ferrocarril.

La següent acció, un control a la carretera nacional de Madrid a l’altura del barranc Rubio del Rebollar, va ser realment el principi de la tràgica història de Benagéber.
Era la vigília de Falles i llavors van aconseguir retindre en la carretera a desenes de vehicles que hi circulaven, entre ells el de la quadrilla del torero Pepe Dominguín, que tancava la darrera corrida de la fira de Sant Josep a València.
L’atzar va voler que en el remolc d’un dels camions que van detindre viatjaren dos guàrdies civils que anaven a València. Amb ells es va iniciar un tiroteig en què va morir un dels dos agents, però l’altre hi va aconseguir escapar i demanar reforços en Requena.
Malgrat que el cap del grup guerriller va ordenar desmantellar el control que havien organitzat a la carretera, un dels caps guerrillers, Antonio Gan Vargas “el cubà”, va preferir continuar allà, el que li va costar resultar ferit d’un tret a la canyella.
Curar el ferit en les precàries condicions en què vivien era complicat, pel que al cap d’una setmana van decidir evacuar-lo a un lloc segur perquè guardara repòs. El lloc triat va ser un punt de suport en Nieva, un llogaret de Benagéber, al qual coneixien com a Casa Paquita.

En aquesta humil casa d’una habitació vivien Paquita Montes i el seu marit, Santiago Martínez, amb els seus tres fills.
El Cubà hi va arribar acompanyat per un altre maquis, Manuel Torres Hervás “el Practicant», un barber d’origen andalús que es va allistar a la guerrilla antifranquista i que s’encarregava de curar els ferits.
Tot just van estar allà 24 hores, perquè sembla que un veí els va delatar a la Guàrdia Civil i a primera hora del 26 de març les forces de seguretat irrompien a Casa Paquita matant als dos guerrillers de sengles trets al cap.
Els guàrdies es van dur a Paquita i Santiago a la colònia del pantà de Benagéber que es construïa sobre el riu Túria, on hi havia fins a tres casernes.

Allà van començar les pallisses i tortures que van desencadenar una cascada de fins a 30 detencions entre els treballadors de la colònia i les seues dones, el que va suposar el desmantellament sencer de la xarxa de suport que el grup tenia a Benagéber.

L’endemà la Guàrdia Civil es va dur fortament nugats a Santiago i quatre dels obrers detinguts: Clemente Alcorisa, Salvador Garrido, José Martínez i Juan Luján.
Els cinc van ser assassinats pels guardies civils després de ser utilitzats com a escuts humans en l’assalt al campament que els maquis tenien en Valdesierra, un paratge muntanyós proper.
L’atac va fracassar, ja que tots els guerrillers van aconseguir escapar menys un, Daniel Cortés, que va morir en la refrega.

Les massives detencions de treballadors del pantà i de les seues famílies a la colònia de la presa de Benagéber, encara que van desmantellar la xarxa que subministrava explosius i ajuda a la guerrilla, no van servir per atrapar el responsable de l’organització, que era un capatàs de les obres, el qual va aconseguir escapar.

La batuda a la colònia del pantà, vigilada per tres casernes de la Guàrdia Civil perquè hi havia una presó amb presos condemnats a treballs forçats en la presa, va posar al descobert l’existència entre els treballadors d’un grup anarquista organitzat format per 10 persones, que fins i tot rebien el òrgan oficial de la CNT «Farga Social» a través de Chelva.
Almenys la meitat d’aquells 30 detinguts eren dones i filles dels treballadors.

Els maquis van haver de retirar-e a les Muntanyes Universals, en Terol, i enviar un enllaç a França per donar a conèixer a Santiago Carrillo la crítica situació en què s’havien quedat. Els maquis van perdre la important xarxa de suport que tenien entre els treballadors de les obres del pantà de Benagéber, que els proveïa d’explosius i queviures, i es van veure obligats a abandonar el campament de Valdesierra, el seu principal centre d’operacions.

Des de Valdesierra, el mític guerriller Florián García, «Gran», dirigia el grup més actiu de l’AGLA.
Acumulava en aquesta època més forces que mai, al voltant de 50 homes, ja que se li havien sumat els maquis del sector V de Conca després de la detenció del seu cap.

Els vuit guerrillers i treballadors del pantà de Benagéber assassinats per la Guàrdia civil en aquest tràgic episodi, van ser:

2.- Daniel Cortés Luján, de Buñol (La Foia de Bunyol), guerriller.

3.- Manuel Torres Hervás, «El Practicant», guerriller (en l’acta de defunció Manuel Prieto Domínguez, de Fuencarral, Madrid).

Els treballadors del pantà de Benagéber, van ser:

4.- Santiago Martínez Montes, de Benagéber (Els Serrans), punt de suport.

5.- Clemente Alcorisa, de Santa Creu de Moya (Conca).

6.- Salvador Garrido Gimeno, de Landete (Conca).

7.- José Martínez Viana, de Chelva (Els Serrans).

8.- Joan Luján Cerdán, d’Enguídanos (Conca).

Ara a tots ells se’ls coneix amb el nom de “els vuit de Benageber”.

Posteriorment, en 1948 i 1949, es van anotar en el llibre les identificacions de tots excepte d’un. La del cos que podria correspon a Antonio Gan Vargas està atribuïda a Manuel Prieto Domínguez (era la identitat falsa que portava en la documentació que la Guàrdia Civil va trobar). Figura al foli 34, número 11 literalment així: «Desconegut. Dades personals: Cara ovalada, nas aguilenc, molt gran , boca gran, llavis unflats, ulls i pèl negre; bigot retallat, del mateix color, de 30 a 35 anys d’edat; alçada aproximada 1’700 mm. Vestia vestit de pana negre i calçava espardenyes” […] Va morir […] a conseqüència de ferida produïda per arma de foc ocasionada per fractura base crani [sic]». 

Durant molts anys les restes d’aquestes vuit persones van romandre anònimes però no oblidades en aquest racó del cementiri de Benagéber.

Malgrat no haver-lo conegut, Sebastiana havia passat els últims 20 anys de la seua vida intentant reconstruir la memòria del seu oncle per esbrinar què havia estat d’ell. Ningú de la seua família va saber mai on havia acabat.

El seu últim port va ser el de Bizerta (Tunísia), on en acabar la guerra es va lliurar a les autoritats franceses, que al seu torn li van posar en mans dels franquistes al costat d’altres 2.000 mariners republicans més refugiats allà. De tornada a Espanya, la seua militància comunista li va suposar el qualificatiu de “roig perillós” i una condemna a mort, que li va ser commutada per la de treballs forçats a la Vall dels Caiguts, d’on va fugir una nit de l’any 1944.
El que Sebastiana ni la seua família sabien és que la clandestinitat li portaria a Terol, on va ingressar en l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó amb l’àlies d’”el Practicant”, fins que a l’alba del 25 de març de 1947 s’acabaria tot quan va ser descobert per la Guàrdia Civil en el llogaret de Nieva mentre acompanyava al seu company ferit.

Sebastiana i la seua mare van recórrer al famós programa de TVE “Quien sabe donde” del presentador Paco Lobatón, per intentar esbrinar què havia estat del seu oncle.
L’equip de recerca del programa va descobrir l’any 1996 el seu final, després de 49 anys de recerca dels seus familiars.
El programa televisiu de Paco Lobatón va realitzar un programa monogràfic sobre aquest cas, i van mostrar com la seua família feien posar una xicoteta làpida i una creu al cementiri de Benagéber en el lloc on ells suposaven que jeia Manuel Torres.

A principis del 2009 els familiars de quatre dels represaliats es van acollir a la Llei de la Memòria Històrica i van de Benagéber reclamar les seues restes. Sebastiana Ortega va a negar-s’hi des del principi, al.legant que no eren “simples restes arqueològiques”. 

Argumentava que el fill de Santiago Martínez, el treballador que els va donar refugi a sa casa, li havia explicat “que el meu oncle va poder salvar-se, però no va voler abandonar el ferit. S’ho va carregar a l’esquena i els van matar a l’estacada del corral. Va donar la seua vida pel seu company, per això vull que segueixin els dos junts, com ell va triar”. Aquesta és la raó que havia portat a la neboda de “El Practicant” a oposar-se a que el seu oncle fora desenterrat de la fossa comuna del cementiri de Benagéber.

Però Sebastiana no va poder fer res per impedir-ho, ja que finalment el 29 de setembre de 2009 Benagéber es convertia en el primer ajuntament del País Valencià a donar la seua autorització per exhumar uns cossos enterrats en fosses comunes com a conseqüència de la repressió franquista de la postguerra.
L’autorització definitiva de l’Ajuntament va ser concedida “pel que fa a la reparació moral dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura, així com per la recuperació de la seua memòria personal i familiar”, segons es va reflectir en el Butlletí Oficial de la Província de València.

El 21 de novembre de 2010 va ser realitzat en el cementiri de Benagéber un acte social comunitari d’homenatge a “els vuit de Benagéber” i al lliurament de les seues restes a una trentena dels seus familiars que fins allà s’havien desplaçat.
Els familiars van ser localitzats després d’una àrdua recerca a través de guies telefòniques, ajuntaments, internet, etc… per tot l’Estat.
 

Durant aquest acte va ser erigit un monòlit en record dels “qui van donar la vida en defensa de la llibertat i la democràcia”.

Hi van assistir també l’alcalde del municipi (del PSPV), Rafael Darijo, així com membres de la Gavilla Verda i del Grup per la Memòria Històrica de la Fundació Societat i Progrés. Aquestes dues entitats havien donat suport als familiars durant tot el procés.
Tres dels familiars van recollir les restes per portar-les a ser soterrats als seus llocs d’origen  i els altres cinc van ser soterrats de nou en el cementiri de Benagéber.

Fins ací l’enigmàtica i ja aclarida història dels vuit de Benagéber. 

Patraix, València (L’Horta), a 1 de novembre de 2013.

.