La paella mecànica

Conec el xicotet poble serrà de Benagéber des de fa molts anys.
Amb prou feines amb unes poques desenes d’habitants, es troba enclavat en un privilegiat paratge situat enmig de les muntanyes de la serrania valenciana, un aïllat i meravellós indret que sembla perdut de la civilització.

Quan cada any el dia de Tots Sants entrava en el seu cementiri, sempre m’havien cridat l’atenció l’existència d’una sèrie de tombes anònimes sense cap tipus de senyalització, indicació ni creu que les identificara, que s’estenien en un sòl de terra entre el corredor central i el seu mur oest.
La gent del poble tampoc sabia molt sobre aquestes misterioses tombes… o potser és que no volien saber-ho ni parlar-ne.

El que jo desconeixia és que darrere d’elles s’amagava una tràgica història de lluita, compromís i mort que van protagonitzar uns guerrillers del maquis feia molts anys.

La història d’aquests soterraments anònims es comença a escriure en plena postguerra, concretament al gener de l’any 1947, i la va protagonitzar l’aleshores anomenada Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (coneguda com AGLA).

Conscients de l’enorme força que tenia aquesta agrupació guerrillera, potser la més forta que existia a tot l’Estat espanyol, un nodrit grup d’uns 40 maquis pertanyents ella van intentar matar en una emboscada a Losa del Obispo (Els Serrans) al llavors Governador Civil de València i cap provincial de Falange, Ramon Laporta, quan es dirigia a inaugurar la caserna de la Guàrdia Civil al poble de Villar del Arzobispo.

L’arriscada operació va fracassar en prendre la comitiva un altre camí per arribar al poble.
Aleshores van decidir entrar a Losa del Obispo i prendre el poble, que en aquell moment tenia uns 600 habitants. L’objectiu era confiscar provisions, armes i demostrar que eren capaços d’enfrontar-se obertament amb la Guàrdia Civil en una acció militar.
Malauradament tot això va acabar en un bany de sang. En entrar els maquis al bar-casino del poble on la gent estava jugant a les cartes, un guerriller va prémer el gallet de la seua metralladora en creure que un home que estava guardant unes monedes a la seua butxaca anava a traure una pistola.
La ràfega va matar sis persones i va ferir-ne a quinze més.
Posteriorment van assaltar la Caserna de la Guàrdia Civil del poble, on van matar al guàrdia Ezequiel Cervera i a la dona i un fill xicotet d’un dels caps de la caserna.

Després d’aquests fiascos, va arribar el cop més audaç d’aquesta agrupació guerrillera.
A principis de març, quatre grups de 10 guerrillers cadascun, amb els explosius que havien aconseguit de les obres del pantà de Benagéber (llavors pantà del Generalísimo), van fer esclatar simultàniament diverses bombes a les vies del tren a Puçol, el Rebollar (Requena), Moixent i Sarrión, per tal de deixar aïllada a València per ferrocarril.

La següent acció, un control a la carretera nacional de Madrid a l’altura del barranc Rubio del Rebollar, va ser realment el principi de la tràgica història de Benagéber.
Era la vigília de Falles i llavors van aconseguir retindre en la carretera a desenes de vehicles que hi circulaven, entre ells el de la quadrilla del torero Pepe Dominguín, que tancava la darrera corrida de la fira de Sant Josep a València.
L’atzar va voler que en el remolc d’un dels camions que van detindre viatjaren dos guàrdies civils que anaven a València. Amb ells es va iniciar un tiroteig en què va morir un dels dos agents, però l’altre hi va aconseguir escapar i demanar reforços en Requena.
Malgrat que el cap del grup guerriller va ordenar desmantellar el control que havien organitzat a la carretera, un dels caps guerrillers, Antonio Gan Vargas “el cubà”, va preferir continuar allà, el que li va costar resultar ferit d’un tret a la canyella.
Curar el ferit en les precàries condicions en què vivien era complicat, pel que al cap d’una setmana van decidir evacuar-lo a un lloc segur perquè guardara repòs. El lloc triat va ser un punt de suport en Nieva, un llogaret de Benagéber, al qual coneixien com a Casa Paquita.

En aquesta humil casa d’una habitació vivien Paquita Montes i el seu marit, Santiago Martínez, amb els seus tres fills.
El Cubà hi va arribar acompanyat per un altre maquis, Manuel Torres Hervás “el Practicant», un barber d’origen andalús que es va allistar a la guerrilla antifranquista i que s’encarregava de curar els ferits.
Tot just van estar allà 24 hores, perquè sembla que un veí els va delatar a la Guàrdia Civil i a primera hora del 26 de març les forces de seguretat irrompien a Casa Paquita matant als dos guerrillers de sengles trets al cap.
Els guàrdies es van dur a Paquita i Santiago a la colònia del pantà de Benagéber que es construïa sobre el riu Túria, on hi havia fins a tres casernes.

Allà van començar les pallisses i tortures que van desencadenar una cascada de fins a 30 detencions entre els treballadors de la colònia i les seues dones, el que va suposar el desmantellament sencer de la xarxa de suport que el grup tenia a Benagéber.

L’endemà la Guàrdia Civil es va dur fortament nugats a Santiago i quatre dels obrers detinguts: Clemente Alcorisa, Salvador Garrido, José Martínez i Juan Luján.
Els cinc van ser assassinats pels guardies civils després de ser utilitzats com a escuts humans en l’assalt al campament que els maquis tenien en Valdesierra, un paratge muntanyós proper.
L’atac va fracassar, ja que tots els guerrillers van aconseguir escapar menys un, Daniel Cortés, que va morir en la refrega.

Les massives detencions de treballadors del pantà i de les seues famílies a la colònia de la presa de Benagéber, encara que van desmantellar la xarxa que subministrava explosius i ajuda a la guerrilla, no van servir per atrapar el responsable de l’organització, que era un capatàs de les obres, el qual va aconseguir escapar.

La batuda a la colònia del pantà, vigilada per tres casernes de la Guàrdia Civil perquè hi havia una presó amb presos condemnats a treballs forçats en la presa, va posar al descobert l’existència entre els treballadors d’un grup anarquista organitzat format per 10 persones, que fins i tot rebien el òrgan oficial de la CNT «Farga Social» a través de Chelva.
Almenys la meitat d’aquells 30 detinguts eren dones i filles dels treballadors.

Els maquis van haver de retirar-e a les Muntanyes Universals, en Terol, i enviar un enllaç a França per donar a conèixer a Santiago Carrillo la crítica situació en què s’havien quedat. Els maquis van perdre la important xarxa de suport que tenien entre els treballadors de les obres del pantà de Benagéber, que els proveïa d’explosius i queviures, i es van veure obligats a abandonar el campament de Valdesierra, el seu principal centre d’operacions.

Des de Valdesierra, el mític guerriller Florián García, «Gran», dirigia el grup més actiu de l’AGLA.
Acumulava en aquesta època més forces que mai, al voltant de 50 homes, ja que se li havien sumat els maquis del sector V de Conca després de la detenció del seu cap.

Els vuit guerrillers i treballadors del pantà de Benagéber assassinats per la Guàrdia civil en aquest tràgic episodi, van ser:

2.- Daniel Cortés Luján, de Buñol (La Foia de Bunyol), guerriller.

3.- Manuel Torres Hervás, «El Practicant», guerriller (en l’acta de defunció Manuel Prieto Domínguez, de Fuencarral, Madrid).

Els treballadors del pantà de Benagéber, van ser:

4.- Santiago Martínez Montes, de Benagéber (Els Serrans), punt de suport.

5.- Clemente Alcorisa, de Santa Creu de Moya (Conca).

6.- Salvador Garrido Gimeno, de Landete (Conca).

7.- José Martínez Viana, de Chelva (Els Serrans).

8.- Joan Luján Cerdán, d’Enguídanos (Conca).

Ara a tots ells se’ls coneix amb el nom de “els vuit de Benageber”.

Posteriorment, en 1948 i 1949, es van anotar en el llibre les identificacions de tots excepte d’un. La del cos que podria correspon a Antonio Gan Vargas està atribuïda a Manuel Prieto Domínguez (era la identitat falsa que portava en la documentació que la Guàrdia Civil va trobar). Figura al foli 34, número 11 literalment així: «Desconegut. Dades personals: Cara ovalada, nas aguilenc, molt gran , boca gran, llavis unflats, ulls i pèl negre; bigot retallat, del mateix color, de 30 a 35 anys d’edat; alçada aproximada 1’700 mm. Vestia vestit de pana negre i calçava espardenyes” […] Va morir […] a conseqüència de ferida produïda per arma de foc ocasionada per fractura base crani [sic]». 

Durant molts anys les restes d’aquestes vuit persones van romandre anònimes però no oblidades en aquest racó del cementiri de Benagéber.

Malgrat no haver-lo conegut, Sebastiana havia passat els últims 20 anys de la seua vida intentant reconstruir la memòria del seu oncle per esbrinar què havia estat d’ell. Ningú de la seua família va saber mai on havia acabat.

El seu últim port va ser el de Bizerta (Tunísia), on en acabar la guerra es va lliurar a les autoritats franceses, que al seu torn li van posar en mans dels franquistes al costat d’altres 2.000 mariners republicans més refugiats allà. De tornada a Espanya, la seua militància comunista li va suposar el qualificatiu de “roig perillós” i una condemna a mort, que li va ser commutada per la de treballs forçats a la Vall dels Caiguts, d’on va fugir una nit de l’any 1944.
El que Sebastiana ni la seua família sabien és que la clandestinitat li portaria a Terol, on va ingressar en l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó amb l’àlies d’”el Practicant”, fins que a l’alba del 25 de març de 1947 s’acabaria tot quan va ser descobert per la Guàrdia Civil en el llogaret de Nieva mentre acompanyava al seu company ferit.

Sebastiana i la seua mare van recórrer al famós programa de TVE “Quien sabe donde” del presentador Paco Lobatón, per intentar esbrinar què havia estat del seu oncle.
L’equip de recerca del programa va descobrir l’any 1996 el seu final, després de 49 anys de recerca dels seus familiars.
El programa televisiu de Paco Lobatón va realitzar un programa monogràfic sobre aquest cas, i van mostrar com la seua família feien posar una xicoteta làpida i una creu al cementiri de Benagéber en el lloc on ells suposaven que jeia Manuel Torres.

A principis del 2009 els familiars de quatre dels represaliats es van acollir a la Llei de la Memòria Històrica i van de Benagéber reclamar les seues restes. Sebastiana Ortega va a negar-s’hi des del principi, al.legant que no eren “simples restes arqueològiques”. 

Argumentava que el fill de Santiago Martínez, el treballador que els va donar refugi a sa casa, li havia explicat “que el meu oncle va poder salvar-se, però no va voler abandonar el ferit. S’ho va carregar a l’esquena i els van matar a l’estacada del corral. Va donar la seua vida pel seu company, per això vull que segueixin els dos junts, com ell va triar”. Aquesta és la raó que havia portat a la neboda de “El Practicant” a oposar-se a que el seu oncle fora desenterrat de la fossa comuna del cementiri de Benagéber.

Però Sebastiana no va poder fer res per impedir-ho, ja que finalment el 29 de setembre de 2009 Benagéber es convertia en el primer ajuntament del País Valencià a donar la seua autorització per exhumar uns cossos enterrats en fosses comunes com a conseqüència de la repressió franquista de la postguerra.
L’autorització definitiva de l’Ajuntament va ser concedida “pel que fa a la reparació moral dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura, així com per la recuperació de la seua memòria personal i familiar”, segons es va reflectir en el Butlletí Oficial de la Província de València.

El 21 de novembre de 2010 va ser realitzat en el cementiri de Benagéber un acte social comunitari d’homenatge a “els vuit de Benagéber” i al lliurament de les seues restes a una trentena dels seus familiars que fins allà s’havien desplaçat.
Els familiars van ser localitzats després d’una àrdua recerca a través de guies telefòniques, ajuntaments, internet, etc… per tot l’Estat.
 

Durant aquest acte va ser erigit un monòlit en record dels “qui van donar la vida en defensa de la llibertat i la democràcia”.

Hi van assistir també l’alcalde del municipi (del PSPV), Rafael Darijo, així com membres de la Gavilla Verda i del Grup per la Memòria Històrica de la Fundació Societat i Progrés. Aquestes dues entitats havien donat suport als familiars durant tot el procés.
Tres dels familiars van recollir les restes per portar-les a ser soterrats als seus llocs d’origen  i els altres cinc van ser soterrats de nou en el cementiri de Benagéber.

Fins ací l’enigmàtica i ja aclarida història dels vuit de Benagéber. 

Patraix, València (L’Horta), a 1 de novembre de 2013.

.