La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Senyor President Fabra, isca ja de l’armari i digui-ho clar d’una vegada i sense embuts: Espanya ens roba.
Al nostre timorat President això de cantar-li la gallina als seus caps de Madrid i dir-los directament a la cara el que tothom pensa per ací del tema de l’espoli fiscal a què Espanya té sotmesos als valencians, des d’empresaris, ciutadans de a peu, organitzacions civils i experts en el tema fins a polítics de tota mena (inclosos els del seu propi partit), li va malament, molt malament.
Potser te por a fer-se d’assenyalar, a que el puguen confondre amb un sediciós o un irreverent al poder que emana del carrer Gènova a Madrid, o el que seria encara pitjor, molt pitjor, amb un perillós “nacionalista” insolidari a l’estil d’Artur Mas, algú tan egoista que vulga posar fi a la tan esbombada “solidaritat” entre els espanyols. Perquè els que més tenen (encara que no siguem precisament els valencians, que estem deu punts per sota de la mitjana estatal en renda per càpita, però sembla que això és igual!) han d’ajudar i mantindre els que més ho necessiten, encara que això siga a costa d’estrènyer-nos el cinturó i abaixar-nos els pantalons (no podem fer les dues coses alhora!) per a què altres es muntin festuquis, facen populistes rebaixes fiscals i realitzen tot tipus de bonificacions en els seus cortijos, això sí, amb els nostres diners, i també amb el dels catalans i els dels balears.
En el gran esdeveniment que Fabra va muntar al Veles e Vents el passat 17 d’octubre, i que amb gran autobombo varen anomenar “Acord de la Societat civil per la Comunitat Valenciana” (curiós nom,malgrat l’absència de totes les forces sindicals i polítiques valencianes, excepte la del seu propi partit), Fabra va recórrer una vegada més de les gastades frases que des de fa aproximadament un any ve utilitzant en les seues declaracions públiques, insistint en la necessitat que els valencians tinguem un “finançament d’acord al nostre pes”.
Però per si de cas les seues paraules podien haver sonat massa fortes per als delicats oïdes dels seus caps de Madrid, que sense dubte les anaven a escoltar amb atenció, les va endolcir convenientment amb altres en què parlava de que la valenciana és una comunitat “leal con el resto de España”, què està “al servicio de todos los españoles”, i que la nostra reivindicació en cap moment pretén “comprometer el principio de solidaridad con el resto de los españoles”, per acabar dient, per si havia quedat algun dubte, que el valencià era “un pueblo leal con el resto de comunidades que forman la nación española”.
Grandiloqüent però inútil reivindicació pel edulcorada i genuflexa de la seua formulació, a la qual un dels assistents a l’esdeveniment, Javier Quesada, investigador de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, va replicar per traure-li tot el rebombori a aquestes paraules de Fabra i donar-li el pragmatisme què pertocava: “No es tracta de sentiments, sinó de comptabilitat”, li va espetar al President.
I no serà perquè en els darrers temps els més destacats empresaris valencians li han deixat molt clar que això de “per ofrenar noves glòries…” és ja inaguantable i que cal plantar-se a Madrid i defensar amb contundència la dignitat dels valencians, i no amb tèbies i edulcorades declaracions com les que va fer Fabra en l’esdeveniment del Veles e Vents.
I per a mostra uns quants però sucosos botons:
Al febrer de 2013, el president de Confederació d’Empresaris Valencians, Salvador Navarro, va declarar estar “bastant molest i perplex” perquè els diputats populars valencians no havien trencat la disciplina de vot per donar suport a una proposta presentada per Ricardo Sixto, d’EUPV, per la reforma del sistema de finançament autonòmic, que va obtindre els vots en contra del PP i d’UPyD.
Per al dirigent patronal era “difícil d’entendre” que els diputats valencians no defensen “una cosa en el que tots estem d’acord”, per damunt dels interessos polítics, per tal de posar fi “a l’històric infrafinançament” que pateix el País Valencià. “Vostès han d’exercir de valencians”, va dir referint-se als diputats valencians, alhora que va demanar explicacions als diputats autonòmics del grup popular a les Corts.
O al setembre de 2013, quan el president de la patronal autonòmica Cierval, José Vicente González, va demanar al Govern central la condonació parcial o total del deute de la Generalitat per poder compensar al País Valencià de l’infrafinançament de l’actual model, alhora que va assenyalar que els valencians “ja han estat massa solidaris“.
O quan Vicente Boluda, president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, el principal lobby econòmic del País Valencià, al desembre 2012 va declarar a la premsa el següent: “El tracte cap a la Comunitat Valenciana és totalment discriminatori respecte a la resta de comunitats. No només és discriminatori, sinó jo diria que és fins i tot vexatori, perquè és l’única que paga per sobre de la mitjana i rep per sota de la mitjana, estant per sota en PIB per habitant (…) Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert fiscal, jo també ho vull. Ni més ni menys. Així com l’Estat espanyol recapta i reparteix els diners a les comunitats, jo vull recaptar i pagar a l’Estat espanyol la meua quota”.
Al setembre de 2013 Vicente Boluda va exigir a Alberto Fabra més contundència i esforç en les seues negociacions amb el Govern espanyol per millorar el finançament autonòmic valencià: “Cal ser més contundent, i si cal plantar-se davant Madrid, es fa“.
O la setmana passada, quan va declarar que ”El govern ha d’entendre que fins ara ho hem dit, però ni hem cridat ni hem fet xantatge, com altres comunitats autònomes. Les informacions que rebem són que algunes d’aquestes comunitats, les que més pressionen, veuran substancialment millorades les seues condicions per al 2014 i això seria del tot inadmissible”… ni cridar ni fer xantatge, l’estil del President de la Generalitat Valenciana és edulcorat i genuflex, com es va veure en les seues declaracions al Veles e Vents, o potser una mica més… “Només em falta gitar-me amb Montoro i, si cal, ho faré” va declarar en una reunió del seu partit a València, responent a les crítiques de Vicente Boluda. Desconeixia jo aquesta irresistible atracció que el nostre President sentia pel ministre d’economia espanyol, de força mal gust, per cert!
La setmana passada Alberto Fabra reaccionava de la següent manera davant les rebaixes fiscals i altres bonificacions previstes en algunes comunitats autònomes espanyoles: “Nosaltres hem de fer un doble esforç i a l’hora de fer bonificacions no hi podem arribar, com fan altres, que hem comprovat que amb els nostres diners estan fent bonificacions o deduccions fiscals, molt més enllà del que pugen tindre els ciutadans de la Comunitat Valenciana”.
Rebaixes fiscals anunciades a Galícia, que la Xunta diu que beneficiarà el 70% dels contribuents gallecs. Més rebaixes fiscals a Extremadura, que a més ha anunciat un “xec nadó” d’ajudes de fins a 1.400 euros per naixements per a famílies amb rendes baixes, una nova deducció en l’IRPF de fins a 200 euros per donar suport a la viduïtat, una paga extra amb la què en endavant cada mes de gener donarà als perceptors de pensions no contributives i que la sanitat pública extremenya recollirà en la seua cartera de serveis els tractaments de reproducció assistida per a totes les dones “sense excepció”.
Sí, tot això està molt bé, però no tant si es fa “amb els nostres diners“, el de tots els valencians, tal i com va dir Fabra.
Si t’espolien els diners que en justícia et correspon, i l’hi donen a altres sense el teu consentiment perquè “amb els nostres diners” es muntin els seus propis saraus, a tot això se li diu “robar”, no senyor President?
Perquè no ix ja de l’armari (com sembla disposat a fer-ho amb Cristobal Montoro “si cal”!), i en comptes de tant de discurs acomplexat, reverent i edulcorat ho diu clarament amb totes les paraules: Espanya ens roba, i a continuació actua com pertoca, amb dignitat i irreverència cap als nostres espoliadors?
Atenent a les últimes dades de població publicades per l’Institut Nacional d’Estadística, el País Valencià se situarà a la cua en finançament per càpita el 2014, en rebre poc més de 1.615 euros per habitant, molt per sota de la mitjana estatal, què segons les dades d’Hisenda arribarà el proper any als 1.914 euros per habitant, pel que el nostre País quedarà quasi tres-cents euros per sota.
Un dels membres de la Comissió d’Experts sobre el finançament dels valencians nomenada per les Corts Valencianes, que el passat mes de setembre va presentar el seu informe, resumia a la perfecció en una sola frase la situació actual: “L’Estat no funciona per als valencians”.
A què espera, senyor President???
Patraix, València (L’Horta), a 5 de novembre de 2013.