ARCHILETTERS

L’arquitectura és el gran  llibre de la Humanitat.

Victor Hugo

L’arquitectura és el fet cultural que és capaç de representar l’estat físic i anímic d’una col·lectivitat inexorablement. I la seua anàlisi és la radiografia escanejada del seu ésser.
Ha aparegut arreu de la premsa mundial però no hem vist massa reflexió al voltant de l’estrambòtic cas del doctor Zhang Biqing, metge en medecina tradicional xinesa.
Zhang és el propietari de tots els apartaments dúplex que hi havia a la darrera planta del bloc (high-rise), situat a la urbanització Park View i durant els darrers sis anys s’ha dedicat a sobreelevar un descomunal cingle sobre la coberta plana final a base materials lleugers de formigó i composits que emula les muntanyes rocoses dels encontorns de Pequín on s’assenta l’edifici. L’edifici està situat als peus d’una de les grans avingudes de la capital mandarina. Sembla ser que el sr. Zhang ocupà càrrecs polítics i, per tant, mantenia bons contactes amb l’ordre establert de la corporació municipal. El bon home, començà fent petits afegitons fins que es veu que es va engrescar i autoestimular fins arribar a edificar eixa mena de parc d’atraccions amb arbres i vegetació ben real. Cometé l’error en la seua embranzida de no respectar les eixides lliures de fums i de ventilació, així com d’altres canonades d’instal·lacions del veïnat de sota i han acabat per denunciar-lo i la corporació ha ordenat l’enderrocament de l’afegit i restaurar a l’estat original. 

1.TÈCNICAMENT:
Avançaré que ha recrescut 800 metres quadrats. Entre tots tres nivells que ha afegit. Particularment crec que estructuralment a una estructura de bloc d’hbitatges no li ha suposat gaire problema assumir el sobrepés. Tot i repartint les càrregues solament ha sobreafegit uns 2000 kg. /m² i que la repercusió sobre bigues i pilars (ja sien d’acer com de formigó) suposaria un augment del 3’8 % en quant a estructura volada, i caldria reduir-lo encara més per la soterrada. I a tot arreu calculem edificis amb uns valors de seguretat al voltant d’un 60 %. I tenint en compte l’aplicació del càlcul plàstic de’estructures d’acer a les estructures tret a Cambridge pel doctor Jacques Heyman  que diu si una estructura no cau en els primers 5 minuts, pot mantenir-se erta 500 anys.
Per tant el problema no ve d’aquí. Però si la manca de respecte pel seu veïnat en tancar-los els conductes.
Per una altra banda caldria destacar que la seua intervenció ha millorat la resposta energètica del bloc d’habitatges. I més, tenint en compte el clima continental que hi ha a Pequín.

2. SOCIALMENT:
En una societat tan desigual en oportunitats com la xinesa sobta veure les diferències econòmiques. Un país amb uns índex de pobresa i corrupció que esborronen. Un fet que podia haver-se esdevingut en qualsevol part del món. Una classe social mitja-alta amb molts contactes polítics i prebendes que usa el “laissez faire, laissez passer” d’antuvi fins que el veïnat protesta per prevenció i por, així que la corporació munipal ha d’actuar d’ofici. Per exemplificar el seu poder i quedar al marge de l’estat social. Per a preservar la seua àura d’imparcialitat. Quan no evita que el sistema siga reiterativament impertorbable. Eixa acció exemplar sols serveix per a continuar donant cobertura legal als poderosos i contra l’equitat. La “legalitat o i·legalitat” depén de l’statu quo dels implicats. Tot depén dels beneficis produïts als implicats. Els fets reïxen sempre que hi haja una massa crítica i nivell econòmic suficientment “engreixat”. Ací i en la republica popular de Xina. En qualsevol règim polític actualment cal suficient treball i capital que unte un mínim crític de gent decisiva per a passar de la Il·legalitat a la Legalitat.
Sembla ser que el cas ha plantejat crítiques de sectors disconformes tant des dins del partit comunista com dels occidentalistes, cap als propis dirigents. Fins i tot trtractant de nigromants els doctors de la tradicional medecina usada fins i tot des dels temps de Mao Tse Tung.

What does the downfall of Zhang Biqing, a self-proclaimed doctor, say about China’s credulous elite?

Vos dese la traducció:
Què significa la caiguda d’un para-metge Zhang Biqing, per a l’elit de crèduls de la Xina?

3. ESTÈTICAMENT:
El bloc d’habitatges original és bastant anodí i anònim, sobretot perquè està situat junt a d’altres iguals de la mateixa promoció. Veiem d’altres intervencions i tancament de balcons i terrasses amb cristal·leres en el vídeo. Extrem aquest que poc importa. Sols ha adquirit la categoria d’event (en el sentit que li atribueix Bernard Tschumi a tal paraula) en l’acció diferenciadora empesa pel doctor Zhang, que el diferenciava de la resta. L’artista ocasional ha fet créixer una mola muntanyenca però lleugera que contrasta amb les fites que té al voltant però que és assimilista. Assimilista ambiental perquè s’insereix en la tradició vegetal i cosmogònica de la tradició xinesa. Amb la inserció d’elements vegetals i la geodèsia i geologia omnipresent en les cultures orientals, de la sols cal observar els encontorns que mostren els vídeos. Per una altra banda les teories i la iconografia de l’edilicia  sostenible occidental estan plenes d’exemples com el que el sr. Zhang ha construït.  Zhang ha copiat i en la tradició oriental això no és un demèrit, sinó el contrari. Ha reintroduït escultures amb simbologia mítològica, verandes i glorietes tradicionals. Però la seua intervenció ha innovat amb la seua lliure interpretació. I això sí que no està ben conceptuat allà. Ha trencat cànons estètics. Marca una in-certa beutat ruda. La innovació, allà, era pausada i feta de mica en mica dins de la tradició. Un motiu que explica que els tempos també s’estan trencant arreu, no sols a Occident. L’exemple explica la disjunció que tenim en la cultura en general i en l’arquitectura en particular. L’estratègia arquitectònica usada, malgrat ignorar-ho, per Zhang: la sobreimposició.

En les successives entrades tractarem el tema des del punt de vista de:

4. L’arquitectura de proximitat vs Incursions de la faràndula arquitectònica.

i 5. L’entotsolament de l’avantguarda avui.

Sovint confonem ciutat amb municipi. Un municipi és una comunitat de barris. La civilitas llatina, corresponent a la polis grega, contràriament al que pensa la gent, és l’Estat. Per això, els grecs distingien polis kai demos, l’Estat i el poble. Polis és la ciutat política. Demos és el poble fet d’ètnies o nacions (genos en grec). Els romans, paral·lelament, distingien Senatus populusque romanus (SPQR, en els seus estendards). Senatus és la ciutat política. Populus és el poble fet d’ètnies o nacions (gentes). Cada municipi, cada comarca, cada regió, cada país, cada nació pot dotar-se d’Estat al seu nivell. La ciutat, en català, ha perdut aquest sentit. Però quan els romans estenen la ciutadania romana a tot l’Imperi, demostren que ciutat és pertinença a un Estat, siga del nivell que siga. En temps dels grecs, la Ciutat era l’Estat del municipi o de la comarca. En temps dels romans, s’estengué a tot l’Imperi. Per als francesos, la Cité no és París: és França. Els citoyens de la Marsellesa, no són tots els francesos, sinó tots els revolucionaris del món. I, en general, quan els passaports et demanen “ciutadania” (a Espanya maldestrament en diuen “nacionalidad”), se sobreentén a quin Estat pertanys. L’Estat, sobretot l’imperialista, es manifesta per la seua capital política: les metròpolis antigues, engrandides mitjançant la rapinya, el saqueig, l’espoliació i el genocidi d’altres comunitats. El pobre corresponent municipi ha de suportar el pes corruptor de la capitalitat política.

Des de fa tres segles, un fenòmen econòmic ha acabat de complicar la qüestió:
el procés d’industrialització. L’alta rendibilitat econòmica de la concentració industrial en un sol lloc ha creat aquests conglomerats inhumans que es volen també anomenar ciutats i que, amb vocació suïcida, cerquen la seua perpetuació. La ciutat no ha d’ésser sostenible. La concentració urbanística per causes postindustrials ha entrat en declivi  en els països rics. La telemàtica i les comunciacions fan innecessària la concentració. En els països pobres, l’abandó del camp i les aglomeracions urbanes, per desgràcia, encara creixen. Cal urbanitzar-ho tot, en sentit ample, perquè tot el món és amenaçat pels humans.
O tot és ciutat o ja no hi ha d’haver ciutat. Cal determinar les zones de reserva natural a tot el món. I cal racionalitzar la construcció urbanística per a tot el món. Altrament, el món sencer esdevindrà insostenible per a la vida humana.

Text estret del seu llibre “EL TERROR, LA PAU I EL SAGRAT”.  Ed. Mediterrània. 2003. Pàgines 123 a 125.

Àlex Carbonell Lacàrcel ens ha confeccionat a l’estudi un nou format d’uns trosos i mossos de la proposta que vam confegir fa un parell d’anys per al Istanbul Disaster Prevention of Education Centre.

Àlex, també blocaire de VilaWeb, ens proposa un format més ràpid una música més trepidant lluny d’aquella d’Òscar Briz, més pausada i de contingut en la lletra del vídeo que vam armar aleshores. Ara, n’és una versió diferent, com una visió més jove. Per a nosaltres més sorpresiva que fa una lectura diferent de l’artilugi arquitectònic. Destaca una “modernitat” que ni tan sols nosaltres havíem estat capaços de capir com ens digué anit mateix el tècnic de l’audiovisual Josep A. Moya i Penya-roja a l’Ateneu de Bétera.

Òbviament no s’arriba a percebre sinó molt de lluny les nostres intencions d’imbricar la tradició arquitectònica d’Istanbul amb la seua mesquita més popular, Santa Sofia, els famosos voladissos dels atris d’edificis religiosos de la ciutat i la reconversió de la idea del museu novaiorqués Guggenheim que en comptes de deambular per la passarel·la pel seu interior vàrem fer-la circulr per l’exterior per a conformar amb ella una cinemàtica “promenade architectural” per a contemplar-s’hi la ciutat. El dramatisme espacial el volíem aconseguir amb el tall en esviatge de l’accés, la pujada dels ascensors panoràmics i el planetàrium quasi en posicióde caiguda al bell mig del pati central. Símbol de la precarietat inestable del món al llarg del temps. Inetabilitat que els humans sempre hem acabant superant per a millorar.

Àlex és l’ànima que, junt amb Jordi, anima el projecte de la pel·li “Per a Elisa”, i hi vegem com més va, més, que els joves ens ensenyen nous camins, inexplorats, als que ja estem entrant en certa edat.  Vos dese també la versió anterior amb música del gran Òscar Briz (l’Alcúdia, Ribera Alta), possiblement, un dels més grans dels músics i compositors catalans actuals però marginat dels circuits per causa del complex encasellament.