Sovint confonem ciutat amb municipi. Un municipi és una comunitat de barris. La
civilitas llatina, corresponent a la
polis grega, contràriament al que pensa la gent, és l’Estat. Per això, els grecs distingien
polis kai demos, l’Estat i el poble.
Polis és la ciutat política.
Demos és el poble fet d’ètnies o nacions (
genos en grec). Els romans, paral·lelament, distingien
Senatus populusque romanus (
SPQR, en els seus estendards).
Senatus és la ciutat política.
Populus és el poble fet d’ètnies o nacions (
gentes). Cada municipi, cada comarca, cada regió, cada país, cada nació pot dotar-se d’Estat al seu nivell. La ciutat, en català, ha perdut aquest sentit. Però quan els romans estenen la ciutadania romana a tot l’Imperi, demostren que ciutat és pertinença a un Estat, siga del nivell que siga. En temps dels grecs, la
Ciutat era l’Estat del municipi o de la comarca. En temps dels romans, s’estengué a tot l’Imperi. Per als francesos, la
Cité no és París: és França. Els
citoyens de la Marsellesa, no són tots els francesos, sinó tots els revolucionaris del món. I, en general, quan els passaports et demanen “ciutadania” (a Espanya maldestrament en diuen “nacionalidad”), se sobreentén a quin Estat pertanys. L’Estat, sobretot l’imperialista, es manifesta per la seua capital política: les metròpolis antigues, engrandides mitjançant la rapinya, el saqueig, l’espoliació i el genocidi d’altres comunitats. El pobre corresponent municipi ha de suportar el pes corruptor de la capitalitat política.
Des de fa tres segles, un fenòmen econòmic ha acabat de complicar la qüestió:
el procés d’industrialització. L’alta rendibilitat econòmica de la concentració industrial en un sol lloc ha creat aquests conglomerats inhumans que es volen també anomenar ciutats i que, amb vocació suïcida, cerquen la seua perpetuació. La ciutat no ha d’ésser sostenible. La concentració urbanística per causes postindustrials ha entrat en declivi en els països rics. La telemàtica i les comunciacions fan innecessària la concentració. En els països pobres, l’abandó del camp i les aglomeracions urbanes, per desgràcia, encara creixen. Cal urbanitzar-ho tot, en sentit ample, perquè tot el món és amenaçat pels humans.
O tot és ciutat o ja no hi ha d’haver ciutat. Cal determinar les zones de reserva natural a tot el món. I cal racionalitzar la construcció urbanística per a tot el món. Altrament, el món sencer esdevindrà insostenible per a la vida humana.
Text estret del seu llibre “EL TERROR, LA PAU I EL SAGRAT”. Ed. Mediterrània. 2003. Pàgines 123 a 125.
