ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Our proposal in Collider Activity Center Competition. Sofia City. Bulgaria.

Deixa un comentari
Hem confeccionat cinc panells a partir de desenes d’esborranys i vistes: aquest n’és el resultat. Acabem d’enviar-lo al centre de recollida de propostes.
La proposta pretèn ser un pol d’atracció d’una zona perifèrica de la ciutat de Sòfia (Bulgària). Construcció oberta i sostenible amb estalvi energètic. Interconnectat amb els barris residencials propers, també amb els edificis industrials relativament propers. Fer diluir la seua inserció en la mixtura d’usos. Atractiu des de l’estació del metropolità, com a ús de transport públic, portant a mínims el garatge que requerien les bases concursals. Incloent-hi una àgora en els terrenys propers, pistes d’atletisme, jogging, escalada, piscina envoltada de “platja artificial” amb pista de Volei-platja. En definitiva, un element on la gent puga “emplaçar-s’hi” per a xerrar, conversar, divertir-se i fer esport o trobar-se a prendre qualsevol cosa. Una peça edilícia que “faça amics i ciutat” alhora.

Sistema de contrucció prefabricada que fuig de l’estandardització homogènia.
Llum artificial diària, generació d’aigua calenta sanitària per a tot el complex.

Generació, possible, de fotovoltàica. Estudi de fluxos d’aire calent cap al fred. Ubicació dels spas, saunes, sales fredes, dutxes fredes, massatges, sales múltifuncionals de grans i menuts, etc en soterrani creat dins del “pati anglès” per a conservar la calor generada en ascensió. Restaurant integrat en l’edifici junt la platja i piscina.

Ubicació de bar en interior que domina les vistes diverses internes on estan els murs d’escalada, “funtopia”. I La terrassa-restaurant per a contemplar la ciutat i l’imponent vista vers el sud de la muntanya Vitoxa (Vitosha). Hem inclòs un hivernacle amb plantes, arbres, etc. amb vegetació per a passetjar al seu interior amb la coberta mòbil que puga fer-se servir tant en hivern com en estiu, enmig del petit espai annex en la zona de cascades i escalades a l’aire lliure.

Arribar ací ha estat intermediat per la confecció de maquetes de recolzament, esquetxos fets a mà, a sketch up, perspectives en 3D, etc.

Si voleu fer una ullada al procès passeu a visualitzar el slider fotogràfic que hem anat acumulant durant l’evolució projectual. En teníem una solució primigènia –bastant més “atrevida”–que finalment vam desestimar perquè excedia molt el pressupost que l’organització havia fixat a les bases.

Slide
Aquesta entrada s'ha publicat en ARCHITECTURES el 28 de febrer de 2013 per josep_blesa

Center for Sustainable Landscapes

Deixa un comentari

Sustainable architecture and landscape design are taking giant steps forward at Phipps with the new Center for Sustainable Landscapes: an innovative model of sustainability for architects, scientists, planners and anyone interested in greener living. In generating all of its own energy, and treating and reusing all of water captured on site, this dynamic education, research and administration facility is expected to operate as efficiently as a flower. And, designed and built by Pennsylvanians to meet or exceed the world’s three highest green standards—the Living Building Challenge, LEED® Platinum and Sustainable Sites Initiative SITES™ certification for landscapes—this addition is now part of our guest experience.

PETER RICE: THE IMAGINATIVE ENGINEER

Deixa un comentari

The Imaginative Engineer

Peter Rice (1935-1992)

Lorraine Lin, Ph. D, P.E. and Bruce Danziger, S.E.
Peter Rice on site in Sydney (©ARUP)

Peter Rice’s approach to structural engineering expands our understanding of the engineer’s role. Peter contributed to the design of buildings considered icons of structural achievement today. These include the Pompidou Center and the “greenhouses” at La Villette in Paris, the Pavilion of the Future for the 1992 World’s Expo in Seville, Lloyd’s of London and the Sydney Opera House. Many of his collaborators, such as architects Renzo Piano, Richard Rogers and I.M. Pei, are today renowned in their field partially as the result of their collaboration with Peter.

Peter was a humanist and these beliefs are clearly present in his work. As a young man, he found himself overwhelmed by places like the Louvre Museum in Paris or the National Gallery in London, having grown up in rural Ireland away from the urban centers of culture. He aimed to construct buildings where ordinary people felt good, not alienated or intimidated by their environment. Peter looked to the history of structural engineering, particularly the Victorian engineers, for inspiration, noticing that the engineer’s presence was still evident in these earlier structures. Buildings such as the great nineteenth century railway stations or the Grand Palais in Paris showed the engineer’s personality in the choice of materials, detailing of the joints, and methods of fabrication and construction.

Gerberette, Pompidou Center, Paris (©ARUP)
“This is the positive role for the engineer’s genius and skill: to use their understanding of materials and structure to make real the presence of the materials in use in the building, so that people warm to them, want to touch them, feel a sense of the material itself and of the people who made and designed it. To do this we have to avoid the worst excesses of the industrial hegemony.”
An Engineer Imagines, Peter Rice

Three themes run consistently through Peter’s work: Innovative use of materials and structural form, strong creative collaborations, and successfully challenging the building industry to construct beyond conventional boundaries. Peter once said that his engineering enabled him to explore the joy of experiencing successful architecture.

Materials

Peter’s repertoire of structural materials included not only steel, concrete and timber, but also less obvious choices such as glass, stone, cast steel, cast ductile iron, Teflon fabric, polycarbonate, and ferro-cement. He used these materials to express the ideas within the architecture. Peter and his team combined advanced structural analysis techniques with investigations of materials to develop structural systems appropriate for each material. He believed that materials should be detailed to express their true nature.

Greenhouses at LaVillette, Paris. Materials: Tempered Glass and Cables. Architect: Adrien Fainsilber. (©ARUP)
“I have noticed over the years that the most effective use of materials is often achieved when they are being explored and used for the first time. The designer does not feel inhibited by precedent. . . In any of these structures, there is a simple honesty which goes straight to the heart of the physical characteristics of the material and expresses them in an uninhibited way.”
An Engineer Imagines, Peter Rice
Pompidou Center, Paris. Materials: Cast Steel Gerberette with Hierarchical Steel Structural System. Architect: Rogers & Piano Partnership. (©Bird Wong)

The design team for the Pompidou Center, which included Peter and the architects Richard Rogers and Renzo Piano, adopted the “gerberette” solution to achieve the long spans required to support a heavy library that could be moved anywhere in the building. One of Peter’s main contributions was his insistence on the use of cast steel for these pieces. Each gerberette was cast to achieve the articulated profile, reflecting the piece’s internal stress distribution under loads. The gerberette acted as a short beam propped on a circular column and tied down at the end with a circular bar. Cast steel was considered an old but unreliable material at the time, so the team used the new science of fracture mechanics to help convince the French building authority of the soundness of the design. This solution enabled the suspended trusses to achieve the required 147 feet (44.8 m) span. Peter recalled his sense of achievement after the Pompidou Center opened after watching an old woman sitting quietly stroking one of these massive gerberettes on the fourth floor – neither afraid nor intimidated by this very modern design.

Menil Collection, Houston. Materials: Ferro-cement and Cast Ductile Iron. Architect: Renzo Piano Building Workshop. (©Richard Bryant)

For the Menil Collection in Houston, Peter and Renzo Piano made the decision to use ferro-cement combined with cast ductile iron trusses to create the louvers for controlling daylight inside the museum. Ferro-cement has a soft grainy texture, which both reflects and evenly diffuses natural daylight. Ductile iron, although not as strong as cast steel, has high resistance to cracking and does not require heat-treatment after casting. The use of cast iron for the trusses allowed for the articulated form possible with casting, without the distortions which typically result from reheating. Construction of the louvers required tracking down a patented method of spraying ferro-cement into moulds with multiple layers of mesh reinforcement. The choice of materials helped make the Menil Collection a great success – subtle and graceful.

IBM Traveling Pavilion. Materials: Timber and Polycarbonate. Architect: Renzo Piano Building Workshop. (©ARUP)

For their next collaboration, Peter and Renzo used timber, polycarbonate and cast aluminum to construct the IBM Traveling Pavilion. Although transparent, polycarbonate has high toughness but limited strength, which made it ideal for a single-story demountable structure. The semi-circular “truss” structure used timber struts for the top and bottom chords, and polycarbonate pyramids for the shear elements. Push-fit connections with rubber blocks reduced stress concentrations, due to the different thermal expansion coefficients of polycarbonate and timber. Cast aluminum connections expressed the structural nature of the timber struts – strong in tension and compression but weak in shear. The IBM Traveling Pavilion’s special character resulted from the combination of materials and of blurring the distinction between structure and cladding.

Structural Detail for the IBM Traveling Pavilion. Materials: Cast Aluminum, Glued Stainless Steel Blocks & Rubber Blocks. (©ARUP)

When the “greenhouses” at LaVillette were constructed, the design was immediately recognized as a breakthrough in glass technology. Glass is a highly transparent, strong but brittle material. The curtainwall design built upon previous innovations at the Willis Faber Dumas Project in Ipswich, England, where glass panels are suspended in tension for gravity loads. The design at La Villette incorporated additional innovations: The tempered glass panels have drilled countersunk holes for point supports (i.e. spider fittings); spherical bearings keep all loads in the glass plane and eliminate local bending effects; and, the horizontal cable trusses resist out-of-plane wind forces, which required mastery of the non-linear behavior of the tension structure. Many people contributed to the final design of the glass façade: the design architect Adrien Fainsilber, Peter’s team at RFR including his co-directors – MartinFrancis (who worked previously with Pilkington Glass) and Ian Ritchie (both had worked on Willis Faber Dumas) – and the French firm Boussois. The creation of the floating glass boxes at La Villette started the explosion of point-supported glass façades we see today.

Greenhouses at LaVillette, Paris. Materials: Tempered Glass and Cables. Architect: Adrien Fainsilber. (©ARUP)

The self-stabilizing stone façade of the Pavilion of the Future in Seville built upon the innovations at LaVillette. The design was a collaboration with the architects Martorell, Bohigas, and Mackay. The standard stone unit was 32 x 32 inches, composed of smaller 8 x 8-inch subunits. Stone is strong in compression, but its use in arch structures is limited by stability rather than strength. Peter and his team at Ove Arup and Partners designed the lightweight stone blocks to perform similarly to classical stone arches, not as precast elements clad in stone. This meant designing the stone arches to allow for adjustments in their geometry due to changing loads, including the formation of hinges. Modeling this type of behavior required the invention of a new method of non-linear structural analysis. However, unlike classical stone arches where blocks are stabilized by the rigid body displacement of neighboring blocks, the stone units at Seville are self-stabilized by cables and struts. The final design is a very light façade of stone arches, but stays true to the character of the material.

Peter worked with many different architects on many different projects, and each project built upon his knowledge gained from previous projects. Lessons from his first project, the Sydney Opera House, are apparent in many later projects: The construction details, whether the tiles on the Opera House or the orientation of fabric seams at the Nuage (i.e. the Cloud) at the Grand Arch in Paris, allow reading of the geometry and bring the structure to a human scale. Repetition of geometry, such as the shells at Sydney and the trusses at the Kansai International Airport, ensures the quality of construction and helps reduce the cost of a novel structural solution.

Assembled Stone Module of the Pavilion of the Future. Details: Stone Blocks, Steel Struts and Cables. (©Fernando Alda)

Collaboration

Peter was able to increase his creativity by finding worthy collaborators. His collaboration with the Italian architect, Pritzker Prize recipient and friend, Renzo Piano, is legendary. However, his list of collaborators was diverse, and included other creative and innovative types. Peter attributed his numerous successful collaborations to his “chameleon factor”, which allowed him to work with strong personalities having radically different design philosophies. Peter had a special ability to understand an architect’s style and the fundamental ideas about a project. He looked for engineering designs that enhanced the architect’s intentions. Innovation became a by-product of his method.

For example, Peter and Humberto Camerlo (a theater director and his friend) conceived, designed and constructed an outdoor theater in the south of France lit only with moonlight. This involved using computer programs to track the relatively fast-traveling moon during a performance with movable reflectors. The reflectors concentrate just enough moonlight to illuminate the stage. In contrast to the high-tech methods used to define the reflectors’ geometry, construction of the theater employed primarily artisan techniques – those of carpenters and stonemasons.

Throughout his career, Peter drew upon the experts at Ove Arup and Partners from a range of disciplines – including structural, mechanical, electrical, lighting, and acoustics – to expand the impact of engineering on generating architectural forms. Another lifelong collaborator was Tom Barker, responsible for the innovative mechanical systems used at the Pompidou Center and Lloyd’s of London.

Pavilion of the Future, Seville, Spain. Materials: Structural Stone and Pretensioned Cable System. Architect: Martorell Bohigas Mackay. (©Fernando Alda)

Challenging the Industry

Peter blamed the contemporary industrialization of the building process for the loss of expressing the engineer’s personal preferences. The accelerated speed of construction and perceived notions of designing cost-effective buildings combined to trap the engineer in a process that does not allow for individual expression. He sought to bring back the joy in building structures that comes from not relying on obvious and first choice solutions.

Kansai International Airport, Japan. Architect: Renzo Piano Building Workshop. (By Shinkenchiku-sha, Courtesy of RPBW)
“Part of the problem is the sheer power and capacity of the building industry of today and the philosophy which underlies it. . . . People can no longer see the relationship between [the] individual capacity to build, individual inventiveness and the physical environment being constructed. . . The real issue in design must be to break the mould of industry-controlled predictability which dominates so much.”
Exploring Materials: The Work of Peter Rice, RIBA Royal Gold Medalist, 1992

Throughout his career, Peter repeatedly demonstrated the professional and intellectual courage needed to create daring designs and to challenge the industry. Peter did this by using ordinary materials to construct pieces at a human scale, which encouraged people to interact with them. He also introduced novel new materials in an ordinary context. Both were an invitation to the public to experience architecture, not as static photographs but dynamic spaces to be explored with texture and expressed structural systems that could be understood with some reflection.

Sydney Opera House Construction. Materials: Concrete Structure. Architect: Jorn Utzon, Todd Hall & Littlemore, Hanson & Todd Pty Ltd, New South Wales Government, CP Wedderburn, Rudder Littlemore & Rudder Pty Ltd. (©ARUP)

The Process of Innovation

The role of the engineer is to innovate to support the creativity of architects. However, engineers are not immune to the industrial hegemony and often contribute to it. They are liable to fall into the trap Peter called the “Iago Mentality,” based on the character in Shakespeare’s play Othello. Iago undermines all budding inklings of creativity through rational argument, a role that engineers often inadvertently find themselves playing. This is the dilemma of the modern engineer – how to use rationality to support new creative endeavors without killing a nascent idea before it has fully taken shape.

Lloyd’s of London. Materials: Concrete Structure with Stainless Steel Cladding. Architect: Richard Rogers Partners. (©ARUP)

Peter believed that there was nothing mysterious about the processof innovation. Never satisfied with mundane solutions, he would take time to quietly think about the projects and possibilities they offered. Surprisingly, given his range of materials and diverse structural systems, Peter confessed to learning just what he needed to know when he needed it. He found more than once that, after days of searching for a solution to a problem, it would often come to him as a fully worked out concept, sometimes after a good night’s sleep. The time spent unsuccessfully searching for an answer seemed to clarify the parameters for him. If great commissions came his way, they were in recognition of the amazing designs that Peter could achieve, not the reverse.

He believed that the driving force behind achieving innovative engineering began simply by getting started and having the courage to take risks during the early stages of the design process. For the stone arches of the Pavilion of the Future, Peter discussed the technological advances that made possible the final innovative design. First, enormous improvements in cutting stone allowed for tolerances a little as 1/50th of an inch. Second, the logical framework derived from previous projects, combined with evolving computational methods, allowed for the design of the self-correcting cable and stone system. After making some critical initial decisions about the design, “it’s a question of following your nose; the material itself tells you what it wants to do” (RIBA Royal Gold Medal Address 1992). For example, extra cables added to help stabilize the stone arches “fell out” of the analysis and were removed from the final design.

Jean-Marie Tjibaou Cultural Center, Noumea, New Caledonian. Materials: Timber and Cable Structure. Architect: Renzo Piano Building Workshop. Engineers: Ove Arup & Partners, Agibat. By John Gollings, Courtesy of RPBW
“Peter Rice was one of those engineers who greatly contributed to architecture and strengthened the deep creative connection between humanism and science, between art and technology. . . Architecture is a creative job made up of moments of silence, of sudden intuition, of passionate teamwork – and this quintessence is the nature of Peter Rice.”
Extract from Renzo Piano’s supporting letter for Peter Rice’s RIBA Gold Medal 1992

Legacy

Peter’s legacy to the built environment is evident in the structures he engineered with his multiple collaborators.

Of course, not every engineer possesses the genius of Peter Rice. Through patient collaboration at the beginning stages of design and the use of state-of-the-art analytical tools, engineers can make substantial contributions to the public’s enjoyment of architecture by allowing the not-so-obvious solution to surface. Peter Rice’s work shows us that this is possible.?

Acknowledgements

Shunji Ishida, Renzo Piano Building Worksho, Genova, Italy

Ian Ritchie, Ian Ritchie Associates, London

Lorraine Lin, Ph.D., P.E. specializes in non-linear structural dynamics and blast design at Bechtel National in San Francisco. She worked with Peter Rice at Ove Arup & Partners in London from 1990 to 1992.
Bruce Danziger, S.E. is a structural engineer at Arup in Los Angeles. He worked with Peter Rice at Ove Arup & Partners in London and Seville from 1988 to 1992.

References

Exploring Materials: The Work of Peter Rice, Royal Gold Medallist, 1992

“Royal Gold Medal Address 1992”, RIBA Journal, September 1992, p.26-33

“The Master Builder: Peter Rice,” Sir Jack Zunz, the Guardian, Obituary, U.K., October 28, 1992

An Engineer Imagines, Peter Rice, Artemis, London Zurich Munich, 1994

Structural Glass, Peter Rice and Hugh Dutton, Second Edition, E & FN SPON, London, 1995

Aquesta entrada s'ha publicat en BUILDERS el 26 de febrer de 2013 per josep_blesa

LA QUALITAT DE L?AIRE A LA CIUTAT DE VALÈNCIA. (i 2)

Deixa un comentari

Seguint l’entrada anterior els resultats d’un breu estudi sobre la distribució de les partícules moleculars en suspensió (PM10, partícules inferiors a 10 micres que tenen la capacitat de filtrar-se a través del teixit pulmonar i produir malalties diverses)  a la ciutat de València, al qual s’adjuntaven dues imatges que intentaven reflectir la citada distribució. Les imatges que, en forma de resultat, acompanyen a aquests estudis sempre solen facilitar la lectura del text; però arribar a elaborar-les requereix de diferents passos que al llarg d’aquest text explicarem.

La primera acció necessària per obtenir qualsevol resultat en forma de mapa (de distribució de la contaminació, de risc, de població…) és la presa de dades. Evidentment, des de l’estudi no disposem de cap sistema de captació de dades de contaminació atmosfèrica propi, d’això (i de fer-les públiques) ja se n’encarrega l’administració pública.

La Conselleria d’Infraestructures, Territori i Mediambient disposa d’un òrgan específic destinat a avaluar la qualitat de l’aire: la xarxa valenciana de vigilància i control de la contaminació atmosfèrica. Aquesta xarxa disposa d’un total de 8 estacions de control distribuïdes en la ciutat de València, amb captació de valors per a diferents contaminats i aspectes climàtics, i descarrega lliure de les dades mitjançant un fitxer de text d’extensió txt.

D’aquestes 8 estacions, per al cas d’estudi tan sols ens serveixen 5, degut a motius de disponibilitat de dades: les estacions de Conselleria Meteo (46250049), Natzaret (46250052) i Bulevard sud (46250050) no disposen de mecanismes per mesurar la concentració de PM10; les dues primeres degut a que sols mesuren aspectes climàtics (precipitació, humitat, temperatura, vent, etc…) i la de Bulevard ja que sols disposa d’aparells per mesurar gasos, no partícules. A més d’aquesta situació ens trobem amb un altre problema, i és que totes les estacions presenten dies, i fins i tot mesos, on no hi ha dades disponibles. Per tant, no es poden fer seguiment complet de les corbes gràfiques de concentració.

Una vegada obtingudes les dades recollides per cada estació, les mateixes es poden tractar mitjançant software estadístic per obtenir diferents paràmetres. En el cas que ens ocupa hem optat per obtenir, a partir de les dades originals, les mitjanes mensuals i anuals de les concentracions de PM10 (µ/m3) per a l’any 2012 en la ciutat de València. En la taula que presentem a continuació presentem els resultats obtinguts.

             Estació

 

Frec.

temporal

46250030

 

Avgd. Ausiàs March

46250043

 

Vivers

46250046

 

UPV

46250047

 

Avgd. de França

46250048

 

Molí del sol

Gener

16,52

25,13

10,00

7,68

9,10

Febrer

27,90

22,24

 

12,34

 

Març

42,70

 

31,90

15,21

 

Abril

22,16

 

19,81

13,69

22,78

Maig

26,24

27,80

20,71

17,75

25,38

Juny

39,00

28,17

27,00

25,00

32,00

Juliol

31,00

29,12

24,06

17,75

29,64

Agost

42,80

 

32,90

19,34

34,10

Setembre

37,30

27,70

25,28

17,30

24,69

Octubre

30,83

25,05

21,87

19,58

20,45

Novembre

25,40

16,00

18,34

17,45

16,54

Desembre

25,31

21,54

16,19

17,25

16,96

Anual

30,60

24,75

22,55

16,69

23,16

Segueix en el Vull llegir…més


Per tal d’observar el resultats anteriors d’una forma molt més gràfica hem procedit a elaborar el següent gràfic, on es representen els resultats de la taula anterior.


FOTO 02_1

En ell es pot observar con existeixen tres punts de concentració màxima, que a més es registren en totes les estacions en els mesos de març, juny i agost. Tot i que no tenim una relació directa causa – conseqüència , si que és cert que en aquests 3 mesos es produeixen fets a la ciutat que poden explicar aquests màxims de concentració. En el més de març, on es presenta el primer màxim anual, la ciutat viu la festa de les falles, desperatades, mascletades, castells i crema inclosa. Una festa on es genera gran volum de trànsit de gent en la ciutat i diferents actes amb elevades emissions de partícules a la atmosfera (mascletades i cremades, bunyoleries al carrer i augment considerable de l’activitat hotelera i restauradora principalment) acollint un milió de visitant de manera concentrada. Aquest fet és molt probable que ens explique aquest primer pic anual de concentració, en comparació als primers mesos de l’any. De fet, les concentracions de PM10 mitjanes durant les “setmanes de falles” del 2012 (de l’1 al  19 de març) de totes les estacions superen les concentracions mitjanes per a la totalitat del mes de març, tal i com es pot comprovar en la següent taula.

             Estació

 

Frec.

Temporal

46250030

 

Avgd. Ausiàs March

46250046

 

UPV

46250047

 

Avgd. De França

Març

42,70

31,90

15,21

Setmana de falles (15 al 19 de març)

81

32,6

17,8

El segon màxim es presenta en el mes juny; mes en el que va tenir lloc el campionat de Fórmula 1 durant l’any 2012. Aquest és un fet que salvant les distàncies és bastant similar a la “setmana de falles”. Per últim, el pic del mes d’agost es podria explicar degut a un període prolongat d’absència de pluges i, per tant, d’acumulació de partícules contaminants en l’atmosfera. Amb les pluges de la tardor l’atmosfera es neteja i la concentració de partícules en suspensió baixa, tal i com es pot observar en el gràfic anterior.

Una vegada obtingudes i analitzades les dades estadístiques relatives a la concentració mitjana mensual i anual s’ha desat el fitxer, que posteriorment hem enllaçat, mitjançant software SIG i fent servir com a nexe d’enllaç el camp que fa referència al codi numèric de l’estació de captació de dades, a cada estació d’avaluació de la qualitat de l’aire. Obtingudes totes les dades estadístiques necessàries hem passat a generar la informació geogràfica.

El primer que ha calgut realitzar ha estat crear una capa de punts que representa cadascuna de les 8 estacions de control, tot i que com hem comentat tan sols n’hem fet servir 5.

A aquesta capa d’informació li hem associat camps d’informació alfanumèrica: codi de l’estació de control i nom de la mateixa. El primer d’ells és el que hem utilitzar per enllaçar posteriorment la informació estadística generada; obtenint, així, una capa de punts que representa cada estació amb els seus valors de qualitat de l’aire associada. A continuació es pot veure una xicoteta mostra de la mateixa.

 FOTO 02_2

 Una vegada enllaçada la corresponent informació estadística de concentració del contaminant a cada punt (representació gràfica de l’estació de control) s’ha procedit a interpolar la concentració mitjana anual de cada punt a l’àmbit d’estudi mitjançant el model d’interpolació per l’invers de la distància (IDW). La justificació d’aquest model d’interpolació es basa en diferents estudis existents en aquesta temàtica, que conclouen que tot i que el model IDW genera “ulls de bou” pronostica valors més propers als observats al realitzar la comprovació dels resultats.

Obtingut ja el mapa de distribució de la concentració de PM10 per a la ciutat de València a partir de la interpolació, per tal de representar els valors mitjans de concentració de PM10 per a cada zona de la ciutat hem procedit a combinar les dades de concentració obtingudes amb informació geogràfica relativa a la  delimitació de districtes municipals. Amb la combinació d’ambdues informacions (concentració de contaminants i delimitació geogràfica), mitjançant una eina d’estadística zonal varem elaborar el mapa 2, on es representen els valors mitjans de concentració de PM10 per a cada districte de la ciutat.  En la següent taula es poden veure aquestos valors de concentració mitjana anual per districte. Cal recordar la OMS fixa en les seues directrius sobre Qualitat de l’aire i salut el valor mitjà anual en 20 micres/m3.

 

Districte

Concentració mitjana

(micres/m3)

Ciutat Vella

25,40

Eixample

27,71

Extramurs

26,90

Campanar

23,63

La Saïdia

24,60

El Pla del Real

24,11

L’Olivereta

24,66

Patraix

26,25

Jesús

27,20

Quatre Carreres

23,62

Poblats Marítims

20,80

Camins al Grau

19,39

Algiròs

22,34

Benimaclet

23,72

La Rascanya

24,11

Benicalap

24,00

Pobles Nord

24,07

Pobles Sud

24,60

Com podem veure, les concentracions que presentem superen les que marca la Organització Mundial de la Salut; no obstant val a dir que es compleix la legislació espanyola, vigent de moment, segurament degut a la localització de les pròpies estacions de medició. La legislació estatal estableix per a les PM10 en el Reial decret 102/2011, de 28 de gener, relatiu a la millora de la qualitat de l’aire en 35 ocasions el valor màxim anual que pot ser superada la concentració de 50 micres/m3. És a dir, en un any no ha de n’hi haure més de 35 dies en concentracions superiors a 50 micres/m3. Cap de les estacions de control de València superà aquesta xifra de 35 dies en el 2012 tot i que la estació localitzada en l’Avinguda Ausias March s’aproximà a la mateixa, ja que va veure rebassada la xifra de 50 micres/m3 en 32 ocasions. La resta d’estacions no varen sobrepassar els 6 dies.De fet ée l’uica col·locada en un lloc representatiu de gran trànsit continu cap a les comarques al sud de la ciutat.

Aquest fet ens indica que una cosa és la legalitat (límit de 50 micres/m3 en 35 ocasions durant un any) i l’altra la salut (20 micres/m3 de mitjana). València tindrà mecanismes (seleccions de localitzacions estratègiques per a les estacions de control, per exemple) per ser “legal”, però de moment no aconsegueix ser saludable..i ens trobem, com sempre en aquesta societat, en eixe llindar indefinit del voler i no saber.

Ignasi Cervera i Arbona

(mediambientalista d’Estudi d’Arquitectura Josep Blesa, SLPU).

LA QUALITAT DE L?AIRE A LA CIUTAT DE VALÈNCIA. (1)

Deixa un comentari

El desenvolupament sostenible abasta múltiples maneres d’entendre el concepte “CAPITAL” . La manera habitual d’amidar el capital la fem en termes econòmics, expressat mitjançant accions i valors materials, com or, divises, moneda, etc. Aquesta és la manera usada pels governs, les empreses i els ciutadans en general per tal d’avaluar llur riquesa i rèdit econòmic. Malauradament, aquesta pràctica reduccionista de mesurar obnubila d’altres menes de capitals, com ara el capital natural i el capital cultural.

I el que és més important en un temps futur que ja estem vivint: la seua mútua interacció.

El Capital Natural, és un mètode de comptabilitat que avalua tots els sistemes mediambientals i ecològics, tot intentant de quantificar el valor dels boscos, els ecosistemes naturals, la terra, els oceans, l’aigua i l’aire que respirem.

La base del capital natural és la producció a partir de la natura, expressada en termes de collites (de la terra i dels oceans): d’aire pur i aigua potable, d’energies renovables, com ara la solar i l’eòlica i de la capacitat de la naturalesa de renovar ecosistemes damnats.

El text i càlculs han estat elaborats pel mediambientalista de l’Estudi d’Arquitectura, n’Ignasi Cervera i Arbona.

LA QUALITAT DE L’AIRE A LA CIUTAT DE VALÈNCIA. (1)

Amb aquest primera entrada iniciem una nova aventura en aquest espai. Som conscients que les característiques, dinàmiques i realitats que configuren els diferents territoris habitats tenen notables repercussions sobre la qualitat de vida de la gent que els habita. La nostra obligació, per tant, com a equip que treballa la ciutat, és, en primer lloc, ser conscients d’aquestes característiques, dinàmiques i realitats per, d’aquesta manera, contribuir d’una manera molt més estudiada i acurada a millorar-la, mitjançant el coneixement i la gestió d’aquests processos: la qualitat de vida dels seus ciutadans.

 Sobre les característiques que fan més habitables les ciutats, i per tant,  sobre la qualitat de vida dels ciutadans, intervenen diferents components: des de factors a gran escala com és la concentració de partícules en suspensió i gasos contaminants, a característiques de més detall, com són l’accessibilitat a diferents serveis i equipaments tals com els estacionaments per a bicicletes, zones verdes o punts de recollida selectiva, per exemple. Conèixer, analitzar i contribuir a reconduir aquestes dinàmiques i realitats n’és l’objectiu d’aquesta nova sèrie d’entrades.

Si voleu llegir un poc més i visualitzar els mapes sintètics SIG elaborats a l’efecte passeu al “Vull llegir més…


On? Com a àmbit d’estudi d’aquest nou espai tindrem presents en tot moment la ciutat de València, bé a escala de ciutat o bé a escala de barri. València és la nostra ciutat, allà on treballem i vivim. La coneixem i, per tant, ens és fàcil intuir les necessitats d’anàlisis i comprovar els resultats, a fi de poder validar-los i exportar els mètodes d’anàlisi a altres casos d’estudi de l’estudi d’arquitectura. Conèixer la ciutat és el primer pas per poder canviar-la, o, almenys, reconduir-la cap a dinàmiques més sostenibles, justes i saludables. La nostra ciutat, la de cadascú és el laboratori des del qual podem aquirartar els nivells de qualitat de vida. Aquesta metodologia té imprompta globalitzadora, però la manera d’anar millorant és prendre el teu medi proper com a banc de proves i comparar els resultats amb aquells que ho fan millor, per tal d’emular-los.

Com hem dit adés, la ciutat s’ha d’analitzar a dues escales, una més global i d’altra més detallada, a nivell de barri, diríem. Per tal d’inaugurar aquesta sèrie d’entrades hem cregut convenient començar per aspectes més globals. Els elevats índex de contaminació es pràcticament una problemàtica comuna de totes les ciutats; i València no n’és cap excepció. Millorar aquestes xifres es pot aconseguir de dues maneres:

A. Obtenir dades reals amb indicadors on siguen màxims i representatius per a  posteriori aplicar polítiques de reducció d’emissions de gasos i partícules,

o B. camuflant els números reals i amb indicadors on siguen mitjans o mínims i no representatius, és a dir, ubicar els captadors de qualitat de l’aire en llocs estratègics on no aparega la realitat.

Estratègics a fi de que les dades obtingdes siguen disminuïdes en els índex i indicadors de contaminació, clar. D’aquestes dues opcions, València sembla apostar per la segon (Veure distribució dels punts de captació. Foto 0). No voler veure el problema no implica que el mateix no existisca. Aquest fet, a més, implica a que les polítiques de gestió adoptades (en el cas d’existir-hi) puguen ser inadequades.

46250046  Universitat Politècnica
46250041  Natzaret
46250048  Molí del sol
46250030  Autopista de Silla 7. Avgda Ausiàs March
46250043  Vivers
46250047 Avgd. de França
46250049  Conselleria Meteo
46250050  Bulevard Sud

 

Foto 0

(O:PROJECTES2013SOSTENIBILITAT_CONCURSOS_INTERNACIONALITZACIÓIGNASI CERVERA ARBONAblog)

La concentració del primer contaminant que hem decidit presentar és la que retrata la distribució de les partícules moleculars, més conegudes com PM10, ja que la seua grandària és inferior a les 10 micres. L’exposició crònica a aquestes partícules augmenta el risc de malalties cardiovasculars i respiratòries, així com de càncer de pulmó.

És una realitat que observem entre nosaltres, a València, que les al·lèrgies, asma i d’altres malaties han crescut entre la població de València. Ja resulta sovintejada la trobada amb prsones amb botelles d’oxígen pel carrer. Extrem impensable unes dècades abans on la ciutat i el seu cordó d’horta circumdant servia de pulmó i filtre natural de la ciutat.

Conèixer la seua distribució, per tant, és interessant per donar resposta a determinades eleccions quotidianes (lloc de residència, treball, esbargiment…). Per tal d’obtenir la distribució mitjana de la concentració d’aquestes partícules per a l’any 2012 hem partit de la xarxa de captadors de qualitat distribuïts (i amb disponibilitat de dades) al llarg de la ciutat. A partir de les dades de cada estació, mitjançant la tècnica de d’extrapolació per l’invers de la distància IDW, hem obtingut un mapa general (Foto 1) per a tota la ciutat un on es representen les concentracions mitjanes de l’any 2012 per districtes (Foto 2).

Situar el captadors a les zones perifèriques com són Universitat Poltècnica junt a l’horta,  a Natzaret, al Molí del Sol, als Jardins dels Vivers (on la incidència rerste emmascarada per l’exhuberància vegetal filtrant) etc. no sembla que siga la disposició més adient per a poder escatir la realitat. I així i tot, els índex i indicadors ixen malament per damunt dels valors de perillositat ambiental.

 

FOTO 1 i 2

(O:PROJECTES2013SOSTENIBILITAT_CONCURSOS_INTERNACIONALITZACIÓIGNASI CERVERA ARBONAblog)

 

i FOTO 2

(O:PROJECTES2013SOSTENIBILITAT_CONCURSOS_INTERNACIONALITZACIÓIGNASI CERVERA ARBONAblog)

CONCLUSIONS SINTÈTIQUES

Cal destacar que l’anàlisi s’ha realitzat mitjançant la localització dels punts de captació existents, la ubicació dels quals, creiem, no és la millor. No obstant, amb el que hi ha hem de jugar, sent conscients que amb una veritable voluntat de captar dades representatives els resultats serien més reals. Degut a aquest fet no volem entrar a traure conclusions, i ens limitem, simplement a presentar els resultats obtinguts. Jutgen vostès. Tan sols un apunt: la OMS fixa en les seues directrius sobre Qualitat de l’aire i salut el valor mitjà anual en 20 micres/m3, tan sols els districtes de Camins al Grau i Poblats marítims semblen aproximar-se, a les directrius dessota dels límits marcats per l’OMS.

PS: en el segon lliurament donaren la metodologia, les dades oficicials preses, els càlculs, la implementació policroma, etc. de com hem arribat a aquesta conclusió. Situació preocupant  d’eixida…però reconduïble.

 

 

Casa Pairal de l’heroi Romeu com a paradigma d’inserció urbana i social.

Deixa un comentari
Recuperem pel bloc un projecte que vam desenvolupar al voltant dels anys 1996-97.
Creiem que té el valor de tractar-se d’una iniciativa privada però amb rerefons públic. La propietat pertanyia a la família dels Rocafull. Se’ns va encomanar la rehabilitació de l’immoble per a destinar-la a habitatges d’un cert mitjà-alt estànding. S’hi situava al centre de la ciutat de Sagunt. La perspectiva del temps ens dóna llum sobre diversos motius que cal destacar.

1. La inserció urbanística i el bescanvi de benefici social i privat.
2. La recuperació d’un edifici històric amb criteris de diversitat funcional.
3. Augment de l’edificabilitat per a aconseguir una ràtio sostenible.
4. Consecució de durabilitat i manteniment.
5. Priorització de l’ús de llum diürna i ventilació natural.
6. Millores d’eficència energètica del conjunt. Il·luminació-Calefacció-aïllament i comandaments de regulació.

1. La inserció urbanística i el bescanvi de benefici social i privat.

La casa pairal era una masia situada a l’extraradi del recinte emmurallat, la qual pertangué a la família Romeu i Parras. Vinaters i comerciants benestants procedents del Principat. Estudiant el recinte de la propietat vam poder esbrinar que s’estenia fins al camí exterior que unia la murada i el camí reial. La casa en l’actualitat ha estat engolida per la connurbació urbana i eixample, situant-se arredossada a un bancal entre dos carrers quasi-paral·lels: el carrer del camí de Romeu i el del general Canino, havent-n’hi un desnivell entre ambdós d’uns 160 cm.

La proposta que vam dissenyar per als Rocafull, que sols buscaven fer negoci, fou convéncer-los que calia procurar un bé social per a la ciutat a canvi de procurar la possibilitat d’edificar un edifici multifuncional amb un cessió a l’ajuntament de dues sales d’exposició i encontre d’artistes i intel·lectuals. Per això en planta baixa, per la porta principal es creà una Sala-Espai Sala Romeu i en la planta superior una Sala-Espai Rocafull en honor al, ja traspassat, patriarca familiar Josep Mª Rocafull. I hi crear un local comercial en la zona de tap de la mitgera, amb accés directe per una porta secundària del c. Romeu. Les plantes superiors serien dedicades a habitatges d’un cert estànding. A més d’edificar una planta superior d’apartaments en el edifici principal i un bloc apartaments en la zonade pati o quadra; que quedaria unida mitjançant un pas semi-públic entre els dos carrers. Teníem la sort de tindre l’edifici del conservatori musical també al carrer del general Canillo, el que feia imbricar un focus cultural i pol d’atracció d’activitats formatives. Idea que fou acceptada per la propietat i aprovada per l’ajuntament i concedida llicència. Vam establir l’accés principal dels habitatges pel carrer del General Canino, que independitzava els espais cultural cedits. Amb la qual cosa establíem una barreja de usos que és el que en l’actualitat sabem que funciona, tot intentant l’augment de densitat i no la dispersió i zonificació d’ells.

2. La recuperació d’un edifici històric amb criteris de diversitat funcional.

Els murs eren de pedruscall assentat amb llit de morter de calç. Encara que les portes i algunes motlures eren de carreus ben treballats i d’estil neoclàssics. Vam proposar reforçar l’estructura malgrat l’atac de tèrmits i la recuperació dels tinells i bòts soterrats en planta baixa. Les distribucions i folrat de murs amb divisòries de panells de cartó-guix industrial. Renovació de tota la coberta i la claraboia que il·luminava l’escala imperial que posseïa. Refers els murs exteriors cobrir-los i revocar-los amb estuc venecià i ressaltar els carreus que valgueren de ser destacats. A més de crear l’escala secundària d’accés privat dels habitatges. Amb el dubte de la inserció de l’ascensor que quedaria per decidir i ubicar en el desenvolupament de l’obra.

3. Augment de l’edificabilitat per a aconseguir una ràtio sostenible.

Actualment sabem que els edificis que són sostenibles en una petita ciutat estan al voltant de quatre alçades. I això fou el que van fer perquè amb els càlculs econòmics no ens sortien els números d’inversió, ni d’estalvi energètic suficient. Per això vam convéncer la muncipalitat a elevar la planta sobre columnes metàl·liques i disparitat de tipologies que anaven de dos dormitoris a quatre. L’existència de murs de 50 cms ens asegurava una bona inèrcia tèrmica tant en hivern com en estiu amb poca o gens de despesa en climatització artificial.

Teníem el problemade la insonoritzció d’espais i l’alçada dels pisos, que vam solucionar amb la inserció de falsos sostres aïllants.


4. Consecució de durabilitat i manteniment.

Amb aquesta solució aprofitem un bé material històric que revertesca a la ciutat i el manteniment de la trama urbana de la que parla Aldo Rossi en el seu assaig L’architettura de la città a partir de les investigacions del geògraf Poète. Una altra aportació era el manteniment i harmonitzaió dels buits amb el manteniment i respecte envers els esplandits tan interiors com exteriors propis de l’arquitectura neoclàssica civil. En algun cas amb “festejadors” inclosos.

5. Priorització de l’ús de llum diürna i ventilació natural.
Un del temes recurrent és la insecióde ventilació en totes les habitacions i, si fóra possible, creuada com podem veure en les plantes adjuntes, així com la generació natural del corrent de mobilitat i cicles de renovació de l’aire de l’escala com a ximeneia reguladora de temperatures entre obertures d’accés i claraboia zental.

6. Millores d’eficència energètica del conjunt. Il·luminació-Calefacció-aïllament i comandaments de regulació.
Durant el procés de realització de cales i testeigs ens va causar sorpresa l’existència d’una capella religiosa tapiada i emparedada suposem per algun procés de la guerra del 1936-39. En la coberta vam trobar inscripcions en català fetes per en Josep Romeu en parets i bigueria de les encavallades que duien la seua signatura de “Joseph Romeu y Parras.” 

Amb la realització d’envans i baradats van albirar la possiblitat d’inserir mecanismes i control domòtics per l’interior dels revestiments de panells de cartró-escaiola. Per tal de controlar la il·luminació, climatització necessària en època de rigors. Així com la possibilitat de crear caleccions centralitzades de l’edifici en la seua generalitat. Costum que s’ha perdut en pro del sentit individulista que ens mena avui en dia. 



Quan ja ho teníem tot llest, àdhuc l’aprovació de la Direcció generalde patrimoni de la Conselleria de Cultura dde la Generalitat Valenciana, la família  Rocafull descobrí que la marmessora que regia les seues propitats estava malversant els cabals en benefici propi i la restauració, rehabilitació i promoció del nou bloc d’apartament quedà deturada fins al dia present.

Aquesta entrada s'ha publicat en ARCHITECTURES el 1 de febrer de 2013 per josep_blesa