ARCHILETTERS

En les dues entrades anteriors referents a aquesta matèria hem presentant el comportament de la radiació solar en les tipologies urbanes de Ciutat Vella i de l’Eixample del segle XIX.

Aquelles dues tipologies que en les nostres latituds representen una major protecció davant l’efecte solar, i en latituds superiors també, com ara Viena, Londres, Berlín, o París, per l’encerclament de les murades defensives del període medieval que provocava assentaments curulls d’alta densitat. En el cas dels eixamples tenim l’arrancada en els esventraments dels antics recintes ciutadans com el carrer de la Pau a València, la Via Laietana a Barcelona, endemés de l’ensolsida de les murades. Casos iniciàtics són els les intervencions haussmannianes de París de Lluís Napoleó, el Ringstrasse de Viena, els Crecents londinencs, o els eixamples cerdans de Barcelona i els dos filocerdans de València.

En aquesta tercera entrada, també referida a la incidència de la radiació solar sobre l’espai públic, presentarem els resultats de la mateixa sobre una tipologia d’urbanització oberta o expansiva. Aquella que té l’eclosió, la teorització i implementació en el funcionalisme des d’en Tony Garnier ençà sobre la doble premissa del zoning i la implantació estilística i funcional del Moviment Modern.

Detalls de la ciutat Industrial d’en Tony Garnier

Detall de la Hufeisensiedlung (ferradura) d’en Bruno Taut

Veiem una certa preocupació per l’existència vegetal més enllà del mer acompanyament. Sobretot en Taut.

Tenint els seus detractors com ara Camillo Sitte, Ebenezer Howard, Camillo Boitto i àdhuc el nostre menorquí, en Rubió i Tudurí. En els primers exponents la queixa fou la manca d’esperit artístic urbà. Una mica enyoradís.

El zenit de l’aplicació vindria de la mà dels herois del Moviment Modern, com ara Le Corbusier, Bruno Taut, Gropius, Mies, Meyer, Sert, Hilberseimer, etc. que implementen llurs idees al disseny de la Gran Ciutat i densa en alçada. Ací la desocupació/despreocupació vegetal és total. Sols importa l’artefacte arquitèctico i la funció mecanicista de l’urbs.

Cap referència. Sols hi ha mecanicisme funcional.

En el cas de “mediterranis” com Le Corbusier i Sert, sí existeix una major intervenció naturalista com veurem més avall.

El primer que cal fer, però, és entendre que és això de “l’urbanisme obert o expansiu”. L’urbanisme obert o expansiu és una morfotipologia d’urbanisme que es caracteritza per presentar construccions que no tenen perquè alinear-se entorn a uns marcats eixos o carrers, i que, a més, tampoc han d’estar en contacte unes amb altres. És, per tant, un urbanisme que disposa els diferents elements arquitectònics sense cap ordre aparent, i que acaba configurant –en molts casos– grans espais “lliures” entre edificis. Els carrers, per tant, semblen quedar en un segon lloc.

 

La mostra-espai amb què la testem, en el cas de València, l’hem localitzat aquest tipus d’urbanisme al voltant de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Això ens pot dir coses sobre la dita implemetnació tan denostada, mancances i beneficis. Sempre fetes les opiinions d’una presa (política o ideològica) de partit prèvia. Rara vegada emeses des de criteris merament sostenibles i arquitectònics.

Si recordem les entrades anteriors, l’entramat de carrers de les diferents tipologies d’urbanisme existents en la ciutat té diferents repercussions sobre la radiació solar que incideix sobre l’espai públic en les hores centrals del dia, és a dir, de 12:00 a 16:00. En un entramat de carrers o predominen les orientacions Sud–Nord i Est–Oest, la radiació que incideix sobre els diferents carrers variava en funció de l’orientació dels mateixos, especialment en els mesos d’hivern. Per contra, en un entramat de carrers on predomina les orientacions Sud-Oest – Nord-Est i Nord-Oest – Sud-Est, com es dóna al barri de Russafa, tot i haver diferències entre la radiació solar que incideix sobre els carrers, aquestes no són tant significatives com el primer cas. Anem ara a veure que passa en una tipologia urbana caracteritzada per l’urbanisme obert o expansiu. El que fins ací exposem es pot veure en la següent imatge, on es representa l’àmbit d’estudi que hem escollit per portar a terme l’anàlisi de radiació incident.

Fotos d’àmbit

Pel que fa a la radiació solar que incideix sobre la superfície durant les hores centrals dels dies, aquesta en veu fortament influenciada per l’alçada dels edificis i els espais existents entre els mateixos. L’alçada mitjana del conjunt d’edificis existents en l’àmbit d’estudi té al voltant de 32 metres d’altura, sent-hi les cotes màximes de al voltant de 70 metres. Aquest fet crea zones d’ombra bastant extenses, especialment en els mesos d’hivern, quan el Sol està més baix.

 

En la següent imatge es pot veure la quantitat de radiació que incideix sobre la superfície de l’àmbit d’estudi durant els mesos d’hivern. En ella es pot observar com es creen grans zones d’ombra (tonalitats grogues) que pràcticament cobreixen totes les zones “lliures” interiors que queden entre els diferents edificis. Com es pot comprovar en la imatge, pràcticament tot l’àmbit d’estudi està baix una zona d’ombra durant les hores centrals del dia dels mesos d’hivern.

 

Pel que fa als valors de la radiació que incideix sobre la superfície en les hores centrals del dia durant els mesos d’hivern, hi ha que dir que varien substancialment, tot i que són valors bastants baixos. Així, els patis interiors la quantitat de radiació que incideix sobre els mateixos és d’una mitjana de 50 WH/m², mentre que les zones d’ombra fora d’aquestos espais interiors és d’una mitja de 100 WH/m². Per contra, en aquelles zones lliures d’ombra, és a dir, sobre aquelles zones que incideix el Sol, la quantitat de radiació és de 400 WH/m².

 

21_desembre_2

La situació canvia de manera dràstica durant els mesos d’estiu, tal i com es pot observar en la següent imatge. Al contrari del que ocorre durant els mesos d’hivern, durant les hores centrals del dia dels mesos d’estudi, les zones on la radiació que incideix es relativament més baixa (tonalitats grogues) en comparació amb la resta escassegen, localitzant-se majoritàriament en la cara est de l’edifici.

Pel que fa als valors de radiació, durant els mesos d’estiu, les zones d’ombra en patis interiors reben unes quantitats d’energia al voltant de 120 WH/m², valor ja de per sí superior a les zones de màxima radiació durant els mesos d’hivern; mentre que les zones de màxima insolació reben valors d’energia entre 2.000 i 2.500 WH/m².

21_juny_2

Tenint en compte la realitat d’aquests espais: amplies zones entre edificis, elevades altures de les construccions, altes quantitats de radiació durant els mesos d’estiu i baixes durant els d’hivern, el disseny de les zones lliures d’edificació allà on es presenta aquest tipus d’urbanisme ha de ser un factor a tenir molt en compte. L’elecció d’espècies caducifòlies per enjardinar aquestos espais lliures garantirà, doncs, unes millors condicions de confort; ja que quan menys radiació incideix les especies perden la fulla, no creant ombres, mentre que quan el Sol pica amb més intensitat, el fullatge dels arbres crearà zones d’ombra.

CONCLUSIONS PROVISIONALS

1. Hem repetit l’error dels urbanistes del M.M. més centreeuropeus amb l’agreujant de ser ubicats a una latitud de pitjors condicions de l’entorn vegetal que les centreeuropees. Hem copiat literalment. I per a copiar s’ha de saber el què, el com, on i el perquè.

2. No hem aprofitat per plantar masses boscoses que assuavirien la radiació estival i refredarien l’ambient de trànsit peatonal en els intersticis entre blocs.

3. Malgrat dedicar-nos-hi a fer urbanisme de “places dures”, hem estat incapaços a instal·lar aparells col·lectors d’energies renovbles com ara, de fotovoltàica, eòlica, etc. amb beneficis socials generals.

4. Ens calen tals mases boscoses de fulla caduca per a atemperar l’ambient d’extrema humitat que posseeix la ciutat de València amb una mitjana realtiva (HR) permanentement per sobre del 70 % amb la subsegüent sensació de basca o xafagor.

5. Ni tan sols l’Umbacle de la Ciutat de les Arts i les Ciències ha estat “tancat” per l’heura enfiladissa promesa.

UNA ENTREVISTA A L’AMBIENTÒLEG DE L’ESTUDI D’ARQUITECTURA SOBRE L’ÀREA FUNCIONAL QUE ARTICULA CIUTATS DE LES COMARQUES CENTRALS, EN RÀDIO PEGO.
Ignasi Cervera i Arbona.

Ignasi és llicenciat en Ciències Ambientals, tot i que la seua encara breu trajectòria acadèmica i professional s’ha desenvolupat principalment en l’àmbit de l’ordenació i el planejament territorial. A pensar el territori, tal i com li agrada dir a ell; això sí, tothora, sota criteris de sostenibilitat i equitativitat territorial.

El que ací, a l’estudi d’arquitectura ens mena, es veu clarament reflectit en l’entrevista que fa uns dies li realitzaren a Ràdio Pego. Una entrevista, on l’Ignasi presentava el treball final de màster que realitzà a la Universitat de València durant el curs passat. En ell, l’Ignasi reflexiona al voltant de l’articulació del territori i l’accessibilitat als diferents centres de polaritat d’una determinada àrea del territori valencià que s’articula a partir de les ciutats de Gandia, Dénia, Benidorm i Alcoi.

Plantejament que hom pot traslladar a d’altres àrees articulades del país com ara:
1. Comarques d’ambós costats del Sénia-Ebre.
2. Baix-Alt Camp-Priorat.
3. Els Vallessos-Maresme.
4. El Garraf-Penedessos-Baix Llobregat.
5. Anoia-Bages-Osona-Berguedà-Solsonès.
6. Els Pallars-Noguera-Alt Urgell.
7. Segrià-Garrigues-Urgell-Urgellet,
etc.

Si no l’escoleu en l’apliació anterior podeu passar a “clikar” ací.

En el post anterior parlàvem de com incideix la radiació solar en un zona de la ciutat històrica, conformada per un entramat de carrers estrets amb orientacions Nord-Sud i Est-Oest, principalment. En aquest, tractarem com incideix la radiació solar en altra tipologia urbana –tal i com comentàvem en l’entrada anterior–, la que correspon a l’Eixample del Barri de Russafa. És el que a València denominem segon Eixample. Tant el primer Eixample o de Móra Berenguer com el segon tenen de matriu la quadrícula axamfranada d’Ildefons Cerdà.

És aquesta una zona de carrers més amples que el Barri del Carme, amb xamfrà tallat a escaire en l’encreuament dels carrers i amb orientacions Sudoest – Nordest i Nordoest – Sudest, principalment. És a dir, és una zona urbanísticament que res té a veure amb el barri del Carme. 

En la següent imatge es representa l’estructura urbana de la zona d’estudi per a la qual presentarem els resultats en les properes línies.

FOTOS ÀMBIT.

Com varem introduir en el post anterior, la tipologia urbana de l’àmbit d’estudi influenciarà clarament la radiació que incideix sobre l’espai urbà. Recordem que en carrers amb orientacions Sud-Nord i Est-Oest la radiació que incidia sobre l’espai urbà variava en gran mesura durant els mesos d’hivern, degut a la trajectòria del Sol. Cal recordar que com a norma general, durant les hores centrals del dia dels mesos  d’hivern, els carrers amb orientacions N-S reben més radiació que els d’orientació E-O. Anem a veure ara que succeeix en els carrers amb orientacions SO-NE i NO-SE.

Com es pot observar en la següent imatge, on es representa la radiació que incideix sobre l’àrea d’estudi durant les hores centrals del dia d’un 21 de desembre amb el cel ras, pràcticament tots els carrers reben la mateixa radiació; és a dir, no hi ha diferències significatives pel que fa a l’orientació dels mateixos, al contrari del que passava amb les orientacions N-S i E-O. 

En la imatge anterior s’observen, a més, dos casos cridaners, que són resultat directe de l’orientació dels carrers i, principalment, de l’existència de xamfrans. Cal destacar, així que: 

1.- Tots aquells xamfrans orientats cap al sud i les voreres orientades cap al SO reben una quantitat de radiació bastant superior a la resta. 

2.- La quantitat de radiació que incideix sobre la totalitat de l’àrea del xamfrà que conformen els carrers Borriana i del mestre Gonzalbo, a la part inferior esquerra de la imatge, és significativament superior a la resta de xamfrans. Aquest fet es deu a que el mateix xamfrà no disposa d’edificis en la posició sud, i per tant, no hi ha elements que projecten l’ombra en direcció al nord, és a dir, cap a l’espai que conforma del xamfrà.

Hem vist, fins ací, el comportament de la radiació solar durant els mesos d’hivern en un entramat de carrers amb orientacions SO-NE i NO-SE. En les properes línies ens disposem a comentar el que succeeix durant el mesos d’estiu, a partir de l’anàlisi d’allò que succeeix un 21 de juny, dia amb més hores de sol. 

Com es pot observar en la següent imatge, corresponent a la radiació solar que incideix sobre l’àrea d’estudi durant les hores centrals del dia d’un 21 de juny amb el cel ras, no existeixen diferències significatives entre les diferents orientacions dels carrers. El que si que s’hi observa és que sobre l’espai que conformen els xamfrans incideix una quantitat de radiació bastant superior a la resta; aquest fet es deu a l’amplària d’aquest espai en relació a l’altura dels edificis confrontants. Cal recordar que a major quocient entre la relació amplada / altura major radiació incideix sobre l’espai públic.

1.- La totalitat dels carrers presenten nivells de radiació solar pràcticament equivalents per a la mateixa data, independentment si es tracta de mesos d’estiu o d’hivern. És a dir, no existeixen diferències significatives entre els carrers amb orientacions SO-NE i els carrers amb orientacions NO-SE, com sí que succeïa durant els mesos d’hivern en una xarxa de carrers amb orientacions N-S i E-O.
 

2.- En una tipologia urbana de xamfrans, aquests espais rebran majors nivells de radiació solar que els carrers.  
 

3.- Durant els mesos d’hivern, els xamfrans amb orientació sud rebran majors nivells de radiació que la resta de xamfrans.
 

 

Radiació solar i espai públic

Dissenyar edificis i espais públics amb unes adequades condicions de confort -entre elles, les de confort tèrmic-, és obligació de tots aquells professionals que tenim en l’urbanisme el nostre camp de treball. Les diferents condicions climàtiques existents al llarg i ample del planeta Terra, unit al progressiu, i ja crític, esgotament dels recursos naturals ens obliguen a dissenyar i construir elements tenint present sempre les condicions ambientals de l’entorn. És el que es coneix com urbanisme bioclimàtic. Urbanisme bioclimàtic, doncs, és aquell urbanisme que se n’aprofita conscientment de les condicions ambientals de l’entorn a fi de dissenyar nous espais i construccions on, principalment –però no sols–, l’energia solar passiva es utilitzada amb la finalitat de fer l’espai més habitable i sostenible des d’un punt de vista integral. Com a norma general, es tracta de minimitzar els guanys de calor en aquella època de l’any amb més altes temperatures, i de maximitzar les aportacions del mateix en les èpoques més fredes. Aquestes condicions haurien de ser objectiu del disseny tant dels espais i edificis públics i privats, a fi i efecte de reduir el consum d’energies procedents de fonts no renovables.

A l’hora d’establir condicions de confort tèrmic, doncs, cal tenir present les diferents variables que poden incidir en el planejament urbà. D’entre totes aquestes, presència o no de vegetació, orientació, elements artificials…, cal tenir-ne presents dues per sobre de la resta:

1. La relació entre l’amplada dels carrers i places amb l’altura dels edificis que s’alineen al llarg d’aquestos espais, per una banda.

I 2. L’orientació dels sistema estructural de la ciutat, és a dir, els carrers i les places, per l’altra. Totes dues, però, es veuen influenciades per la trajectòria solar, que, com és sabut, varia al llarg de l’any.

A partir d’ací podem distingir grosso modo diverses àrees de la ciutat compacta mediterrània. Les de caràcter asiàtic, americà, etc. mereixen un tractament diferent degut a la matriu hipodàmica sobre la què es basen. La ciutat difusa no té cabuda ací, sinó com a objecte de crítica i rebuig.

Per tant distingirem:

1. La ciutat històrica o vella com diem en la nostra cultura.

2. La ciutat d’eixample dinovesca.

i 3. La ciutat de l’urbanisme expansiu o oberta, a partir d’una segona embranzida expansionista, en termonologia funcionalista des del moviment modern des dels anys 1920′ fins als vuitanta del segle passat. En bona mesura, la ciutat americana de nord i sud i l’asiàtica s’enquadrarien en aquest nivell.

La idea que subjau en aquests posts és l’aproximació pautada al concepte i l’obtenció d’indicadors i índex que ens avaluen amb números en cada cas concret de què estem parlant. És a dir, som pràctics i no teòrics, malgrat que de moment puguem donar la sensació inversa. Volem que el sistema siga operatiu arreu i mesurable per a poder ser aplicat de manera discrecional quantitativament i qualitativament.

El primer que caldrà, doncs, és entendre com varia la trajectòria solar al llarg de l’any. Per entendre aquesta trajectòria, des de l’Estudi hem dissenyat la següent imatge a tall d’exemple, que –pensem- il·lustra molt bé la variació anual de la trajectòria de l’astre rei.

 

Com es pot observar en la imatge anterior, durant els mesos de l’estiu, i sempre parlant de l’hemisferi nord, l’angle d’inclinació del Sol és major que durant els mesos d’hivern. Així, durant les hores centrals del dia (12:00 a 16.00) del mes de juny, l’angle d’inclinació és aproximadament 75º, mentre que en el mes de desembre el mateix és devora els 25º, sempre inclinat vers el sud. Aquest fet, com hem comentat, té conseqüències tant sobre l’entramat de carrers com sobre els edificis que s’alineen en el mateix. En aquesta entrada, però, ens centrarem solament amb les repercussions sobre l’entramat de carrers.

En els mesos d’hivern, quan el Sol orbita baix i la distància que el separa de la Terra és més elevada, la radiació solar que incideix sobre la superfície és escassa, i ho fa, majoritàriament en direcció Sud-Nord, durant les hores centrals del dia. Aquest fet implica que els carrers orientats en direccions Sud-Nord rebran major quantitat de radiació que els orientats en direcció Est-Oest; fet que es deu a l’ombra que durant gran part del dia projecten sobre els carrers amb orientacions Est-Oest els blocs de vivendes situats sobre els mateixos eixos.

En la següent imatge, on s’ha modelitzat la quantitat de radiació que incideix en les hores centrals d’un 21 de desembre amb el cel ras sobre els voltants del Carrer dels Serrans de València s’observa molt bé aquest fenomen. En la mateixa, les altes quantitats de radiació solar incident es representen amb tonalitat vermelles, mentre que les baixes ho fan amb tonalitats grogues.

En la imatge, tal i com apuntàvem en línies anteriors, es pot observar com el Carrer dels Serrans, de direcció N-S, rep, durant les hores centrals del dia dels mesos d’hivern, major quantitat de radiació que els carrers amb direcció E-O, com per exemple el Carrer dels Cavallers. A més, es pot observar com les ombres dels edificis es projecten en direcció al nord, creant zones on la radiació solar que incideix és molt baixa (tonalitats grogues). Aquest fet s’observa molt bé en l’intersticis creats per la Plaça de Manises i en la Plaça dels Furs. Tal i com el lector haurà pogut comprovar, s’observen carrers en direcció E-O amb elevades quantitats de radiació (tonalitats vermelles), aquest és un error del model degut a la escassa amplària d’aquestos carrers.

Per contra, durant els mesos d’estiu, a l’estar el Sol en posició pràcticament perpendicular a la superfície de la Terra durant les hores centrals del dia, la radiació que incideix sobre tots els carrers en aquestes hores és pràcticament la mateixa, i molt elevada. Per tothom es sabut que durant les hores centrals del dia dels mesos d’estiu el Sol cau plomat, com col·loquialment es diu; i les zones d’ombra es redueixen a mínims.

Aquest fet es representa en la imatge següent, on s’ha modelitzat la radiació que incideix en les hores centrals d’un 21 de juny amb cel res, dia amb més hores de Sol de l’any. En ella s’hi pot observar com, tal i com hem comentat adés, les zones d’ombra (representades amb tonalitats grogues) s’han reduït al mínim.

Tindre presents aquestes consideracions, i modelitzar l’espai tal i com ho hem fet en aquest exemple, ens ajudarà a dissenyar espais públics més habitables i traure decisions que redunden en un millor aprofitament de llurs condicions. Si tenim en compte el temps mitjà que passa una persona en les places i carrers amb un clima com el nostre, el mínim que podem fer és pensar aquestos espais.

En aquest post hem comentat com incideix la radiació solar sobre l’espai públic en un d’entramat de carrers on predominen les orientacions E-O i N-S dels mateixos. En la propera entrada mirarem d’explicar quin és el comportament de la radiació solar que incideix en un entramat de carrers amb orientacions intermèdies. Cal tenir present que estem intentant d’esbrinar allò què tenia de bo la ciutat compacta tradicional i en un altre moment passarem a estudiar les darreres intervencions en zones d’eixample i d’urbanisme de petjada (edificació oberta) amb grans espais oberts entre edificacions com és la Ciutat de les Arts i les Ciències i d’altres àrees de companatge pertanyents a l’àrea entre el segon i tercer cinturó que constitueixen Les Rondes de recent urbanització.