ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

QUINA MOBILITAT VOLEM PER A VALÈNCIA? (The Shard vs Complex 9 d’Octubre)

Deixa un comentari
Un article d’en Joan Ribó Canut (portaveu de Compromís a l’ajuntament de València)

Un amic meu de València en bici m’ha enviat una comparació molt significativa del model de mobilitat que els actuals governants del Partit Popular plantegen per a València: Es tracta d’una comparació entre el nou edifici administratiu 9 d’octubre que està començant a posar en marxa la Generalitat: 4.000 empleats públics que disposaran de 800 places d’aparcament. Al seu costat l’edifici “The Shard” de Londres, el més alt d’Europa, amb 12.000 empleats, centenars de residents i visitants. Només tindrà 48 places d’aparcament per a incentivar el transport públic i altres formes de mobilitat. És difícil expressar d’una forma més rotunda dues formes contraposades de mobilitat. Per una banda la dels governants de Londres decidits a avançar cap a formes sostenibles de mobilitat.

D’altra banda, la política que es segueix en València, empenyada en desincentivar el transport públic i sostenible a cada pas que dona. La nostra ciutat pateix una espècie d’addicció malaltissa al cotxe particular per part dels seus governants que fa impossible abordar la mobilitat de la ciutat d’una forma pròpia del segle XXI on el transport públic i altres formes de transport sostenible com la bicicleta o el caminar han de substituir parcialment a l’ús i, sobretot, l’abús dels cotxes particulars en la nostra ciutat. El fet indicat en l’edifici del 9 d’octubre no és una excepció. Malauradament és la norma. Es continua fent aparcaments en el centre de València incentivant el anar en vehicle privat mentre ningú es planteja aparcaments al costat de les entrades de la ciutat per a incentivar el transport públic. S’afavoreix que el cotxe puga anar a gran velocitat per València millorant el benefici diferencial del cotxe particular front a altres formes de mobilitat (per exemple, no s’ha fet res en la priorització semafòrica del tramvia i l’autobús públic). Es posa en risc la seguretat dels vianants al travessar els passos dels carrers posant en àmbar intermitent el semàfor per als cotxes mentre els vianants el tenen verd convertint-se en una font de molts accidents greus en València. No es controla pràcticament la velocitat de cap cotxe convertint-se en habitual superar els límits de velocitat. El guàrdies dormits en carrers secundaris són inexistents per a controlar la velocitat i prevenir accidents en els passos zebra. La “ona verda” del semàfors de molts carrers de gran circulació i de les avingudes està programada per a què els cotxes hagen d’anar a més de 50 Km/h per agafar-los en verd estimulant l’excés de velocitat. Podríem continuar per a posar de manifest que el paràmetre fonamental que regeix la mobilitat en València és aconseguir que els cotxes particulars arriben el més prompte possible al seu destí. Els altres aspectes (seguretat de vianants i ciclistes, potenciació del transport públic, consum energètic, canvi climàtic etc.) són secundaris i no entren a formar part dels criteris per a prendre decisions. Després els accidents augmenten, els comptes dels transports públics (EMT, Metro, Tramvia) no ixen al perdre usuaris front a altres formes de transport. És lògic i coherent amb la planificació de la mobilitat en la ciutat: No està pensada amb estos criteris. Només obeeix a la lògica del cotxe particular. La comparació entre els dos edificis de Londres i de València palesa a la perfecció que la nostra ciutat està governada en temes de mobilitat (i, per desgràcia, en molts altres) amb criteris que ja no són d’aquest segle XXI. Pensen i actuen amb paràmetres que avui dia ja estan superats . Els equips de govern del PP valencià estan fora d’actualitat, pensen en ciutats i amb formes de mobilitat que ja són molt antigues, que estan sent abandonades en Europa per qualsevol forma de governar siga de dreta, d’esquerra o verda. Per desgràcia en València tenim no només un govern de dreta com pot tenir per exemple ara Londres. A més de dreta, l’equip de Rita Barberá i de la Generalitat són antics, del segle passat, a vegades rancis i semblen enterar-se molt poc de com s’estan fent les coses en les ciutats avançades del món.

PS: Vos dese un vídeo del gran Domingo Chinchilla que fa paròdia sobre el tema de l’aparcament. Com a desengreixant… :))))

Aquesta entrada s'ha publicat en VALÈNCIA el 28 de gener de 2013 per josep_blesa

N’és l’arquitectura, estúpid!

Deixa un comentari

N’és l’arquitectura, estúpid!
Per Edward Mazria.

Qui té realment la clau del termòstat mundial? La resposta podria sorprendre’t.

Una de les claus per a disminuir l’escalfament global en el  nostre bonic i petitet planeta blau podria ser educant als arquitectes i altres professionals de la construcció sobre el disseny i la construcció d’edificis més eficients.

Com disminuir dràsticament les emissions de gasos de l’efecte hivernacle, minvant la nostra dependència als combustibles fòssils i esdevenir més eficients energèticament sense que l’economia dels EUA se’n vaja en orris?

Fins ara, ningú ha arribat a una resposta viable, sobretot perquè seguim mirant l’escalfament global des del mateix angle.

El resultat és una visió estreta, continuem sense veure el bosc per culpa dels arbres amb remeis parcials com els cotxes menys contaminants, menys xemeneies, més fonts d’energia renovables. Cadascun és necessari, però resol només part del problema.

Allò que necessitem és un canvi de paradigma en la manera de veure el consum d’energia en aquest país. És l’arquitectura residencial, comercial i industrial i els seus materials de construcció, que comptabilitzen quasi la meitat de tota l’energia utilitzada en aquest país cada any. I són els arquitectes els que tenen la clau per a reduir el termòstat global.


El govern no reconeix açò. La comunitat científica i el públic tampoc. Els mateixos arquitectes no reconeixen açò. Per què no?

La resposta és senzilla. La majoria de gent no entén què fan els arquitectes realment i molts arquitectes no tenen una comprensió profunda de la relació entre arquitectura i l’entorn natural.

 

Si voleu llegir més passeu al “Vull llegir més…


PERDENT L’OBVI.

El major problema amb el actual pensament de l’escalfament global és que les solucions han estan enfocades en àrees on les reduccions nominals en el consum d’energia i emissions poden ser assolides. Per exemple, els vigilants del medi ambient i els mitjans de comunicació han fet dels tot-terreny (SUVs ) el principal malfactor del moviment verd. Però, si es tragueren tots els cotxes tot-terreny i esportius de la carretera demà i es reemplacen per híbrids, l’impacte en l’escalfament global seria mínim,

Açò es degut al fet que la flota sencera de SUVs, furgonetes i vehicles industrials lleugers en aquest país, només representa el 6,5 % del total d’energia consumida als EUA cada any. Això no vol dir que hàgem d’abandonar els esforços per a produir SUVs i cotxes més eficients i respectuosos amb el medi ambient (reduir les emissions en tots els sectors, tant com puguem la nostra dependència del petroli estranger és fonamental, però demostra una enorme ceguesa en la consciència energètica dels EUA. Aquells que desenvolupen i promouen un marc de treball per a iniciatives mediambientals ens ha encaixat dins d’una estreta visió del problema, limitant així l’abast de les solucions potencials.

Tothom ha passat per alt la major font d’emissions i el consum d’energia en aquest país. N’és l’arquitectura.

 

EL GRAN GRÀFIC

Redreçar l’escalfament global és com resoldre el trencaclosques del Cub de Rubik. Prendre-hi la combinació correcta d’elements per completar un quadre plausible de reversió de les emissions que no llastre l’economia dels EUA.

En el procés d’explorar una solució, les dades han estat dividides tradicionalment en quatre sectors –el sector industrial, amb el major consum d’energia y emissions de gasos d’efecte hivernacle, seguit del sector del transport, el sector residencial i el sector comercial.

Les crides més fortes demanen majors reformes en el sector del transport començant amb una major eficiència energètica i impulsar la industria automotriu per desenvolupar noves fonts de combustible i vehicles, tals com a vehicles de bateries elèctriques per a diversos combustibles i camions elèctrics.

El programa industrial focalitzat en tecnologies més eficients per a producció, acoblat a l’ús de gas natural menys contaminant (per a reemplaçar el carbó) i recursos de generació de força elèctrica (vent, biomassa, geotèrmia i solar) per a la generació d’electricitat.

En els sectors residencial i comercial, s’ha posat èmfasi en la promulgació de normes i en la provisió d’incentius per augmentar l’eficiència energètica de les evolvents dels edificis, electrodomèstics, accessoris d’il·luminació i sistemes mecànics i elèctrics.

Preses en conjunt, aquestes estratègies són totes millorables i necessàries, però només van dirigides a adreçar una part de la contribució dels EUA a l’escalfament global. Per exemple, caldria augmentar la ràtio de consum de milles/litres de combustible per passatger dels vehicles utilitaris de carretera a una mitjana de 40 mph (milles per hora -> 64,4 Km/h.) durant els propers deu anys només per a poder estabilitzar l’augment previst en el consum de combustible als nivells d’avui.

El grup de pressió mediambiental, la indústria elèctrica d’útils elèctrics i l’actual administració estan a quilòmetres de distància quan es tracta de la utilització de tecnologies d’energia renovable per a la generació delectricitat. A la comunitat mediambiental li agradaria veure un 8,6 % de la demanda total d’electricitat dels EUA per a l’any 2020 generats per energies renovables (vent, solar, biomassa and geotèrmia), mentre que la industria i la Administració d’Informació d’Energia (EIA) preveuen només el 2,3 per cent. No obstant això, el 8,6 per cent de electricitat produït per energies renovables només subministraria aproximadament el 30 % de l’augment previst per EIA en demanda d’energia. Mentrestant, en sectors residencials i comercials, els codis prescriptius de conducta en la construcció ja han estat adoptats per molts estats de la unió, amb tot, els codis de conducta fonamentals d’energia per a reducció d’emissions en aquells sectors són inversemblants.

Cap d’aquestes estratègies inverteix les nostres emissions, tot i que mitiga l’impacte d’emissions tal i com la nostra necessitat futura espiral d’energia creixerà. Opineu així, com si d’una despesa deficitària es tractàs. Menystenint-lo com si fóra el nostre deute nacional de rovellons. De moment, estem  pagant els interessos sense tocar el capital principal.

Necessitem rebaixar el termòstat global, però la clau està amagada.

Qui la clau?

Els arquitectes!

EL CAS DE L’ARQUITECTURA

A través de reorganitzant gràficament la forma tradicional de presentar l’ús d’energia i les emissions de gasos, la clau per a la visualització dels problemes i les accions necessàries per fer front a la situació s’aclareixen. Creant-hi un nou sector anomenat “Arquitectura”, el qual combina els sectors residencial i comercial i aquella part del sector industrial que conté edificis i materials industrial, sorgeix un nou i ben diferent gràfic. Aquest gràfic il·lustra clarament el problema i els sectors que acuradament que cal ser investigats amb la finalitat d’efectuar un canvi.

En aquest nou gràfic, Arquitectura consum aproximadament un 48 % de tota l’energia produïda als EUA i és responsable del 46 % de totes les emissions anuals de CO2  als EUA. És quasi el doble que cap altre sector. N’és també el més ràpid creixent consumidor d’energia i d’emissions.

Els edificis es troben entre els artefactes físics produïts per la societat més longeus. Ells estan en ús normalment de 50 a100 anys, pel que la seua inèrcia té un major impacte en el futur ús de energia i models d’emissions. L’arquitectura de hui en dia estarà amb nosaltres per un llarg temps.

 

Els arquitectes dissenyen la majoria dels edificis i detallen tots els materials usats en les seues construccions. El disseny d’un edifici –la seua forma, composició de finestres, materials de construcció i acabats- determina en gran mesura el consum d’energia i les emissions de gas al llarg del cicle de vida de l’edifici i les pautes d’emissió de gas.

Els sistemes mecànics i elèctrics incorporats dins del disseny d’un edifici converteixen l’energia de combustible fòssil de hui per fer el disseny habitable -per a calefacció, climatització, il·luminació i ventilació d’espais així com l’equip d’alimentació. Els edificis poden ser dissenyats per utilitzar quantitats grans o petites d’energia importada i en alguns casos cap energia importada en absolut.

Hui en dia, arquitectura  s’ha allunyat i s’ha divorciat totalment de la naturalesa. La major part de les estructures són dissenyades per ser aïllades del seu entorn circumdant. Açò requereix un ininterromput subministrament d’energia de combustible fòssil per a funcionar. En cas contrari, si el seu subministrament d’energia és discontinu, es converteix en inhabitable –massa calor, massa fred, sense llum, etc. Aquestes estructures s’aïllen a sí mateixes contra el medi ambient durant tant de temps com siga possible en un esforç per conservar les seues condicions internes. Els estàndards de construcció i els codis dels edificis vigent hui en dia recolzen plenament aquesta estratègia de disseny.

Actualment, la majoria dels codis energètics d’edificació requereixen suficients valors d’aïllament per a murs, cobertes, fonaments i zones de vidres en recolze d’aquesta estratègia de disseny. Aquestes codis estan en el punt on els requisits més estrictes produeixen rendiments molt petits. En molts casos, l’energia que es necessita per produir el material addicional és més gran que els estalvis potencials. De fet, el consum d’energia als EUA per metre quadrat de construcció ha crescut lleugerament des de 1990, a testimoni del fet que els codis de construcció no han sigut efectius en l’estimulació de reduccions addicionals en el sector de la Arquitectura.

Sabem que els edificis poden ser dissenyats hui en dia per a ser operatius amb menys de la meitat d’energia de la mitjana dels edificis dels EUA sense cost addicional. La informació de disseny necessària per aconseguir això està lliurement disponible. Fou desenvolupada als anys 70 i 80 juntament amb els projectes de demostració que van ser construïts i supervisats en aquella època. La biblioteca Mount Airy, en Carolina del Nord, es un exemple d’un d’aquests projectes de demostració. Des de llavors, molts edificis de tot tipus han segut dissenyats i construïts amb un consum anual d’energia i emissions de CO2 del 50 al 75 % per davall de la mitjana dels EUA, que il·lustra més que aquesta magnitud de les reduccions és fàcilment assequible.

 

UN PLÀNOL PER A LA REVOLUCIÓ

Aconseguint aquestes reduccions en el sector de l’Arquitectura exigirà ni més ni menys que una revolució en la comunitat del disseny arquitectònic. El repte és que l’arquitectura heretada dels nostres predecessors no és valida avui en dia. Els problemes globals que tenim ara proporcionen la base per a una nova arquitectura i un diàleg amb la natura que li donarà a aquesta nova arquitectura la seua singularitat.

Aquesta revolució, si es vol tenir èxit, comença amb l’ensenyament del disseny i la compressió de que cada treball d’arquitectura implicacions globals. Actualment hi ha 124 escoles acreditades d’arquitectura en els EUA amb una inscripció de més de 30.000 estudiants. Menys de la meitat de les escoles tenen facultat amb un profund coneixement dels principis de disseny necessaris per transformar l’arquitectura des de la seua confiança cega i passiva en els combustibles fòssils cap a una arquitectura íntimament lligada al món natural en què vivim. I, de les escoles que sí tenen aquests docents amb experiència en el disseny d’edificis de baix consum energètic, moltes tenen només un membre de la facultat amb l’experiència necessària. Hi ha molt poc temps per educar a milers de professors en els principis de disseny necessaris per efectuar un canvi dramàtic en la producció de les emissions del sector d’Arquitectura i els patrons de consum d’’energia operativa i requerida. No obstant això, a causa de la naturalesa dels programes arquitectònics i els seus sistemes de tallers de disseny, l’educació d’estudiants i docents pot tindre lloc de la nit al dia.

El que es necessita en totes i cada un dels estudis, inclòs com un requisit en els problemes emesos als estudiants, és que l’arquitectura ha de ser dissenyada per comprometre’s amb el medi ambient d’una manera que redueix significativament o elimina la necessitat de combustibles fòssils. Degut al caràcter d’investigació dels tallers de disseny, els estudiants s’eduquen a sí mateixos a través de la investigació necessària per a dirigir els problemes de disseny, i –a través de crítiques- també ells educaran els seus instructors.

Les escoles han d’oferir també simulacions amb ordenadors i cursos de sistemes vius per augmentar els estudis de disseny i proveir a estudiants amb un coneixement profund dels principis que intervenen en els processos naturals. Les escoles, per tant, tenen la possibilitat d’instituir canvis en la professió tan profundes que podem començar a parlar d’una nova direcció en l’arquitectura. Es fica en l’arquitectura un paper fonamental en la resolució d’un dilema global crític, i en fer-ho, serveix al propòsit creatiu més elevat.

Per assegurar que tot això es porta a terme ràpidament, el Consell Nacional d’Acreditació d’Arquitectura ha de fer l’acreditació de programes d’arquitectura depenent del compliment dels requisits anteriors, i les Juntes Estatals de llicències han d’incloure en el seu examen de llicències professionals d’arquitectura d’un segment que requereix una comprensió d’aquests principis.

Hi ha altres efectes beneficiosos per a la implementació d’aquesta estratègia educativa. Aproximadament el 15 per cent dels estudiants d’arquitectura venen de fora i molts d’aquestos estudiants internacionals estan en programes de postgrau. Els EUA formarà aquests estudiants, molts dels quals tornaran als seus països, en els principis de disseny necessaris, per a afectar importants reduccions en les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle. Açò és especialment important en els països en desenvolupament en els seus esforços per augmentar el seu nivell de vida amb grans inversions en projectes d’infraestructura i construcció.

I escoles amb plans d’estudi basats en el disseny industrial i disseny d’interior poden incorporar les mateixes estratègies per a aconseguit també un canvi major en els seus programes.


CITA AMB EL REPTE

Juntament amb aquesta transició en l’ensenyament del disseny, ha d’haver un procés per donar suport a un moviment similar a l’àmbit professional de l’arquitectura. Per a posar en marxa, el govern federal i estatal requeriria que totes les reformes del govern i projectes de construcció nous es dissenyen per satisfer un consum d’energia estàndard de la meitat de la mitjana regional dels EUA per aquest tipus de construccions. Una vegada aquest estàndard estiga establit, la majoria dels governs de les ciutats i els comtats, consells escolars, autoritats d’habitatge i les institucions educatives faran el mateix amb normes similars.

L’adopció d’aquestes mesures d’actuació estarien vinculades amb un programa federal intensiu per perfeccionar i transformar complexos i enutjosos programes de simulació de rendiment de construcció perquè siguen de fàcil ús, en format gràfic i perfectament integrat amb programes de Disseny Assistit per Ordinador (CAD) actualment utilitzats en els estudis d’arquitectura. Açò ens assegurarà que els estudis d’arquitectura tindran les ferramentes necessàries per a complir amb les requisits dels nous estàndards.

Quan aquestos programes de simulació tinguen un ús estés, els codis de construcció per a tots els desenvolupaments residencials i construccions comercials, institucionals i multifamiliars poden ser canviats els seus requeriments actuals prescriptius per les noves normes de funcionament que estaran disponibles per a tots els edificis del govern.

El Institut de Arquitectes Americans (AIA) ha produït una riquesa d’informació en relació a l’energia requerida en els materials de construcció. Per reduir encara més el consum d’energia i les emissions en el sector de l’Arquitectura, aquest material estaria incorporat a un patrocini federal, d’àmbit nacional, programa d’educació continua de AIA amb l’objectiu específic de reduir l’energia requerida de dissenys d’edificis en un modest 15 per cent per a l’any 2008.

Amb aproximadament 0,16 bilions de metres quadrats de demolicions d’edificis, 0,46 bilions de metres quadrats de nova construcció i 1,46 metres quadrats de rehabilitació tenint lloc als EUA cada any, el potencial del consum anual d’energia i les reduccions d’emissions de CO2 són enormes. Si els programes mencionats es posaran en pràctica, el consum d’energia i les emissions en tot el sector d’Arquitectura s’estabilitzaria i començaria a disminuir. Això posaria als EUA en camí cap al compliment de les seues obligacions internacionals.

Ja que el 76 per cent de tota l’electricitat produïda als EUA s’utilitza només per al funcionament dels edificis, aquests programes també substituirien la necessitat de construir més de 1300 centrals elèctriques durant els propers 20 anys projectades per la Política Nacional d’Energia. Açò reduiria la necessitat de extraure, transportar i cremar 750 milions de tones de carbó i construir milers de quilòmetres de canonades de gas i línies d’electricitat durant en mateix període.

LA CLAU

La comunitat arquitectònica americana té l’oportunitat única per a dirigir el camí de revertir la tendència destructiva del canvi climàtic induït per l’home. Ells (els arquitectes) guarden la clau del pany del termòstat global. Ells han d’obrir el pany del termòstat global. Si ells obren el pany, i si la indústria automobilística igualment accepta les seues responsabilitats d’augmentar el quilometratge per unitat de combustible i persona de la seua flota –i si més estats requereixen que el percentatge de llurs energies provinents de recursos pol·luents- recursos renovables- llavors, els EUA tindran una estratègia viable per a combatre l’escalfament global i restaurar la seua bona voluntat internacional i credibilitat.

Arquitectura efímera en un jardí atemporal

Deixa un comentari

En un món on tot és moviment, canvi i avanç, l’arquitectura ha d’acoblar-se a tots aquestos canvis.

Avui volen un pavelló per a 30 persones i demà, qui sap?

En l’exemple que us mostrem, ens proposaven un espai temporal – desmuntable- per a activitats de tot tipus en un entorn on el jardí ha de ser el màxim protagonista.

Envoltat d’una vegetació atemporal en un jardí dissenyat pel gran arquitecte Luis Barragán, i al costat de l’impressionant jardí de la Casa Ortega, amb 3000 m2 de jardins Barraganians, el jardí es converteix en el protagonista del nostre disseny. El centre del debat i l’intercanvi de parer de les obres exposades.

Lleugeresa, flexibilitat, funcionalitat, reutilització i sostenibilitat són els condicionants què ens hem exigit per a dissenyar aquest pavelló temporal en el concurs convocat per Arxiu Disseny i Arquitectura als jardins de la seu seu, a la ciutat de Mèxic, endins d’un barri humil però amb gran importància cultural com a conseqüència dels exemples d’arquitectura moderna que ens podem trobar en la zona i amb la ubicació d’importants punts artístics, com la Casa-Estudi Luis Barragán, la Galeria d’Art Contemporani LABOR i l’Archivo de Diseño y Arquitectura, que fan d’aquest barri punt de trobada intel·lectual i cultural a la ciutat de Mèxic D.F.; cal dir que és l’únic habitatge unifamiliar que l’UNESCO ha concedit el guardó com a patrimoni de la Humanitat.

L’objectiu del concurs és dissenyar un espai efímer, temporal, que acoste l’activitat cultural de l’Arxiu a la gent del veïnat, amb una ideologia de flexibilitat, d’us multifuncional, que puga ser utilitzat per tothom que s’hi aplegue.

En aquests moments, on el futur del nostre planeta està en perill, dissenyem sempre amb les condicionants de sostenibilitat i ecologia com a punt de partida. Per això hem tractat de fer un espai sostenible, amb unes qualitats climatològiques i d’il·luminació natural a l’interior que eviten l’ús d’energia en la major mesura possible, amb sistemes de reutilització d’aigües que estalvien el consum d’aigua i amb l’ús de materials ecològics, reciclats i que permeten el reciclatge després del seu ús, una vegada desmuntat el pavelló.


UNA arquitectura DISCRETA I RECICLABLE

La nostra arquitectura dissenyada en aquest espai privilegiat es basa en obtindre el millor espai amb el mínim impacte a l’entorn. Per això hem dissenyat un espai bàsic, flexible, rodejat de vidre i tancaments perforats que ens permetan gaudir de l’espai exterior a l’interior, introduint el jardí dins del nostre pavelló d’una forma visual, i donant uns tancaments al espai només per a obtindre les condicions ambientals de qualitat que l’espai requereix. Produir la retroalimentació entre les sales d’exposicions i el petit espai polivalent de trobada.




El petit pavelló és muntable i desmuntable amb eleemtns industrials amb subjecció amb cargols. Aquest era un ítem de partida del concurs.
Us mostrem algunes imatges de la nostra proposta, on pretenem que tothom gaudisca del pavellón i dels jardins on s’ubica.

***************************************************************************************

I EL GUANYADOR N’ÉS…
A continuació us mostrem algunes imatges de la proposta guanyadora, on el principal protagonista és l’ús de la ceràmica i l’arquitectura artesanal, amb un pavelló realitzat amb un conjunt de testos…a veure que us en sembla.
Estrany, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en ARCHITECTURES el 3 de gener de 2013 per josep_blesa