La paella mecànica

Perquè la història de la reivindicació d’una via d’ample internacional que connecte València amb Europa a través de Catalunya té ja un llarg recorregut, durant el qual les aspiracions valencianes han estat sistemàticament frustrades per part dels diferents governs espanyols.
Bé podríem dir que estem visionant, sense solució de continuïtat, l’afamada pel.lícula de la “Història interminable”, i que efectivament la història del Corredor mediterrani és interminable i ben bé podria haver estat el protagonista principal d’aquesta pel.lícula.

L’excel.lent treball del Doctor en Geografia de la Universitat de València Josep Vicent Boira “La Commonwealth catalanovalenciana”, que he acabat de llegir fa uns dies, assenyala que la primera reivindicació valenciana al respecte es va produir ni més ni menys allà cap a l’any 1918, i fou un aleshores jove Ignasi Villalonga qui va publicar al diari “La Correspondència” de València un article en el qual defensava un disseny no radial de les comunicacions a l’Estat espanyol, i donava suport als plans de ferrocarrils transversals que reivindicava el llavors Ministre de Foment del Govern de Maura, Francesc Cambó.

Uns anys després va ser el líder de la Dreta Regional Valenciana, Lluís Lucía, el que en el seu llibre “En aquestes hores de transició”, escrivia l’any 1.929: “València queda sempre a la perifèria: la mata la  disposició  radial dels ferrocarrils espanyols… La línia València-Portbou, per ser senzilla, impedeix el ràpid transport de la nostra fruita a la frontera, i per ser d’ample nacional, produeix, d’una banda, els horrorosos i continus taponaments de Cerbère, i de altra l’extraordinari i supèrflua despesa del transbord de tan gegant quantitat de mercaderia… Aquest problema podria ser evitat portant a València la xarxa d’ample internacional “.

L’any següent, el 1930, el Centre d’Estudis Econòmics Valencians va iniciar un expedient que titulava “Via Internacional València-Barcelona-França”, amb intencions clarament reivindicatives davant del govern espanyol.

En els anys 1932 i 1933 es van donar diverses conferències arreu del territori valencià per part de destacades personalitats del nostre món econòmic, com eren Romà Perpinyà Grau (reusenc establert a València), Carles Sarthou Francesc i Josep Bellver Mustieles, en totes les quals s’assenyalava la necessitat de trencar l’esquema radial centre-perifèria de les comunicacions ferroviàries espanyoles  i de dotar a València de via d’ample internacional fins a la frontera catalana dels Pirineus.

El franquisme tampoc va suposar un obstacle en les reivindicacions valencianes del Corredor mediterrani. Així el diari conservador, i com tots sabem portaveu de la burgesia espanyolista valenciana ,”Las Provincias”, publicava en un article el 12 d’octubre de 1957: “La línia vital del sistema ferroviari valencià és la de València a Barcelona, que posa en relació les dues regions més importants d’Espanya per volum econòmic, industrial i agrícola, a més d’unir a quatre capitals de província i ser el camí natural per a les nostres comunicacions amb la xarxa ferroviària espanyola. I aquesta línia en el seu trajecte de València a Tarragona no arriba a la capacitat de trànsit suficient per atendre totes les necessitats de les regions a les que serveix “… em sap greu dir-ho, pel reaccionari i antivalencià que és aquest periòdic, però he de reconèixer què… quanta raó desbordava el seu article!

Si comparem tot el argumentari exposat en aquestes reivindicacions al llarg de quasi un segle d’història, amb el què diuen actualment nombrosos intel.lectuals valencians, els nostres polítics i alguns personatges dels nostres lobbies empresarials i econòmics (com hem vist al principi del post), veurem que el contingut dels seus arguments i el tó de les seues reivindicacions NO ES DIFERENCIEN EN RES amb les d’avui… com tampoc ES DIFERENCIEN EN RES les constants negatives, els menyspreus i els entrebancs de tota mena interposats pels diferents governs centrals espanyols davant aquesta històrica reivindicació valenciana i de tots els territoris que conformem l’arc mediterrani ibèric…

“The NeverEnding Story”… fins a quan haurem de seguir aguantant aquesta històrica humiliació que ens està infligint Espanya, i que suposa un atac frontal als nostres interessos econòmics i al nostre desenvolupament social???

Patraix, València (L’Horta), a 10 de Novembre de 2012.

Aquesta setmana que termina s’han celebrat a la ciutat de València la 26º edició dels Premis Jaime I.

Aquest premis van ser creats el 1989 per afavorir l’acostament entre les entitats científiques i les empresarials, amb l’objectiu de fomentar la investigació i el desenvolupament científic a l’Estat espanyol.

Els premis, que es concedeixen en diferents disciplines científiques, són atorgats per la Fundació Premis Rei Jaime I, constituïda per la Generalitat Valenciana i la Fundació Valenciana d’Estudis Avançats.

Cal esmentar que el jurat dels premis està format, ni menys ni més, per 22 Premis Nobel de diferents anys tots ells de les disciplines de medicina, física i química.

Per cert, el nom dels premis és “Jaime I”, i no Jaume I, perquè com tothom sap la ciutat natal de Jaume I, Montpeller, sembla ser que era un enclavament secret de la Corona castellana a França, on es parlava secretament el castellà. Per tant Jaume I era realment Jaime I, el qual sembla que parlava “en la intimitat” el castellà, i no el català, con l’Aznar…

Molta gent i jo mateix, que treballe d’enginyer en un sector de gran inversió en R+D+i (Recerca+Desenvolupament+innovació) com és el de l’automoció, tenim molt clara la idea de què la ciència pot ajudar-nos a trobar respostes a molts dels problemes urgents als quals ens enfrontem: noves formes d’aprofitar l’energia, noves formes de producció i nous productes, nous marcs per entendre com funcionen les societats i com podríem millorar la seua organització.

La transformació de tot aquest cabal de coneixement en la innovació de nous productes, serveis i indústries, és l’única manera de dotar-nos d’un avantatge competitiu en el canviant panorama mundial, i assegurar a llarg termini la prosperitat futura de la nostra societat.

Economistes i científics defensen que “cal apostar per la inversió en R+D+i”… aquest missatge ha estat una constant en les declaracions dels científics i dels Premis Nobels del jurat dels Jaime I, els quals també han expressat la seua “preocupació pel suport a la ciència, especialment a l’espanyola. També han defensat “la importància de la formació per al desenvolupament econòmic i el benestar social, que necessita promoure la ciència i el sacrifici personal. La negligència ha estat una de les arrels de la crisi econòmica actual”, han dit en una declaració pública.

Be, tots sabem a través dels mitjans de comunicació del nul interès que ha tingut en els últimes anys el Consell en defendre la recerca i la despesa en R+D+i al País Valencià.

Tots recordem com fa ara un any es va produir un ERE al Centre d’Investigació Príncep Felip, que va suposar l’acomiadament de quasi 100 investigadors i el tancament de 14 línies d’investigació biomèdica, algunes d’elles reconegudes com de les millors de tota l’investigació europea, mentre que alhora el senyor Ecclestone s’enbutxacava 20 milions en concepte de cànon per la cursa de F1 a València d’aqueixa temporada, i la Generalitat  comprava l’empresa Valmor i el seu deute de 30 milions d’euros…

Molts dels investigadors del Centre Príncep Felip van denunciar nombroses irregularitats en la gestió dels diners públics del Centre: compres milionàries de gàbies que mai s’havien utilitzat, construcció de sales estèrils per 1,5 milions i que mai s’havien estrenat, contractació d’un programa informàtic per valor de 227.300 euros que no ha valgut per a res, …

I com es quantifica la despesa de la Generalitat Valenciana en R+D+i?.

Doncs, l’últim informe de l’INE (de 2010) va situar al País Valencià, recordem, un dels territoris de l’Estat amb més indústria i més capacitat exportadora, en la “capdavantera” posició del novè lloc en despesa en R+D+i en relació amb el seu PIB, empatat amb la gran potència industrial i exportadora que és Castella i Lleó! Per baix solament quedaven regions amb molt escàs o nul pes industrial…
I si es pren com a referència la despesa en R+D+i en funció de la població, el País Valencià baixava diversos esglaons més, fins a situar-nos en el furgó de cua a nivell estatal.

Doncs bé, fetes aquestes reflexions i aportades aquestes dades, anem a veure el que va dir en el seu discurs el nostre Molt Honorable i agenollat President de la Generalitat Valenciana.

Alberto Fabra va insistir en la necessitat d’orientar la investigació valenciana a “la productivitat i els resultats” donada la situació de crisi, “que ens servisca per assolir el nostre objectiu: garantir el benestar dels ciutadans i el benefici de les empreses “.
Fabra va dedicar també diversos passatges a exalçar l’esforç del Govern autonòmic per “consolidar un fort sistema de recerca i desenvolupament” (sic)… “Les noves generacions estan aprenent a desenvolupar totes les seues potencialitats dins el millor sistema de formació que s’ha posat al seu abast”, va dir, després de destacar que la Generalitat havia multiplicat per cinc els recursos destinats a R+D+i (sic)….
I dit això, es va quedar com un rellotge, sense que la cara se li caiguera a terra de pura vergonya!!!

El discurs i el seu to va generar estupor fins i tot en molts dels científics que estaven allà reunits, tots sabedors de com ha anat la investigació valenciana en els últims anys…..

No diga Generalitat Valenciana… diga Barbaritat Valenciana!

Patraix, València (L’Horta), a 4 de novembre de 2012.

Hui he tornat a sentir vergonya aliena en veure el què ha passat en un ple celebrat a l’ajuntament de València… I ara després vos explicaré el per què… 

Perquè primerament volia posar-vos en antecedents i comentar que fa uns dies va passar per Barcelona, en ocasió de la celebració del Fòrum per a l’accés a la cultura i el coneixement, l’islandès Róbert Bjarnason, president de la Citizens Foundation i un dels artífex del nou model de democràcia directa islandesa.

La setmana passada es va escenificar el major fracàs d’un model de fer política enfront de Madrid per part del Molt Honorable i agenollat President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra.

Fabra va fracassar en el seu intent de que el Grup popular en el Congrés espanyol tramitara les esmenes propostes pel Consell als Pressupostos Generals de l’Estat per al 2013.

Uns comptes que dessagnen l’economia valenciana, en reduir en un 35% la inversió consignada aquest any, i en un 57% respecte dels diners que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu últim any de mandat a la Moncloa.

De res va servir el repte que Alberto Fabra va llançar des de la tribuna de les Corts Valencianes, on va prometre fa dies que esmenaria els pressupostos generals de l’Estat per obtindre 144 milions d’euros d’inversió addicional.
El grup popular al Congrés no només es va negar a tramitar l’esmena de Fabra en què reclamava 76 milions d’euros per impulsar l’execució del corredor ferroviari mediterrani, sinó que també es va negar a tramitar tota la resta.

I tampoc va tindre èxit el Molt Honorable en el seu intent d’esmenar la nova taxa que s’aplicarà al consum de gas per evitar que perjudique la indústria ceràmica de Castelló. Una taxa que, segons la patronal del sector Ascer, podria suposar la mort d’aquest sector industrial a les comarques centrals de Castelló.

L’única esmena presentada pel PP al Congrés que beneficia al País Valencià és una partida de 100.000 euros per millorar la línia fèrria entre Xàtiva i Alcoi.

La decisió del Govern de Mariano Rajoy de rebutjar les modificacions proposades per el President de la Generalitat va deixar els populars valencians als peus dels cavalls. Sobretot, perquè el PP al Congrés dels Diputats sí que va acceptar tramitar diverses esmenes de la presidenta d’Aragó, la popular Luisa Fernanda Rudi, per potenciar les línies ferroviàries que travessen el seu territori i reobrir el túnel de Canfranc a França amb una mica més de dos milions d’euros.

En resum, Fabra va aconseguir 100.000 euros dels 144 milions demanats… un 0.0007%.

I just això és el que l’importa el País Valencià al govern de Madrid: un 0.0007% !!!

Tota una declaració de guerra al teixit industrial i productiu valencià per part dels polítics de Madrid i del seus quinta-columnistes del PP=PetardosParty valencià, que no varen gosar oposar-s’hi a aquesta salvatge agressió als interessos de la societat valenciana.

Ahir Ximo Puig i el PSPV es va pujar al carro de la reivindicació de l’espoli estructural que patim els valencians per part de Madrid… una mica tard, ja que durant el mandat de Zapatero a Madrid poc o res va reivindicar al respecte.

Però a la fí, bo es sumar i unir voluntats, per la qual cosa cal donar-li a Ximo Puig i al seu partit valencià-espanyol la benvinguda al front reivindicatiu.

Puig demanarà a Fabra que convoque una reunió bilateral amb el Govern central per reclamar a Mariano Rajoy el deute històric de 11.000 milions d’euros «presa de la pròpia xifra del PP», segons va dir, que també va apuntar que la xifra podria ser fins i tot més elevada, però tot i així dónava per bo el càlcul del PP valencià.

Però, com hem aplegat a aquesta situació?

Durant molts anys el sistema espoliador institucionalitzat cap als valencians i cap a la resta dels Països Catalans s’ha aconseguit mantindre gràcies a una decidida voluntat de silenciar els seus efectes (la llegendària opacitat respecte d’aquest tema de l’Administració central espanyola és ben coneguda). També ha ajudat molt el llarg període d’expansió econòmica, en bona part fictícia com tots sabem ara, que ha permès veure que “ací no passava res”.

Però tard o d’hora algú es posa a fer números, i en el Principat des de l’època de Trias Fargas s’en estaven fent. I el que s’ha descobert a Catalunya és que transfereixen més que ningú a Europa i que, a més, acaben en pitjor condició que alguns dels que en reben.

En el cas del País Valencià es dóna una situació inèdita en el nostre entorn: que un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal (més o menys una mica per sobre de l’entorn del 90% en l’última dècada, segons les dades del Ministeri d’Economia espanyol) no només no siga receptora sinó que siga contribuent neta, i en quanties més que apreciables.

Els números dels que parlem han estat acuradament recollits i publicats.

Un resum ràpid ens diu que ja abans de la reforma de 2002 el País Valencià era la comunitat autònoma pitjor finançada. I els posteriors canvis del sistema no han revertit aquesta estranya situació. Abans bé, al contrari, han agreujat l’efecte.

La mitjana del conjunt 2002-2008 situa al País Valencià en el 90,20% de finançament respecte a la mitjana espanyola (només les Balears, amb un 89,08%, està per darrere), mentre que una comunitat autònoma com Cantàbria, amb una renda per càpita similar a la valenciana, rebia finançament per habitant equivalent a un 120,56%.

Una diferència d’un 33% més de finançament autonòmic entre dos territoris per a realitzar les mateixes tasques és una anomalia tremenda.

I la història es repeteix amb el nou model posat en marxa el 2009. El País Valencià, segons dades del Ministeri d’Hisenda espanyol, va obtindre aquest any finançament per uns 1.900 euros per habitant, el què representa uns 200 euros menys per habitant que la mitjana i 600 euros menys que la comunitat millor finançada (de nou Cantàbria, amb 2.500 euros per habitant i any).

Però si el finançament autonòmic genera un brutal perjudici per als valencians, el repartiment de les inversions que fa l’Estat al nostre País remata la feina.

Així, un territori que conta amb el 10,8% de la població del conjunt de l’Estat i que representa un 9,8% del PIB, ha rebut inversions estatals equivalents al 5,69% de la inversió total (període 1997-2000), 6,63% (període 2001-2004), 6,87% (període 2005-2008) i 4,87% (període 2009-2011)!!!

Una dinàmica que continua i s’agreuja encara més i més en els pressupostos generals de l’Estat per al 2013 recentment presentats, com hem esmentat adés.

És a dir, que no només es transfereix a la Generalitat Valenciana menys diners que a altres per prestar els mateixos serveis sinó que, a més, l’Estat inverteix de manera extraordinàriament garrepa i discriminatòria en el territori valencià.

Però això no és tot… Per rematar la feina, a més, aquestes quantitats no només estan per sota de la mitjana sinó que també són sensiblement inferiors a les aportacions realitzades pels valencians. Les balances fiscals realitzades respecte de la situació del País Valencià mostren un dèficit d’entorn del 6% del PIB valencià, quan es té en compte l’efectiva territorialitat de les inversions… un espoli, un atracament a mà armada institucionalitzat!!!

I de quants diners parlem ?

Doncs estem parlant d’uns 6.000 milions d’euros, i convé recordar que la Generalitat valenciana opera amb un pressupost anual que se situa a l’entorn dels 15.000 milions. O, si ho volem expressar en termes de deute i dèficit  de les finances de la Generalitat valenciana, estem parlant que l’enorme forat del Govern valencià d’un 3, 47% en 2010, hauria passat a tindré un superàvit d’un 2,85% del PIB!!!

Aquests números, senzillament, no són sostenibles. Però molt més increïble  encara és que es puguen haver mantingut durant anys sense que hagen sonat alarmes ni s’hagen atès les reclamacions que han estat realitzades per alguns partits polítics de l’esquerra valenciana i per part d’alguns destacats intel·lectuals valencians.

Mentrestant, les elits polítiques (començant per les valencianes) han estat atenent exclusivament a altres interessos que no tenen res a veure amb els dels ciutadans als quals teòricament haurien de representar.

Patraix, València, a 1 de novembre de 2012.