La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Rita Barberà es riu dels seus ciutadans i torna a rebre el màxim guardó d’una nova “Olimpiada internacional del humor”.
Hui he tornat a sentir vergonya aliena en veure el què ha passat en un ple celebrat a l’ajuntament de València… I ara després vos explicaré el per què…
Perquè primerament volia posar-vos en antecedents i comentar que fa uns dies va passar per Barcelona, en ocasió de la celebració del Fòrum per a l’accés a la cultura i el coneixement, l’islandès Róbert Bjarnason, president de la Citizens Foundation i un dels artífex del nou model de democràcia directa islandesa.
La plataforma que presideix Bjarnason fou la primera que va idear webs i aplicacions digitals per a facilitar precisament la participació ciutadana en la política. Un bon exemple n’és la web Betri Reykjavík, ara incorporada com a web municipal, en la qual els ciutadans poden col·laborar a decidir els pressupostos de la seua ciutat.
Aquesta web la va obrir una setmana abans de les últimes municipals celebrades el 2010, i la varen oferir als partits polítics i als ciutadans. L’objectiu de la web era que els ciutadans pogueren publicar-hi idees i assenyalar-ne prioritats d’invesions amb un sistema de puntuació.
El què finalment va passar és que l’únic partit que es va prendre seriosament la web i les aportacions dels ciutadans, va ser precisament el guanyador d’aqueixes eleccions.
Aquest partit polític va obtindre més del 40% dels vots, però no la majoria absoluta, per la qual cosa va començar a negociar la formació de govern amb el partit socialdemòcrata. Durant aquestes negociacions van fer servir la web per a que els ciutadans exposaren idees a mena de debat i de fixar prioritats, amb el compromís de fer-les realitat. El resultat d’aquesta democràtica iniciativa va ser què un 40% dels votants de tot Islàndia va participar en la web i va interactuar-hi d’alguna manera aquells dies. I en van sorgir al voltant d’un miler d’idees de tot tipus.
Poques setmanes després d’acordar la coalició amb els socialdemòcrates, el nou govern municipal va incorporar la web com a part oficial de l’administració. I des d’aleshores, el govern municipal, cada final de mes, recull les idees que els ciutadans han prioritzat i les debat al ple. Això no assegura sempre que totes les idees aportades pels ciutadans es duguen realment a la pràctica, perquè n’hi han que són, efectivament, irreals o econòmicament inviables.
Hi havia molts escèptics que al principi deien que la web mai no funcionaria perquè la gent no se la prendria seriosament o faria propostes impossibles. Però no ha estat el cas, ha funcionat perquè el govern s’ha pres la web molt seriosament i, és clar, els ciutadans també.
A partir de la web ha sorgit un nou projecte encara més interessant: el dels pressupostos participatius. El cas de Reykjavík és el primer d’Europa, però ja n’hi han exemples al Brasil i, més recentment, a Nova York.
Així, per exemple, l’ajuntament diu: “Anem a posar tres-cents milions de corones islandeses en un pot i anem a dividim els diners entre els barris de la ciutat”. A continuació, i durant un mes, la gent aporta idees per a cada barri. Fet això, les idees principals, prop d’un centenar, es posen a votació i s’agrupen en projectes i en dues llistes: una dels principals projectes que en diem de manteniment, i una altra dels principals projectes de noves accions.
I finalment tots els ciutadans que han participat en el procés tenen un pressupost fictici de diners i un cost aproximat dels projectes que han entrat en les últimes llistes. Aleshores han de decidir com se’ls gasten. Van triant projectes i un cop es queden sense diners ja no poden triar-ne cap més.
I a la fi del procés els projectes que més han demanat els ciutadans es fan realitat. És a dir, s’executen en aquests moments.
El resultat de tot aquest procés plenament democràtic és què els ciutadans s’han interessat per la política perquè se senten plenament protagonistes de les decisions que afecten a la seua vida quotidiana a la seua ciutat, i per això s’hi han involucrat.
I somniava jo si aquest tipus d’idees de democràcia participativa i directa podrien ser aplicades alguna volta a la meua ciutat, a València, posem-ne per cas…
Per un moment vaig sentir-me Martin Luther King, quan va pronunciar el 1963 a Washington aquelles famoses paraules: “I have a dream…”. Però ahir de cop em vaig despertat del meu bell i utòpic somni…
Perquè ahir, desprès de 18 anys… sí, heu llegit bé, 18 ANYS!!!, la nostra benvolguda batllessa, na Rita Barberà i Noya, va celebrar un ple extraordinari sobre l’Estat de la ciutat de València.
És clar què no va ser per iniciativa pròpia (faltaria més…), sinó forçada pels 3 partits de l’oposició al consistori: PSPV, EUPV i Compromís.
A mala llet, què d’açò en té i bastant la nostra batllessa, el va convocar precisament en mig del pont de Tots els Sants, per a què així passara el més desapercebut possible per als ciutadans… una actuació amb “traïdoria i premeditació”, podríem dir-ne.
I el què deuria de haver segut un debat participatiu, obert i positiu, on s’havien d’haver debatut en profunditat propostes clares per a millorar la ciutat i la qualitat de vida dels seus ciutadans, va ser qualificat pel número dos i lloctinent de na Rita Barberà a l’ajuntament, Alfonso Grau, com una ocasió on l’oposició volia “muntar una festa o un circ”… com si de “pa i circ” no en sapigueren ells bastant!
Rita va presidir el ple, però va aprofitar l’ocassió per a menysprear obertament l’oposició, en delegar al seu lloctinent Alfonso Grau el debat amb ells, limitant-se ella simplement a actuar com a moderadora, donant els torns de paraula, mesurant els exigus temps i aixecant la sessió en 70 minuts, menys d’el que dura un ple ordinari…
Al remat, divuit anys de necessitats de la ciutat despatxats en tot just 70 minuts!!! … aquesta és la idea de democràcia ciutadana de Rita Barberà, “poc més o menys igual” que la existeix a la ciutat de Reykjavík, com hem vist!!!
Això sí, ara mateix Rita Barberà està barallant-se amb tothom i utilitzant totes les seues influències en el Ministeri d’Hisenda espanyol, fins i tot amb el propi ministre Cristobal Montoro, per aconseguir que la pujada de l’IVA no se li aplique als artistes fallers… aquesta és la màxima prioritat què té actualment la senyora batllessa de València per a millorar la insofrible vida dels seus ciutadans: barris abandonats, reducció brutal de línies d’autobusos municipals, manca generalitzada de colleges, de centres de salut i de centres per a majors a la majoria dels barris de la ciutat, el patrimoni històric de molts barris i d’alqueries centenàries abandonat i en estat de ruïna, etc…
Si no fóra per la gravetat del què estem parlant, podríem arribar a creure que Rita Barberà i la seua “Corte de humor” PPera municipal s’estan realment rient i fent burla de tots nosaltres, tal i com si estigueren actuant en “La Olimpiada internacional de humor”, amb el propòsit de reeditar l’èxit que ella mateixa ja va tindre quan va participar-ne a l’edició de l’any 1.973, tal i com podeu veure en el fullet que acompanya aquest post.
Patraix, València, a 3 de novembre de 2012.
i demés qüestions materialistes de sempre
que ens han dut a l’actual crisi
podrien donar-los als que venen en pateres
o destinar-los a un desenvolupament més sostenible.