La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
El Corredor mediterrani a València… “The NeverEnding Story”.
La setmana passada les patronals Cierval (País Valencià), Foment del Treball (Catalunya), CROEM (Múrcia), ASEMPAL (Almeria) i Caeb (Balears) van consensuar una declaració conjunta per reclamar al govern central la revisió dels pressupostos generals de l’Estat per al 2013 i, més concretament, les partides destinades al Corredor mediterrani.
En aquesta declaració deien coses com que el Corredor és “… una infraestructura estratègica per a l’economia espanyola …. que és la de major rendibilitat econòmica i financera… i què farà més competitius el conjunt dels productes espanyols i reforçarà la posició competitiva dels ports espanyols en l’economia global”.
Aquesta declaració es produïa uns dies després del vergonyós menyspreu que va rebre el MH President de la Generalitat Valenciana Alberto Fabra (i per extensió tota la societat valenciana) per part de Mariano Rajoy, en fracassar en el seu intent de que el Grup popular al Congrés espanyol tramitara les esmenes proposades pel Consell als pressupostos generals de l’Estat per a 2013, que suposaven tan sols unes molletes addicionals d’uns 144 milions d’euros, entre ells 76 milions per impulsar la realització del Corredor mediterrani al seu pas pel País Valencià.
I dic molletes perquè aquests 144 milions d’euros estaven encara molt per baix del que ens correspondria als valencians si tingueren una financiació justa i adequada a les nostres necessitats reals.
Aquest menyspreu va ser més sonat encara sobretot perquè el PP al Congrés dels Diputats sí que va acceptar tramitar diverses esmenes de la presidenta d’Aragó del PP, Luisa Fernanda Rudi, per potenciar les línies ferroviàries que travessen el seu territori i reobrir el túnel de Canfranc a França (amb més de dos milions d’euros), en contra dels dictàmens de l’UE, que ha desestimat aquesta opció i ha donat prioritat al Corredor mediterrani.
Potser ens pensem que aquesta reivindicació valenciana és quelcom recent… això em pensava també jo, però m’enganyava.
Perquè la història de la reivindicació d’una via d’ample internacional que connecte València amb Europa a través de Catalunya té ja un llarg recorregut, durant el qual les aspiracions valencianes han estat sistemàticament frustrades per part dels diferents governs espanyols.
Bé podríem dir que estem visionant, sense solució de continuïtat, l’afamada pel.lícula de la “Història interminable”, i que efectivament la història del Corredor mediterrani és interminable i ben bé podria haver estat el protagonista principal d’aquesta pel.lícula.
L’excel.lent treball del Doctor en Geografia de la Universitat de València Josep Vicent Boira “La Commonwealth catalanovalenciana”, que he acabat de llegir fa uns dies, assenyala que la primera reivindicació valenciana al respecte es va produir ni més ni menys allà cap a l’any 1918, i fou un aleshores jove Ignasi Villalonga qui va publicar al diari “La Correspondència” de València un article en el qual defensava un disseny no radial de les comunicacions a l’Estat espanyol, i donava suport als plans de ferrocarrils transversals que reivindicava el llavors Ministre de Foment del Govern de Maura, Francesc Cambó.
Uns anys després va ser el líder de la Dreta Regional Valenciana, Lluís Lucía, el que en el seu llibre “En aquestes hores de transició”, escrivia l’any 1.929: “València queda sempre a la perifèria: la mata la disposició radial dels ferrocarrils espanyols… La línia València-Portbou, per ser senzilla, impedeix el ràpid transport de la nostra fruita a la frontera, i per ser d’ample nacional, produeix, d’una banda, els horrorosos i continus taponaments de Cerbère, i de altra l’extraordinari i supèrflua despesa del transbord de tan gegant quantitat de mercaderia… Aquest problema podria ser evitat portant a València la xarxa d’ample internacional “.
L’any següent, el 1930, el Centre d’Estudis Econòmics Valencians va iniciar un expedient que titulava “Via Internacional València-Barcelona-França”, amb intencions clarament reivindicatives davant del govern espanyol.
En els anys 1932 i 1933 es van donar diverses conferències arreu del territori valencià per part de destacades personalitats del nostre món econòmic, com eren Romà Perpinyà Grau (reusenc establert a València), Carles Sarthou Francesc i Josep Bellver Mustieles, en totes les quals s’assenyalava la necessitat de trencar l’esquema radial centre-perifèria de les comunicacions ferroviàries espanyoles i de dotar a València de via d’ample internacional fins a la frontera catalana dels Pirineus.
El franquisme tampoc va suposar un obstacle en les reivindicacions valencianes del Corredor mediterrani. Així el diari conservador, i com tots sabem portaveu de la burgesia espanyolista valenciana ,”Las Provincias”, publicava en un article el 12 d’octubre de 1957: “La línia vital del sistema ferroviari valencià és la de València a Barcelona, que posa en relació les dues regions més importants d’Espanya per volum econòmic, industrial i agrícola, a més d’unir a quatre capitals de província i ser el camí natural per a les nostres comunicacions amb la xarxa ferroviària espanyola. I aquesta línia en el seu trajecte de València a Tarragona no arriba a la capacitat de trànsit suficient per atendre totes les necessitats de les regions a les que serveix “… em sap greu dir-ho, pel reaccionari i antivalencià que és aquest periòdic, però he de reconèixer què… quanta raó desbordava el seu article!
Si comparem tot el argumentari exposat en aquestes reivindicacions al llarg de quasi un segle d’història, amb el què diuen actualment nombrosos intel.lectuals valencians, els nostres polítics i alguns personatges dels nostres lobbies empresarials i econòmics (com hem vist al principi del post), veurem que el contingut dels seus arguments i el tó de les seues reivindicacions NO ES DIFERENCIEN EN RES amb les d’avui… com tampoc ES DIFERENCIEN EN RES les constants negatives, els menyspreus i els entrebancs de tota mena interposats pels diferents governs centrals espanyols davant aquesta històrica reivindicació valenciana i de tots els territoris que conformem l’arc mediterrani ibèric…
“The NeverEnding Story”… fins a quan haurem de seguir aguantant aquesta històrica humiliació que ens està infligint Espanya, i que suposa un atac frontal als nostres interessos econòmics i al nostre desenvolupament social???
Patraix, València (L’Horta), a 10 de Novembre de 2012.