La paella mecànica

La setmana passada es va escenificar el major fracàs d’un model de fer política enfront de Madrid per part del Molt Honorable i agenollat President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra.

Fabra va fracassar en el seu intent de que el Grup popular en el Congrés espanyol tramitara les esmenes propostes pel Consell als Pressupostos Generals de l’Estat per al 2013.

Uns comptes que dessagnen l’economia valenciana, en reduir en un 35% la inversió consignada aquest any, i en un 57% respecte dels diners que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu últim any de mandat a la Moncloa.

De res va servir el repte que Alberto Fabra va llançar des de la tribuna de les Corts Valencianes, on va prometre fa dies que esmenaria els pressupostos generals de l’Estat per obtindre 144 milions d’euros d’inversió addicional.
El grup popular al Congrés no només es va negar a tramitar l’esmena de Fabra en què reclamava 76 milions d’euros per impulsar l’execució del corredor ferroviari mediterrani, sinó que també es va negar a tramitar tota la resta.

I tampoc va tindre èxit el Molt Honorable en el seu intent d’esmenar la nova taxa que s’aplicarà al consum de gas per evitar que perjudique la indústria ceràmica de Castelló. Una taxa que, segons la patronal del sector Ascer, podria suposar la mort d’aquest sector industrial a les comarques centrals de Castelló.

L’única esmena presentada pel PP al Congrés que beneficia al País Valencià és una partida de 100.000 euros per millorar la línia fèrria entre Xàtiva i Alcoi.

La decisió del Govern de Mariano Rajoy de rebutjar les modificacions proposades per el President de la Generalitat va deixar els populars valencians als peus dels cavalls. Sobretot, perquè el PP al Congrés dels Diputats sí que va acceptar tramitar diverses esmenes de la presidenta d’Aragó, la popular Luisa Fernanda Rudi, per potenciar les línies ferroviàries que travessen el seu territori i reobrir el túnel de Canfranc a França amb una mica més de dos milions d’euros.

En resum, Fabra va aconseguir 100.000 euros dels 144 milions demanats… un 0.0007%.

I just això és el que l’importa el País Valencià al govern de Madrid: un 0.0007% !!!

Tota una declaració de guerra al teixit industrial i productiu valencià per part dels polítics de Madrid i del seus quinta-columnistes del PP=PetardosParty valencià, que no varen gosar oposar-s’hi a aquesta salvatge agressió als interessos de la societat valenciana.

Ahir Ximo Puig i el PSPV es va pujar al carro de la reivindicació de l’espoli estructural que patim els valencians per part de Madrid… una mica tard, ja que durant el mandat de Zapatero a Madrid poc o res va reivindicar al respecte.

Però a la fí, bo es sumar i unir voluntats, per la qual cosa cal donar-li a Ximo Puig i al seu partit valencià-espanyol la benvinguda al front reivindicatiu.

Puig demanarà a Fabra que convoque una reunió bilateral amb el Govern central per reclamar a Mariano Rajoy el deute històric de 11.000 milions d’euros «presa de la pròpia xifra del PP», segons va dir, que també va apuntar que la xifra podria ser fins i tot més elevada, però tot i així dónava per bo el càlcul del PP valencià.

Però, com hem aplegat a aquesta situació?

Durant molts anys el sistema espoliador institucionalitzat cap als valencians i cap a la resta dels Països Catalans s’ha aconseguit mantindre gràcies a una decidida voluntat de silenciar els seus efectes (la llegendària opacitat respecte d’aquest tema de l’Administració central espanyola és ben coneguda). També ha ajudat molt el llarg període d’expansió econòmica, en bona part fictícia com tots sabem ara, que ha permès veure que “ací no passava res”.

Però tard o d’hora algú es posa a fer números, i en el Principat des de l’època de Trias Fargas s’en estaven fent. I el que s’ha descobert a Catalunya és que transfereixen més que ningú a Europa i que, a més, acaben en pitjor condició que alguns dels que en reben.

En el cas del País Valencià es dóna una situació inèdita en el nostre entorn: que un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal (més o menys una mica per sobre de l’entorn del 90% en l’última dècada, segons les dades del Ministeri d’Economia espanyol) no només no siga receptora sinó que siga contribuent neta, i en quanties més que apreciables.

Els números dels que parlem han estat acuradament recollits i publicats.

Un resum ràpid ens diu que ja abans de la reforma de 2002 el País Valencià era la comunitat autònoma pitjor finançada. I els posteriors canvis del sistema no han revertit aquesta estranya situació. Abans bé, al contrari, han agreujat l’efecte.

La mitjana del conjunt 2002-2008 situa al País Valencià en el 90,20% de finançament respecte a la mitjana espanyola (només les Balears, amb un 89,08%, està per darrere), mentre que una comunitat autònoma com Cantàbria, amb una renda per càpita similar a la valenciana, rebia finançament per habitant equivalent a un 120,56%.

Una diferència d’un 33% més de finançament autonòmic entre dos territoris per a realitzar les mateixes tasques és una anomalia tremenda.

I la història es repeteix amb el nou model posat en marxa el 2009. El País Valencià, segons dades del Ministeri d’Hisenda espanyol, va obtindre aquest any finançament per uns 1.900 euros per habitant, el què representa uns 200 euros menys per habitant que la mitjana i 600 euros menys que la comunitat millor finançada (de nou Cantàbria, amb 2.500 euros per habitant i any).

Però si el finançament autonòmic genera un brutal perjudici per als valencians, el repartiment de les inversions que fa l’Estat al nostre País remata la feina.

Així, un territori que conta amb el 10,8% de la població del conjunt de l’Estat i que representa un 9,8% del PIB, ha rebut inversions estatals equivalents al 5,69% de la inversió total (període 1997-2000), 6,63% (període 2001-2004), 6,87% (període 2005-2008) i 4,87% (període 2009-2011)!!!

Una dinàmica que continua i s’agreuja encara més i més en els pressupostos generals de l’Estat per al 2013 recentment presentats, com hem esmentat adés.

És a dir, que no només es transfereix a la Generalitat Valenciana menys diners que a altres per prestar els mateixos serveis sinó que, a més, l’Estat inverteix de manera extraordinàriament garrepa i discriminatòria en el territori valencià.

Però això no és tot… Per rematar la feina, a més, aquestes quantitats no només estan per sota de la mitjana sinó que també són sensiblement inferiors a les aportacions realitzades pels valencians. Les balances fiscals realitzades respecte de la situació del País Valencià mostren un dèficit d’entorn del 6% del PIB valencià, quan es té en compte l’efectiva territorialitat de les inversions… un espoli, un atracament a mà armada institucionalitzat!!!

I de quants diners parlem ?

Doncs estem parlant d’uns 6.000 milions d’euros, i convé recordar que la Generalitat valenciana opera amb un pressupost anual que se situa a l’entorn dels 15.000 milions. O, si ho volem expressar en termes de deute i dèficit  de les finances de la Generalitat valenciana, estem parlant que l’enorme forat del Govern valencià d’un 3, 47% en 2010, hauria passat a tindré un superàvit d’un 2,85% del PIB!!!

Aquests números, senzillament, no són sostenibles. Però molt més increïble  encara és que es puguen haver mantingut durant anys sense que hagen sonat alarmes ni s’hagen atès les reclamacions que han estat realitzades per alguns partits polítics de l’esquerra valenciana i per part d’alguns destacats intel·lectuals valencians.

Mentrestant, les elits polítiques (començant per les valencianes) han estat atenent exclusivament a altres interessos que no tenen res a veure amb els dels ciutadans als quals teòricament haurien de representar.

Patraix, València, a 1 de novembre de 2012.