llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 9 de maig de 2012

pèlag – aPARAULA’m

La Mar, la nena de cabells castanys recollits en una cua, surt de l’escola, a Masquefa, demanant unes botes d’aigua al pare per poder trepitjar charcus, que el mes ha començat amb pluja dia sí dia no i el pati de terra de l’escola és una font de diversió. Així que el pare li dóna la mà i se’n van plegats a comprar-n’hi unes a Ca la Fàtima, mentre li demana què ha fet avui a classe. No pot badar, que si no la nena ja té els peus dins l’aigua. El pare la renya i aprofita cada reny per corregir-la i remarcar-li que aquí es diu pèlag, que és com n’han dit sempre a casa. Se li rebota i li diu que no amb vehemència, dolguda pels dos renys. Així que quan arriben a casa, amb les botes noves als peus, li demana a la mare com se’n diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure, i ella, que és nascuda a Manresa, li contesta que bassal, i la nena que s’empipa i, rient, que no, que es diu charcu i se li tira al damunt a fer-li pessigolles. La mare es defensa tallant la rebelió de soca-rel: Vinga, que faràs tard a l’escola de música. Tota esverada, surt corrents amb les botes d’aigua liles per anar a ficar-se als charcus i el pare corrents al darrere. Se li encèn una llumeta anant cap a escola i li diu a sa filla que li demani a l’Anna, la mestra de música, com en diu ella. L’Anna li somriu i li explica que a casa seva sempre n’han dit pèlag. Esclar, perquè és de Sant Sadurní. Un punt per al papa. L’endemà, la nena de cabells castanys recollits en dues trenes li pregunta a la Mònica, la seva mestra de P5, que és de Lleida ciutat, com en diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure. La Mònica li ha explicat que, a casa seva, en diuen toll. I la nena riu quan ho explica als pares, i el pare, ara que ja la té convençuda que charcu no ho diu ningú, li ensenya el diccionari i li llegeix la definició: pèlag m. Mar. Navilis que solquen el pèlag. Un pèlag de dubtes, d’errors. Mar! Com jo! Prooo, un pèlag no és un mar…
 



  1. Jo em pensava que hauria estat només jo que apadrinés la paraula pèlag, doncs la recordo de les meves infància i adolescència com a sinònima de toll o bassal. De fet és la que empro sempre encara, tot i que sovint l’he de “traduir”. M’encanta que aquest bloc, junt amb un altre, també l’hàgiu apadrinat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A la recerca del geni de la llengua per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent