Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 de gener de 2012
0 comentaris

Eloi el bon noi.

Quan canta, Eloi el bon noi té el costum de tancar els ulls. Si més no durant els primers compassos de cada cançó. De fet, no els tanca del tot: deixa una escletxa molt fina a través de la qual juraries que el que fa és contemplar com desfilen els espectres que habiten les estances ocultes de la història que interpreta.
La dilatada experiència d’Eloi el bon noi com a guitarrista de La Banda del Coche Rojo es demostra amb el seu capteniment damunt de l’escenari. En la manera com es mou al voltant del micròfon i com reparteix joc amb els altres músics que l’acompanyen.
Entre cançó i cançó, mentre canvia de guitarra, s’eixuga la suor o es prepara un glop de l’ampolla de cervesa que té damunt de l’amplificador, Eloi el bon noi parla amb els espectadors. De qualsevol cosa. Principalment de la cançó que vindrà a continuació o per animar-los a que no reprimeixin la set, que aquesta nit els músics van a percentatge de les consumicions.

Aquests parèntesis són, de fet, l’altra part de l’espectacle, gairebé tan important com la musical perquè són els moments que aprofita per acabar de dibuixar el seu personatge. Almenys la part que encara pugui quedar per descobrir després d’escoltar les lletres que traginen les seves cançons. A més a més, fent honor al seu nom artístic, Eloi el bon noi s’adreça al públic i als seus companys tot emprant el vostè i sempre amb maneres suaus i cerimonioses.

Eloi el bon noi va fer el dissabte passat el seu primer concert oficial i l’A. i jo hi vàrem ser a primera fila. L’esdeveniment va tenir lloc al bar Continental, a Gràcia, envoltat de mig centenar llarg d’amics i de coneguts. Va presentar les cançons que formaran el gruix del que serà el seu primer disc, “Adolescència: no superada”, i que podeu escoltar aquí en format de maqueta ja molt elaborada.

El repertori d’Eloi el bon noi aplega ara com ara les vuit cançons de la maqueta més una de nova  –“More’t de son”– que encara no es pot escoltar a la xarxa. Són cançons molt sòlides des del punt de vista musical, amb un acompanyament en el que predomina la força de la guitarra i uns efectes electrònics suggestius i ben dosificats. La veu, en canvi, planteja de vegades -poques, tot s’ha de dir- alguna dificultat de convivència amb la melodia.

Dit tot això he d’afegir que l’apartat on el projecte d’Eloi el bon noi em sembla més digne de ser seguit amb atenció és el de les històries que explica. L’inquietant retrat del personatge que interpreta i dels ambients que descriu. Un món dur, de forts contrastos, en el que la decrepitud de la vellesa o les difícils relacions amb els que tenim més a prop estan a l’ordre del dia. Una mirada crua i poc clement que defineix molt bé el títol genèric de la seva obra –“Adolescència: no superada”– però en la qual hi pot haver també un espai per l’humor. Encara que sigui negre.

No sé si s’ha notat, però parlo amb un cert coneixement de causa. Me l’atorga el fet que tant l’A. com jo des de fa trenta-quatre anys coneixem l’individu que s’amaga darrere del personatge d’Eloi el bon noi. Els seguidors fidels d’aquestes Totxanes l’haureu vist treure el nas més d’una vegada per algun apunt camuflat sota l’apel·latiu d’“el noi petit de casa”. Tanmateix, malgrat aquesta íntima proximitat, si jo no cregués en el que està fent m’hauria estalviat d’escriure aquest apunt, tothom ho hauria entès i hauria quedat com un senyor.

No ho he fet, però. I amb ple coneixement de causa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!