Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Amb el Pere -que és un parell d’anys més jove que jo i que per aquella època encara estudiava els últims cursos de la carrera d’aparellador- de seguida ens va unir una altra complicitat: la música. De fet, una de les primeres operacions que ell i jo vàrem tancar va ser la compra per part meva del mític LP triple “Yessongs“, del grup Yes, que ell tenia repetit. Una gran disc que -en estat de conservació molt precari- encara poso de tant en tant al tocadiscos i que ara mateix, mentre escric aquesta nota tinc damunt la taula gairebé com un talismà que m’ajuda a aplegar els records del passat.

El Pere era -i ho continua sent- una de les persones més informades en afers musicals que he conegut. Ho vaig comprovar el dia que, volent agafar-lo en fals, li vaig començar a parlar d’un duet de senyores madrilenyes que cantaven unes cançons meravelloses i que estava convençut que a Barcelona, per aquella època, només coneixíem mitja dotzena de pirats com jo i prou. No em va deixar acabar: “M’estàs parlant de Vainica Doble“, em va dir. I em vaig quedar blanc: resulta que ell també tenia tots els seus discos!

Per cert, quan parlo de mitja dotzena d’incondicionals a Barcelona no exagero gens. Molt pocs anys després -a principis dels 80 deuria ser- les Vainiques varen venir a Barcelona per fer un concert a Zeleste i, comptant-nos el Pere i jo, la concurrència no va superar les quaranta persones. Una nit màgica, per cert, de la qual no vaig tenir la precaució de conservar cap record documental per a l’arxiu.

Quan l’obra de l’avinguda de Madrid estava ja en fase d’acabats el Pere s’hi va quedar i a mi em varen canviar de destinació. Les circumstàncies, per tant, ens varen distanciar per força tot i que quan coincidíem a les oficines de la constructora sempre fèiem festa grossa. Recordo que a mi em varen posar un Citroën 2 CV i em varen responsabilitzar de la construcció d’uns quants aularis pel Baix Llobregat i el Vallès Occidental per encàrrec del Ministerio de Educación y Ciència -parlo de l’època de la Generalitat provisional- i poc temps després varen confiar-me, a més a més, dues feines realment singulars: les reparacions -delicades i costoses- d’unes filtracions degudes a unes esquerdes estructurals de l’Aquari del Zoo de Barcelona i les obres d’ampliació del Club Nàutic Port Balís, de Sant Andreu de Llavaneres.

En aquella època -que va durar cinc o sis mesos com a molt- vaig fer dues grans amistats: el Floquet de Neu i el mar.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!