Totxanes, totxos i maons

Aquests dies estic escoltant una senyora d’allò més interessant i recomanable. Va nèixer a Bellaterra fa 33 anys, viu a Sabadell, es diu Vicky de Clascà, es fa dir Bikimel, va quedar finalista del concurs Sona 9 fa dos anys (la mateixa edició que els Manel si no em falla la memòria), acaba de publicar el seu primer disc i, fora de la música, es dedica professionalment al noble ofici de dissenyadora.

El debut discogràfic de Bikimel es titula “stat Jònic” i aplega una dotzena de cançons que circulen per un ventall d’estils que va del soul al pop i del rock a la balada servides per una veu summament personal que t’enganxa a la primera audició.  (n’hi ha més)

“Jònic”, “La roca del rei”, “Dolç cavaller”, “El meu racó”, “L’espantaocells”  o la domèstica (està gravada a casa seva) “La foscor” són algunes de les cançons que des de fa uns dies taral·lejo sense adonar-me’n i que formen part d’un disc que no dubto a situar ara com ara en el prestatge més alt dels que portem editats aquest 2010 bastant a prop del de Sanjosex.

És un conjunt de cançons senzilles i ben construïdes (la senyora Bikimel excel·leix en la seva faceta de compositora) que configuren un disc lluminós, energètic i ple de sonoritats guitarreres del qual, cada vegada que hi he entrat, he sortit satisfet i amb ganes de baixar al carrer per menjar-me el món.

Però tanta virtut té -ai, las- un costat negatiu que no fóra just que vulgués amagar. La senyora Bikimel, ja ho he dit més amunt, és dissenyadora i crec que és la demostració més clara d’una teoria que jo sostinc des de fa temps i que ningú fins ara m’ha rebatut amb argumentacions sòlides.

Em refereixo al pacte -secret, però evident- que sens dubte existeix entre el gremi de dissenyadors i el gremi d’òptics en virtut del qual els uns es comprometen a generar materials amb lletres cada vegada més petites sobre combinacions de colors pràcticament il·legibles per tal de forçar el personal a fer “gasto” a can Cottet i altres botigues del ram.

¿Heu tingut mai a les mans la targeta d’un dissenyador? En la majoria dels casos us trobareu amb un objecte carregat de lletres i números de la mida de mitja puça impresos, generalment, damunt de trames de colors sense contrast, cosa que obliga al nervi òptic de l’usuari a un seguit de titànics esforços.

Ni més ni menys que el que us passa quan agafeu la funda del CD “stat Jònic”-o entreu a la seva pàgina al MySpace (vegeu-la aquí)- i el desplegueu amb la innocent intenció de llegir els crèdits del disc i les lletres de les cançons. Missió impossible.

La majoria dels textos estan escrits amb lletra blanca damunt d’un fons gris clar (vegeu la il·lustració per fer-vos-en una idea) i amb un cos de lletra ínfim. El resultat final de tot plegat és la constatació de l’absoluta impossibilitat de llegir el que la senyora Bikimel ens hi ha posat i un cabreig considerable per la presa de pèl.

En fi… jo ho tinc molt clar. El dia que sàpiga que Bikimel ve a cantar al meu barri em faltarà temps per anar a fer cua a la taquilla. El que no li encarregaré mai és que em dissenyi les targetes de visita o la invitació de la festa -molt propera ja, per cert- en què celebraré els meus 60 anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!