Confeso que no havia sentit mai parlar de Kosovo -o de Kosovë- abans de que un tal Milosevic intentés eliminar la població majoritària d’origen albanès d’aquesta província sèrbia, amb l’ intent de genocidi més recent de la història europea. Aleshores els EEUU i l’OTAN van bombardejar Sèrbia i alguns varen pensar que encara hi havia "bombardejos justos"
Conèixer la Lalou ha estat una de les novetats agradables de la setmana. Compartir la setmana amb ella i amb la Françoise ha estat fantàstic i no tenia res de novetat, tot i que era la primera vegada que la Françoise feia estada a casa acompanyada. Conviure uns dies amb la Françoise, encara que sigui tant de
Em vaig proposar mantenir el bloc viu. I vull fer-ho al menys un cop per setmana (o més) i tant si hi ha fotos com no. El temps ha agafat una nova dimensió des de que he tornat, molt més semblant a la que ja tenia abans de marxar, al novembre. Tot i amb això,
Fa poc mes de dos mesos que vaig posar en marxa aquest bloc. L’objectiu principal era que fos una eina de contacte (potser també de companyia) amb la meva gent quan em disposava a emprendre una aventura "en solitari" per alguns països d’Amèrica del Sud. El bloc ha estat molt més que això. El bloc
L’aventura americana s’ha acabat.Però per celebrar-ho hem organitzat un Carnaval a Vilanova i la Geltrú que sembla que és el més gran del món, el més lindo del món, l’inici i la fi del món.No només em queden paissatges i descobertes, que també.Em queda sobretot vivència i agraïment. Agraïment a la gent que m’ha acollit
"Yo pisaré las calles nuevamente, de lo que fue Santiago ensangrentada y en una nueva plaza liberada me pararé a llorar por los ausentes". Sentir Pablo Milanés cantant això a l’Estadio Nacional de la capital de Xile, que un dia va ser el més gran centre de tortura de Pinochet, no només humiteja els ulls
Calama era l’últim capítol de les vacances acatameñas. És una ciutat poc atractiva i força sòrdida, plena de miners de posat aspre i on pul·lulen gossos abandonats, indigents i algun borratxo. L’hotel Mirador, però és agradable, una casa senyorívola de principis del s XX. L’únic objectiu de l’estada és visitar la mina de coure de
Els geysers del Tatio són a 4.320 metres d’alçada i quan hi hem arribat estàvem a 1º sota zero. Eren les 6 del matí i havíem sortit de San Pedro dues hores abans; el camí d’arribada horrorós amb punxada de roda i marejada d’alguna turista inclosos. La boira era glassada, però al final el sol
San Pedro de Atacama és un poblet amable, de carrers polseguts que quan plou (i ara a l’estiu fot ruixats curts i molt localitzats de tant en tant) esdevenen un fangar, cases amb sostre de palla i parets de fang (adobe), que em recorden molt les construccions de Mali, i una plaça porticada amb un
El desert d’Atacama és el més gran del món i les meravelles paisatgístiques que hi han al voltant de San Pedro costen de resumir en un text i és impossible encabir-les dins d’una càmera per molts milers de megapitzels que tingui la seva tarja digital. El sol de diumenge -el dia que vàrem arribar- es
La Moira -amiga i excompanya al Ministeri de l’Anamaria que va compartir "linaje" amb nosaltres a Nasca- em va convidar a passar uns dies a Concepción. Amb l’agenda precastellera tan plena semblava difícil i a més el Christian del Ministerio de Cultura em va ajornar una trobada tres vegades, però finalment ho vaig aconseguir. Vaig
No us penseu que els Castellers de Vilafraca em van deixar tan esgotat que he abandonat el bloc per sempre més. No. Soc a San Pedro de Atacama i tinc 3 cròniques a mitges: del cap de setmana a Concepción, de la posta de sol al Valle de la Luna, dels gèissers del Tatio… Però
Apoteòsica. La jornada castellera de la Plaza de Armas de Santiago de Xile ha estat d’aquelles a les que costa trobar-hi qualificatius. I no només per l’exotisme del marc i l’ambientarro que s’hi ha produit sinó també pel nivellasso dels castlls que s’hi han alçat, en una colla reduida a 150 persones que a Xile,
Només era un quatre de vuit, però la plaça estava tan plena i vibrava amb tanta intensitat que molts ens hem cregut que allò era un Sant Fèlix. La jornada a Valparaiso ha estat la més impressionant de totes les que fins avui havien viscut els Castellers de Vilafranca a Xile. D’emocions i moments bons
Avui hem estat a casa de l’Edgar, l’anxaneta del Casteller de Lo Prado, un nen de 10 anys que en fa dos que fa castells i des d’aleshores ha millorat les notes de l’escola. Diu que quan sigui gran vol ser cap de colla, però abans quan ja no pugui pujar d’ancheneta vol ser dosus;