Xavier Capdevila, en bloc

Només era un quatre de vuit, però la plaça estava tan plena i vibrava amb tanta intensitat que molts ens hem cregut que allò era un Sant Fèlix. La jornada a Valparaiso ha estat la més impressionant de totes les que fins avui havien viscut els Castellers de Vilafranca a Xile. D’emocions i moments bons ja n’haviem passat uns quants però aquesta tarda, a més, hi havien milers de persones aplaudint els castells i moltíssimes d’elles acostant-se a les pinyes i participant en la construcció, entre divertides i encuriosides, contaminades de l’ambient solidari i participatiu que viuen els Castellers de Vilafranca i els seus deixebles xilens als quals cada dia que passa els brillen més els ulls d’il·lusió.
"Hi haurà un abans i un després d’aquest viatge, en el món casteller" , comentaven alguns vilafranquins. Jo també hi estic d’acord.

Valparaiso és una ciutat bonica i pintoresca, però envellida, poc cuidada i amb un aire decadent que ja vaig notar quan vaig visitar-la al 2002. Les casetes de colors que s’enfilen als turons (los cerros) i els carrers empinats que s’aboquen al port la fan, però entranyable. Després de l’actuació tan càlida que s’ha viscut al Parc d’Itàlia encara ho serà més.
La jornada dels Castellers de Vilafranca avui ha estat llarga però molt gratificant i es notava en el bon ambient que hi havia després del sopar al Estadio Español de Viña del Mar; allà en un ambient senyorívol, entre curiós i encarcarat, també s’hi han aixecat castells; el públic endiumenjat era en gran mesura gent grant, de famílies espanyoles immigrades a Xile a finals del XIX o després de la guerra civil, entre ells alguns catalans que comentaven el fet amb paraules emocionades. Fins i tot el Marcel Esteve -que ha parat a segons en un pilar- s’ha trobat la neboda d’un vilafranquí il·lustre.
Interessant també la jornada matinal a Colina, una municipalidad que comparteix amb Lo Prado y Cerro Navia sectors de població pobres i amb conflicte, però que té un dels barris residencials més elegants de tot el país, on viuen tennistes famosos i artistes de cine; aquí l’alcalde és de la UDI dretana i ex-pinochetista, i ens ha rebut amb regals macos, barrets pel sol, un gran dinar i l’exhibició de les altres activitats que fan al municipi: chear leaders, capoeiras i dances típiques… hi ha qui deia que a cop de talonari, si vol, d’aquí dos dies pot tenir la millor colla castellera de Xile. El més surrealista, l’himne de benvinguda: una cançó que glosava sense cap pudor les excel·lències de "nuestro alcalde Mario Olabarria", … i és que aquest any tenen eleccions municipals.
La d’ahir va ser també una jornada intensa però molt més pesada, sobretot per la calor i les hores de carretera per anar a Curicó. S’havia de quedar be amb alguns dels patrocinador vilafranquins del viatge: les vinyes i bodegues de Miguel Torres (que no es va matar gens ni en el dinar ni en altres detalls per honorar els visitants); Agromillora Catalana, una empresa de Subirats que fa planté d’oliveres (curiosa la visita malgrat la calorada); i la vila de Buin, a on hi ha Magusa uns fabricans vilafranquins de maquinària agrícola (aquí el més curiós va ser el quadre horrible que va regalar l’alcalde i que -segur- l’acabava de despenjar d’algun passadis de l’Ajuntament, o potser de casa seva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!