Xavier Capdevila, en bloc

Conèixer la Lalou ha estat una de les novetats agradables de la setmana. Compartir la setmana amb ella i amb la Françoise ha estat fantàstic i no tenia res de novetat, tot i que era la primera vegada que la Françoise feia estada a casa acompanyada. Conviure uns dies amb la Françoise, encara que sigui tant de tant en tant, té un caire de normalitat, de familiaritat, tan gran que sembla que ho fem molt més sovint.
"És que tens amics a tot el món", em dèia la mama dissabte quan la vaig anar a veure a Vilanova. "I que no n’és de bonic ! ?" Bonic i  enriquidor. Segur que no només s’aprenen llengües i diversitats gastronòmico-culturals, també s’apren respecte i generositat.

"Los castellers, le Modernisme, la soupe de Noël, Picasso, le turron, el Palau de  la Música, les cavas… tout cela tourbillonne dans nos jours, dans nos nuits i forme une semaine inoubliable illuminée par ton sourire et ta vitalité… " Aquest és part del text escrit en una postal d’un tres de nou dels Castellers de Barcelona, que acompanyat d’una nova caixa de bombons m’he trobat damunt del llit quan han marxat.  La Françoise és tan generosa i tan agraïda que supera en tot moment. Ha estat molt bona aquesta semana compartida amb la Françoise i amb la Lalou, compartida també, gràcies a la seva visita, amb la Montse, el Vicent, l’Assumpció, les nenes, el Jofre… i fins i tot un Jem virtual en video-conferència.

Igual com van fer el Lucas i l’Anamaria amb mi. Quan venen convidats de vacances a casa i tu fas vida normal, el millor per a ells i per a l’amfitrió és donar-els hi les claus i dir-lis on és la nevera. I, als vespres, algun migdia, o una tarda lliure intentar compartir el seu privilegi vacacional. Així ho hem fet i gràcies a elles -com ja va passar amb la Sagrada Família- he vist per primer cop a la vida les golfes i el terrat de la Pedrera; també hem compartit sopars i dinars, compres al mercat i estones entranyables com la del cafè de la Casa Fuster o el sopar al Mesopotàmia. Elles, a més, no han parat : promenades modernistes, tots els museus, castells en directe a la Plaça de Sant Jaume (a més dels Qde9 gravats que els hi vaig passar a casa) i descobertes impressionants… i encara s’han deixat coses "pour retourner à bien tôt", com una anada a Vilanova i una altra a Montserrat. Una curiositat: no fan fotos dels llocs que visiten…  perquè la millor foto és la que queda en el souvenir du coeur.
M’ha agradat conèixer la Lalou, és discreta, interessant i alegre, amb un sentit de l’humor fi que a vegades se m’escapava. Viu a Carpentràs, prop d’Avinyó, més a munt de Montpeller; un nou lloc per descobrir, una nova casa on ser acollit, una nova amiga per seguir  enriquint-nos. Crec que és  força diferent de la Françoise ("elle est si suissse! si exacte!") però que es complementen bé perquè li dona – a més de moltes altres coses, n’estic segur- el punt de desordre i espontaneitat que la Petonera necessitava.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!