Torre de vuit i pilar de sis a la Plaça de Armas
Apoteòsica.
La jornada castellera de la Plaza de Armas de Santiago de Xile ha estat d’aquelles a les que costa trobar-hi qualificatius. I no només per l’exotisme del marc i l’ambientarro que s’hi ha produit sinó també pel nivellasso dels castlls que s’hi han alçat, en una colla reduida a 150 persones que a Xile, com a Catalunya, ha continua demostrant que és la primera del món.
Una gentada impressionant, expectant i receptiva que s’ha acostat a les pinyes, que ha aplaudit entusiasmada i que s’ha emocionat de valent. Entre ells una xilena amb una estelada immensa que plora quan t’explica que la seva filla es va curar d’un càncer a Barcelona, una família sencera descendents de catalans que també han trobat una senyera immensa per aixecar-la a la plaça major de Santiago, un altre fill de catalans que ha fet 800 km en bus per veure els castellers a la capital del seu país. Més catalans de fa molts anys a Xile i de fa quatre dies. I també xilens d’aquí o de Lo Prado, Cerro Navia o Peñalolen afirmant que molt aviat els seus casteller faran les proeses que avui han vist aixecar als vilafranquins.
NOTA del VIATGER: Un mes després he aconseguit posar la foto en vertical
Tres de vuit, torre de vuit (tancada de dalt i amb nervis al punt de carregar-se), quatre de vuit, cinc de set i pilar de sis, estrenant-se al terç de manera magistral el Toni de Lloret, i amb una defensa ferma del Fèlix, ben segur el casteller més admirat no només del Món Casteller sinó ara també del món que fa o ha vist castells. A més, un tres de sis amb barreja de castellers xilens i catalans i l’Edgar d’aixecador, i el vano de cinc amb senyera i bandera de Xile i el Lucho Carrasco i el Marcos Lara (dos dels principals artífecs de tota la moguda xilena) parant a segons dels pilars de quatre. Al micro, Gonzalo Navarrete, l’entussiasta alcalde de Lo Prado. Dirigint l’operació en David Miret, el flamant i feliç cap de colla verd que no podia començar millor el seu mandat. I presidint i posant paraules plenes d’autenticitat, emoció i agraiment en Jou Cabré, president sortint de la colla (amb permís del Miquel Ferret) que no podia tancar millor el seu mandat.
La matinal a Peñalolen també ha estat fantàstica amb una gentada entussiasta que s’esperava sota la soleiada, mentre els castellers visitaven Villa Grimaldi, el centre de tortura pinochetista convertit en un parc per la pau. L’alcalde Claudio Orrego explica el seu somni casteller amb tanta convicció (tot va començar amb una postal a l’aeroport de Barcelona) que convenç al més pintat de que aviat tindrà una colla potent a la seva municipalidad. A la "teràpia" castellera entre vilafranquins i peñalolins fins i tot hi ha participat el Juanfe, el fill de l’Anamaria que és el cap de gabinet del Claudio. Xile és llargarut, però el món és molt petit.
El colofó de la jornada ha estat una visita al Centre Català, on no només hi havia gent gran exilada fa anys sinó també força gent jove, un (nascut a Xile i net de catalans) amb una samarreta que deia "els catalans no som espanyols". Havien redecorat les parets i en una ja hi lluia un tres de deu de color verd. Al sortir s’ha fet un pilar de quatre, que ha caigut al primer intent… per demostrar que els castells també poden caure; l’Edgar que hi pujava d’anxeneta ni s’ha immutat i ha coronat a la perfecció el segon intent.
Demà els porten a la platja i diumenge dia lliure. I jo me’n vaig a Atacama.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest viatge, Xavier, té massa coses ja per a recordar però em sembla que aquesta et marcarà per a sempre. Xicon quina sort que tens d’estar quan cal al lloc on cal. Continue sense entendre que caram és un pilar de quatre -supose que se’n posen un sobre l’altre comptant fins a quatre- però l’emoció que transmets val la pena i resulta molt impactant.
Hola XaVIER!!!! Mira que veig, que ja vas a la comparsa….vaja,vaja,vaja. Una vegada més m’has donat plantón,l’any passat em vas dir que hi aniriem(i l’anterior també)….i no facis el despistat, a veure si això de les Ameriques et fa perdre la memòria. Bé…esperaré un altra comparsa, a veure si hi ha més SORT.
Et dic hola i adeu, perqué segurament ja serà de les ùltimes vegades que t’escric abans no arribis. Ho he anat seguint tot,…EMOCIONANT!! els castells en terres Americanes, les imatges parlen per sí soles, i tu estàs radiant. Quan arribis, hauràs de fer un bon procés d’adaptació a la realitat, encara que això a tu, crec que no t’és del tot difícil, oi?
El dia que arribis, si és a una hora que no treballo i necessites un cop de mà per el tema aeroport, digam-ho, encara que imagino que serà la teva família qui vindrà, veritat? Bé maco….malgrat la comparsa…..t’envio un petò ben fort i fins la tornada.
ANONIM!!!!
Quina enveja més sana que em fas poden veure aquestes actuacions en directe…
Ja m’agradaria ser a Xile
Això que no vulguin posar-se en vertical pot ser l’edat, o l’estrés… No t’hi amoïnis, que és pitjor. 🙂 Apa-li, petonets envejosos i mira a veure si pel desert hi trobes un escorpí com jo. Martí-*
M’esperava trobar-te per algun veral d’aquesta excursió verda a Xile, però no que ho faria en un blog. Felicitats i espero que realment t’ho estiguis passant bé. No deixa de ser sorprenent el fet de seguir a tanta distància (més que quan hi ha concurs i no vaig a Tarragona) una sortida castellera com aquesta.
Esa gira fue espectacular
Xavier ha sido un gusto de conocerte, creo que mantienes tu objetividad aunque te vi muy metido con los verdes. Quiero resaltar el hecho que la Colla a permitio realizar algunos castillos en conjunto, chilenos y catalanes, y yo que fui uno de los que tuvo esa oportunidad quiero agradecerla profundamente, ya que fue grandioso y emotivo. Me he dedicado a estudiar y enzeñar esta actividad durante los últimos dos años, he vistos muchos videos, pero ser parte de un castell con los más grandes del momento, nuestros padrinos, fue algo indescriptible y quiero que mi agradecimiento sea trasmitido por medio de tu página.
Amunt, amunt, amunt Vilafranca y el Casteller