Avui fa un any que, a aquestes hores, volava per damunt l’Atlàntic i iniciava l’Aventura Americana que durant dos mesos i un dia em va portar a l’Argentina, Perú i Xile. L´’aniversari mereixia una cita en aquest bloc perquè iniciar aquest “diari íntim compartit” va ser una conseqüència del viatge i, de ben segur, el
Ja hem acabat. Ha estat interessant l’experiència amb l’equip del “30”. Fins i tot amb alguna petita discrepància crec que ens hem entés bé, tant amb el Pepe com amb el Quico. No només hem fet tot el previst sinó que també ens hem trobat sorpreses sobre la marxa que, estic segur, hauran enriquit el
Avui ha estat un dia dur, dues entrevistes suspeses (una amb la ministra de Cultura quan ja estàvem al despatx), un munt de quilòmetres pels embussos santiaguencs i nervis diversos, però el final del dia ha estat una delícia.La gent de Motiva (en Luis Carrasco i la seva família de l’empresa de coaching) ens han
La jornada avui ha començat abans de les 6 del matí, hem anat a buscar l’Edgar a casa seva, hem vist com es llevava, es rentava les dents i esmorzava amb el seu germà Bastian, que promet ser un enxaneta tant bo com ell, i l’hem acompanyat a l’escola. Allà hem compartit classe de matemàtiques, pati
L’ex-president Ricardo Lagos va fer pinya a un tres de cinc dels castellers de Lo Prado amb un mocador al coll i escortat pel Lucho Carrasco. Una munió de fotògrafs i càmeres l’envoltaven (i d’aquí que les meves fotos sortissin mogudes. El president de la República de Xile, que va precedir la Bachelet (i que
Ja soc a Santiago. I ja ens hem posat a treballar. La cosa promet i en Quico i en Pepe li estan treient molt de suc només en els preparatius, ja ens hem parat a fer “ambient” pels carrers de Santiago i estan aportant tantes idees que no sé si en una setmana podrem fer-ho
Encara no m’ho puc creure. Però aquesta tarda agafo un avió (1 no, 3) i demà al matí seré novament a Santiago de Xile. Aquest cop no hi vaig sol, m’acompanyen el reporter Josep Maria Domènech i el realitzador Quico Concellon, dos pesos pesants del “30 minuts”. La direcció del programa va ajornar el reportatge
L’aventura americana s’ha acabat.Però per celebrar-ho hem organitzat un Carnaval a Vilanova i la Geltrú que sembla que és el més gran del món, el més lindo del món, l’inici i la fi del món.No només em queden paissatges i descobertes, que també.Em queda sobretot vivència i agraïment. Agraïment a la gent que m’ha acollit
"Yo pisaré las calles nuevamente, de lo que fue Santiago ensangrentada y en una nueva plaza liberada me pararé a llorar por los ausentes". Sentir Pablo Milanés cantant això a l’Estadio Nacional de la capital de Xile, que un dia va ser el més gran centre de tortura de Pinochet, no només humiteja els ulls
Calama era l’últim capítol de les vacances acatameñas. És una ciutat poc atractiva i força sòrdida, plena de miners de posat aspre i on pul·lulen gossos abandonats, indigents i algun borratxo. L’hotel Mirador, però és agradable, una casa senyorívola de principis del s XX. L’únic objectiu de l’estada és visitar la mina de coure de
Els geysers del Tatio són a 4.320 metres d’alçada i quan hi hem arribat estàvem a 1º sota zero. Eren les 6 del matí i havíem sortit de San Pedro dues hores abans; el camí d’arribada horrorós amb punxada de roda i marejada d’alguna turista inclosos. La boira era glassada, però al final el sol
San Pedro de Atacama és un poblet amable, de carrers polseguts que quan plou (i ara a l’estiu fot ruixats curts i molt localitzats de tant en tant) esdevenen un fangar, cases amb sostre de palla i parets de fang (adobe), que em recorden molt les construccions de Mali, i una plaça porticada amb un
El desert d’Atacama és el més gran del món i les meravelles paisatgístiques que hi han al voltant de San Pedro costen de resumir en un text i és impossible encabir-les dins d’una càmera per molts milers de megapitzels que tingui la seva tarja digital. El sol de diumenge -el dia que vàrem arribar- es
La Moira -amiga i excompanya al Ministeri de l’Anamaria que va compartir "linaje" amb nosaltres a Nasca- em va convidar a passar uns dies a Concepción. Amb l’agenda precastellera tan plena semblava difícil i a més el Christian del Ministerio de Cultura em va ajornar una trobada tres vegades, però finalment ho vaig aconseguir. Vaig
No us penseu que els Castellers de Vilafraca em van deixar tan esgotat que he abandonat el bloc per sempre més. No. Soc a San Pedro de Atacama i tinc 3 cròniques a mitges: del cap de setmana a Concepción, de la posta de sol al Valle de la Luna, dels gèissers del Tatio… Però