"Yo pisaré las calles nuevamente, de lo que fue Santiago ensangrentada y en una nueva plaza liberada me pararé a llorar por los ausentes".
Sentir Pablo Milanés cantant això a l’Estadio Nacional de la capital de Xile, que un dia va ser el més gran centre de tortura de Pinochet, no només humiteja els ulls sinó que ha estat per a mi el millor regal de comiat de la meva aventura americana. El recital i la conversa plagada de records i de vivències sobre el cop i la dictadura, i després sobre el franquisme, llatinoamèrica, Perú… que va seguir a casa de l’Anamaria, amb la Moira -que ha vingut a acomiadar-me- i l’Ani, una altra ex-companya del Ministerio de Cultura.
Pablo Milanés està vellet i canta assegut, va tenir un càncer greu fa un parell d’anys, però la seva veu és clara i potent i les seves cançons mantenen una gran bellesa poètica i una musicalitat d’alta qualitat. Sobretot les que va anunciar com a més noves, de l’últim disc. També les més conegudes, que el públic corejava entusiasmat com la Paloma Ausente de Violeta Parra; un públic no massa nombrós (4 ó 5.000 persones) per omplir la pista de tennis anexe a la canxa principal del Estadio Nacional. Però entre ells, la Carmen amb les seves amigues i amb qui les coincidències continuen.
Dissabte hem anat a dinar al Cajon del Maipo, una vall de la cordillera a una horeta de Santiago, regada pel riu Maipo, just quan la capital abandona municipalidades pobladíssimes i autopistes circunvalants. La Obra, el Melocotón, el Canelo, Pirque o San José del Maipo són els noms dels poblets de la zona; per dinar, unes humitas, pastel de choclo, empanada de pino, ensalada chilena, mote con huesillos…, i tot amenitzat per un guaso (pagès) cantor de lo humano y lo divino, un gènere musical popular que explica històries dramàtiques cantades, que a més ens ha explicat la seva vida. A la carretera prop de La Obra, un monument discret i lleig recorda els quatre escortes que van morir en l’atemptat contra Pinochet que un grup armat va fer al 1984 i després d’aquella acció la repressió del règim es va encrespar.
A Santiago he passat a saludar els pares de l’Anamaria, més vellets que el 2002 però encara plens de vitalitat i sabiduria. Avui diumenge vindrà el Juanfe a fer un brunch amb nosaltres per acomiadar-se i a les 19.30 (S’HA RETARDAT 2 HORES) surt l’avió que fa escala a Buenos Aires i arriba a Barcelona a les 16.00 h de dilluns.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com que no cal que et desitgi bon viatge, perquè és públic i notori que ha estat prou bo, bona tornada! Sort que els records i les vivències no pesen, que si no la factura de sobrepes de l’aeroport seria digna de comentar. T’he estat mirant la disponibilitat del Palau de Congressos per convocar-hi familiars, amics i seguidors del teu bloc i fer-nos una crònica del viatge amb imatges. T’interessa? Que la rentrée sigui suau, ubícate i reparteix buena onda quan arribis. Ptns. Martí-*
Ei, Capde: miro el rellotge -de l’ordinador, que els ‘esquimals’ informàtics no en portem de rellotges normals- i veig que ja deus ser a bcn. Benvingut i ens parlem aviat!
Miquel
Me he dado cuenta que también visitaste el Norte Grande, una de nuestras zonas más turísticas (aunque los europeos prefieren visitarla en nuestro invierno, porque es más soportable) y hasta te diste el gusto de ver a Pablo Milanes. Te comento que yo tuve la oportunidad de estar en el primer concierto de Silvio Rodríguez, también en el Estadio Nacional y cuando recién se producía una apertura política en nuestro país, debe haber sido por el año ’89 y estuvo cargado de emociones y alusiones a los acontecimientos en el Estadio. En esos años no solo fue emotivo también fue tenso porque no sabíamos que consecuencias podría traer.