Calama era l’últim capítol de les vacances acatameñas. És una ciutat poc atractiva i força sòrdida, plena de miners de posat aspre i on pul·lulen gossos abandonats, indigents i algun borratxo. L’hotel Mirador, però és agradable, una casa senyorívola de principis del s XX. L’únic objectiu de l’estada és visitar la mina de coure de Chuquicamata, la més gran del món… però el tour està ple i no admeten més reserves. Condemnats a passat el dia passejant per un parc escarransit o visitan el mall, els altres atractius "turístics" de la ciutat.
La Valentina em pregunta si soc de Sardenya quan em veu la samarreta de les ovelletes que em van portar la Conxa i l’Enric; després m’explica que ella és de Calgary i que està amb una beca fent un projecte de final de carrera per rehabilitar com a centre cultural l’escola de Chuqui, el poble abandonat que és al costat de la mina, i que hi puja cada dia; acabem parlant de l’Alguer. Al cap d’una estona, l’Anamaria pregunta: i com hi puja?
El Sergio és l’enginyer de CODELCO Norte que tutela la feina de la Valentina i ens explica que s’hauria de fer un gran projecte turístic i cultural a l’entorn de la mina que donés un aire més interessant a Calama. Ens ho explica mentre ens porta a la mina amb la camioneta amb que cada dia acompanya la Valentina. Un cop allà convenç als responsables del tour que ens posin ben endavant en la llista d’espera.
Amb quasi tres hores d’avançada tenim temps per tombar pel poble fantasma de Chuqui, que tot just s’ha desallotjat fa un any per qüestions medioambientals: les escombreres de la mina ja tapen algunes cases i l’hospital. Fa cosa de veure un poble on hi vivien 3.500 persones (35.000 als anys 60) amb bancs, parc infantil i edificis nous, sense ningú, ningú… ningú? no… d’una ferreteria on encara queden coses a l’aparador surt un home que ens diu que 7 famílies es resisteixen a marxar perquè volen que CODELCO augmenti l’oferta indemnització (un teerreny a Calama i 20 milions de pesos, uns 5 kilos dels d’abans) que l’Anamaria considera que a Xile és un bon preu. La passejada pel poble abandonat i el dinar al casino dels miners és tant interessant que si no hi ha plaça al tour… tant se val.
Chuquicamata genera 11.000 $ per minut (multipliquen, diu la guia) , treu 1 milió de tones l’any de coure (a més de molibdeno, or, plata…) i és 100 % de l’Estat des de que Allende va nacionalitzar-la (abans era dels gringos del nord). Hi treballen 900 miners, 24 hores al dia, 8.000 persones dirctament i 14.000 de subcontractades. La guia avoca dades satisfeta de que alló sigui la mina que fa de Xile un país pròsper i el primer exportador de coure amb més del 40 % de la producció mundial.
El tour és una explicació de tot el procés d’extracció i fundició i una visita de mitja horeta a un mirador des d’on es divisa l’immens cràter de 15 km de llarg, 5 d’ample i 1 de fons a on hi ha coure… al menys per 100 anys més.
El noi que ven les entrades (a benefici de nens desvalguts) es diu Juan Diego i és escriptor i s’ha presentat a un concurs de l’UPC. Però no és ell l’ única sorpresa: la Carmen que encara era a San Pedro i a qui havíem avisat que no hi havia places al tour decideix agafar un taxi i acostar-se a la mina, a veure si hi havia sort i s’hi podia colar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!