La Moira -amiga i excompanya al Ministeri de l’Anamaria que va compartir "linaje" amb nosaltres a Nasca- em va convidar a passar uns dies a Concepción. Amb l’agenda precastellera tan plena semblava difícil i a més el Christian del Ministerio de Cultura em va ajornar una trobada tres vegades, però finalment ho vaig aconseguir. Vaig sortir dissabte a les 2 del migdia i vaig tornar a Santiago diumenge a quarts d’1 de la matinada. Uns 500 km i més de 13 hores de viatge en bus -un control de velocitat estricte no deixa que els autocar vagin a més de 100 km/h tot i les autopistes. Al final, menys de 24 hores; però l’acollida de la Moira i l’oportunitat de conèixer els seus amics i els seus pares, va fer que l’excursió valgués la pena.
(NOTA del VIATGER: Aquesta crònica correspon al cap de setmana abans de l’arribada dels castellers)
La Cala de Lenga és la més popular de Concepción; està prop d’una zona industrial, amb refineries força lletges i no massa lluny de la desembocadura del riu Bio Bio que contrasta amb uns paissatges de platges de sorra negra, roques i penyassegats on el Pacífic no ho està gens. A Lenga també hi ha uns xiringuitos de gent de la zona on es menja bon peix i marisc; aquí hem almorzado amb els pares de la Moira, que van viure molts anys a Colombia exonerados per les seves idees polítiques; el jardin de marisco portava piuras, machas, cholgas, picoroco, camarones, hulte… tot deliciós però menys saboròs que el peix del mediterrani; excepcional el pastel de jaiba, cranc sense closca gratinat al forn.
Concepción és una ciutat agradable, de cases baixetes i entorns bonics com la laguna chica, envoltada de jardins cuidats. La Universitat, on s’hi forjaren històries revolucionaris i d’on va sorgir la Unidad Popular té un campus ampli i bonic on passejar-hi és molt agradable i un gran mural que resumeix la història de Llatinoamèrica. La Moira viu en unacasa de fusta com de conte al bell mig del Cerro Caracol. I més al centre, els seus amics entranyables el Nolo (teatrero, creatiu, divertit…), la Mini (i la seva filla Manola que se’n va a viure a Catar) i la Lola (fills de la señora Dolores) amb qui compartim unes picadas fantàstiques.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!