San Pedro de Atacama és un poblet amable, de carrers polseguts que quan plou (i ara a l’estiu fot ruixats curts i molt localitzats de tant en tant) esdevenen un fangar, cases amb sostre de palla i parets de fang (adobe), que em recorden molt les construccions de Mali, i una plaça porticada amb un jardinet al mig presidida per l’església i el museu del Padre Paige, un belga que va ser el primer en investigar la cultura dels lickan antai (hombres atacameños); la principal atracció del museu eren unes mòmies pre-incaiques que fa un parell d’anys van ser retirades de l’exhibició perquè la comunitat acatameña va demanar respecte per als seus avant-passats.
"La sombra del sol" es una pel·li feta als anys 70 per Pablo Perelman i Silvio Caiozzi, cineastes compromesos amb la Unitat Popular d’Allende que es projecta a la plaça; va d’una comunitat acatameña i de la seva manera de fer justícia als anys 40, després hi ha un debat. Els lickan antai ja hi eren quan els espanyols van arribar a aquest desert el 1535; van ser del virreinat del Perú i després del de la Plata (Argentina) i amb la independència al 1824 passaren a formar part de Bolívia; amb la Guerra del Pacífic Xile se’ls va anexionar l’any 1879, a ells i a les riqueses minerals de sal, nitrats i, després, el coure que hi ha a la zona.
Avui la majoria de comerços (bars, restaurants, botiguetes, hotels i agències) que omplen el carrer Caracoles i el parell de travessies que composen el centre són regentats per afuerinos, gent d’altres regions, de Santiago, o fins i tot gringos (francesos, holandesos, nord-americans); les botigues de souvenirs totes són de bolivians i els productes que s’hi venen o bolivians o peruans… i, el que és pitjor, una bona part són encarregats per peruans a fabricants de la Xina, encara que posi "recuerdo de Atacama". Ceramistes com Fernando Alfaro "el Amerindio" lluiten contracorrent contra la poca iniciativa local; "y es que los atacameños son muy quedao’ ya sea por la sangre o por la naturaleza y sólo les gusta tomar" es queixa Samuel un taxista local que sembla ser una de les excepcions que trenca la monotonia dels 21.000 natius que hi ha en aquesta zona del nord.
El cunza, l’idioma atacameny es va perdre "porque los españoles cortaban la lengua a quien lo hablaba", comenta la Jani una nativa que viu al poblat de Coyo, mentre ens ensenya les runes, de Tulor una ciutat important que data de 800 anys abans de Crist; només se’n veu un 7%, la resta està enterrat sota les dunes i és impossible excavar-les, i el petit museu que tenen, amb fauna i flora i objectes, com les pipes i les safatetes que utilitzaven els xamans per prendre alucinògens com el cebil i comunicar-se amb els deus del volcà Lincancapur.
Xilens o bolivians, els atacamenys de banda i banda de la cordillera es troben un cop l’any per fer trueque dels seus productes (fruita, texits, artesania…) com ho feien fa tres mil anys… "primero iban en llamas, luego en caballos y ahora ya vamos en auto" ens diu la Jani.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!