El desert d’Atacama és el més gran del món i les meravelles paisatgístiques que hi han al voltant de San Pedro costen de resumir en un text i és impossible encabir-les dins d’una càmera per molts milers de megapitzels que tingui la seva tarja digital. El sol de diumenge -el dia que vàrem arribar- es va pondre darrera un cerro, en mig d’una gran vall encerclada pels Andes on hi conviuen dunes gegantines i roques emblanquinades per la sal mil·lenària, fonent-se amb duresa en una bellesa extrema.
El gran salar d’Atacama es una immensa planura de roques punxagudes formades per milions de cristalls de sal. En mig, llacunes d’aigues quietes que combienen el verd intens i el blau turquesa i per les que s’hi passegen ocells diversos i hi fiquen el bec flamencs de tres especies (andino, chileno i de james) mentre fan equilibris sobre una pota sola. Un desert peró gens aborrit, el paissatge amaga sorpreses, des de dunes immenses per les que pots saltar-hi a peu o amb planxes d’snow-sorra fins a congostos rocosos amb formes capritxoses on la imaginacio a permet que s’hi amaguin lleons, mussols i dracs. Al fons volcans de mes de 5.000 metres alguns dels quals son ben vius encara, que amaguen els cims nevats sota les bromes.
Toconao es un poblet atacameño amb una placeta deliciosa si no estes tan plena de turistes; peró el mes interessant del poble es la quebrada del Jere als afores, un oasi frondos creuat per un riuet d’aigues transparents farcit d{arbres fruiters que ben be podria ser el paradis terrenal; entre la fruita de temporada les peras de Pasqua , la versio atacameña de les peres de Sant Joan… esta clar , amb les estacions canviades.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier.-
Gràcies per fer-me viatjar que ja saps que m’agrada MOLT !!!
La posta de sol, les catarates, els castellers, l’asado, el Sr. Pujol que petit és el món.
El vaig enviar un sms perquè el que més m’agradava al mig de tanta bellesa és la teva cara de felicitat.
Espero que disfrutis i que ens facis disfrutar als que ens hem quedat al "terrunyo".
Un petó molt fort. teresa
Hola poeta del desert,
Unes fotografies precioses! Quina immensitat de món! Tothom que s’ha passejat pel desert diu que hi vol tornar, que et deixa unes empremtes inesborrables. És tan diferent als nostres paisatges habituals que deu ser un contrast molt fort. Aquest oasi de què parles, ideal per perdre’s uns dies i desconnectar de toooooot…!
Bé, suposo que aquest serà el meu darrer comentari al teu bloc, ja m’havia acostumat a viatjar amb tu i a escriure’t, perquè deus tornar aviat. Aprofita fins l’últim moment, ja sé que ho faràs, i que tinguis molt bon viatge de tornada!!!
Fins aviat. Una abraçada molt forta,
Olga
Xavier. No paris, no. Que amb les teves cròniques és com si viatgessim també (una mica) nosaltres. Ara que ja has obert el camí ho haurem de repetir, potser en bici? o volant per aquestes alçades? No tinguis pressa en tornar, que per aquí ens ho anem arreglant solets i no hi ha massa novetats. Pots votar per correu el 9 de març. Pots continuar fent "tele-amistat" "tele-comunicació" "tele-envejasana", "tele-pamipipa",…
Salut!
FINS AVIAT! Ara si que és cert, ja deus estar quasi preparant les maletes de tornada i és l’ùltima conexió que fem, encara que em vas dir que t’agrada que t’escrivim…però aquí anem tenin la feina habitual i tot segueix.
El desert, per acabar la teva aventura Americana et deu haver deixar extasiat, a mí m’hi ha deixat la teva explicació…imaginat.
Bé Xavier, petons i abraçades i fins la teva arribada.