A l’altra punta de la Terra i encara que faci calor avui també és Nadal. I és un dia per pensar en la gent que s’estima i desitjar-els hi totes les coses bones del món, que n’hi ha moltes. El pessebre és com els nostres però Jesus, Maria i Josep tenen faccions dels pobladors avorígens
Si en algun moment he pensat que del recull d’aquest bloc, d’aquesta bitàcora que vaig escribint, potser en podria sortir un llibre, del que he viscut avui en podria fer un culebrot. Només l’escena del pas de la duana argentina ja dona per a molts capítols. El control es diu Mamuil Malal i és al peu mateix
Acomiadar l’Argentina pels Andes ha estat una bona idea. Per aquí va entrar San Martín el Libertador i per aquí sortiré jo demà. A més a San Martín de los Andes hi he trobat moltes connotacions familiars i això deu voler dir alguna cosa. La van fundar el 4 de febrer de 1898, exactament el mateix
En Ramon Floris em va dir que Bariloche era molt pijo (clar, ell és d’Arenys). I tots els argentins que he conegut m’han insistit que no m’ho podia perdre. Per això ho vaig canviar pels fiords del sud de Xile i vaig fer cap aquí per entrar al país veí per la Región de los
El Fitz Roy tiene 3.405 metros y es uno de los cerros más imponentes de los Andes y del Parque Nacional de los Glaciares. No llegamos a la cima, pero caminamos más de 9 horas para aproximarnos a la base de su espectacular glaciar, hasta la laguna de Los Tres. La ascensión fue dura pero
És l’anècdota que tothom espera i que es ven com la “sorpresa” del trekking amb grampons que hem fet sobre la glacera del Perito Moreno: uns alfajores de dulce de leche i un wiski amb gel de la glacera més famosa del món, el Perito Moreno. Però no és ni de bon tros l’únic moment
AVIS DEL VIATGER: Des de dimecres 12 que tinc problemes amb internet. Aquí al sud les connexions van per via satèl·lit i es pengen i fallen i van lentes. A més quan vaig penjar l’última crònica d’Ushuaia (la de la Txell i la fi del món) se’m va doblar i em va anul·lar l’anterior (Quan
Valia la pena, tot i que em van dir que si ja havia vist foques, ocells i pingüins, en tornaria a veure. I sí, més lleons marins, però aquest cop en grans quantitats i des del mar, i corbarans reials, falsiots, cauquens, chimangos… i una parella de Vilafranca que se’n van cap al Cabo de
Anar de viatger alternatiu comporta això: correr com un desesperat per agafar el “colectivo” i no fer tard, esperar 2 hores mullant-te sota l’aiguaneu que està caient perquè no hi han altres viatgers que vulguin anar al Lago Escondido i sense un mínim de dos no surten, fer-te amic de tots els xòfers del Servicio Regular,…
Eren 7 ó 8 kilòmetres i 3 hores de recorregut seguint el canal de Beagle, per platgetes de còdols poc rodons (a Vilanova dels còdols en diem marranes) i endinsant-se en boscos espessos i humits, senderons enfangats i grimpadetes potents; la dificultat mitjana devia ser per a andinistas experts i no per a turistes de
Agustín Pujol (pronunciat amb “J” de coger (és a dir de joder) ha estat l’última sorpresa de Puerto Madryn. Va ser un català que va arribar-hi a finals del segle XIX i li tenen una gran veneració perquè va fer construir un hospital i va portar l’aigua a la ciutat; es va casar amb una
“Ahora haremos una parada técnica en mi playa preferida” ha dit el Santiago mentre precipitava el 4×4 per una baixada tipus “dragon-kan”, després d’haver-lo fet pujar per les dunes fins al lloc més alt de Cerro Avanzado. Hem pensat que potser seria per fer un pipí… i , un cop a la platja, d’una espècie
M’han vingut a buscar a les 7 del matí i m’han tornat a l’hotel a les 7 de la tarda. I amb els pingüins hi hem estat poc més d’1 hora i mitja. Áixò sí de pingüins n’hi havia 275.000 parelles, cada una de les quals fa com a mínim dos ous, que coven tant
No és que tot sigui lluny, sinó que tot és molt gran. Les rectes de la carretera per unes esplanades que no s’acaben mai, els carrers de Puerto Madryn que són amples amb cases baixetes, o les maras (que són unes llebres que semblen cangurs) i les balenes que pesen no sé quantes tones. Aquí
Del centre de Puerto Iguazú (la ciutat argentina de les catarates) a l’Hotel Tropical hi ha 3 ó 4 kilòmetres, però el colectivo que m’hi ha portat ha trigat quasi 1 hora, després de tombar per tots els barris i quan ja veia l’hotel, endinsar-se per un caminet polsegut i sense llums a on entre casetes