Club 7 Cinema

Aquest matí hi ha hagut la roda de premsa de presentació de la Selecció Oficial de la 77a edició del Festival de Canes (14-25 de maig de 2024). Només se n’ha fet pública una part, el gruix, i en els propers dies de n’anunciaran complements de selecció, és a dir, nous títols que s’hi afegiran. Actualització: El dia 22 d’abril han anunciat els ‘Complements de Selecció’, que amplien la Selecció Oficial d’enguany.

D’aquí a un parell o tres de setmanes publicaré els apunts específics, un per cada secció del Festival (abans editaré les de la Setmana de la Crítica i la Quinzena), en funció de quan disposi de més dades i material per fer-ho. Ara, tanmateix, avanço certa informació sobre els títols que avui (11 d’abril) s’han anunciat per al Festival:

Competició. Totes les anunciades avui.

D’Ali ABBASI, “The Apprentice”. Producció: Canadà, Dinamarca, Irlanda, EUA. Guió: Gabriel Sherman, Ali Abassi. Repartiment: Sebastian Stan (Donald Trump), Jeremy Strong (Roy Cohn), Martin Donovan (Fred Trump Sr.), Maria Bakalova (Ivana Trump). Nota sinòptica: Els inicis d’un jove Donald Trump (Sebastian Stan) en el seu negoci immobiliari a Nova York durant els anys setanta i vuitanta i la seva relació amb l’home polític Roy Cohn (Jeremy Strong). Informació: Sembla que es tracta d’un relat mentor-protegit, que documenta l’inici d’una dinastia nord-americana i toca temes com el poder, la corrupció i l’engany. Donald Trump va presentar un ‘reality’ televisiu entre 2003 i 2015 de nom ‘The Apprentice’. Sebastian Stan acaba de guanyar el Premi a la Millor Interpretació a la Berlinale 2024. Ali Abbasi torna a Canes després de “Border” (2018) -Premi Millor Pel·lícula Un Certain Regard- i “Holy Spider” (2022) -Premi Millor Actriu-. Pel·lícules d’ Ali Abbasi disponibles a FilminCat. | DF: Metropolitan Films. DI: Bim Distribuzione*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços. |

De Karim AÏNOUZ, “Motel Destino“. Producció: Brasil, França. Durada: 1h52. Guió: Wislan Esmeraldo, Maurício Zacharias, Karim Aïnouz. Fotografia: Hélène Louvart. Amb Nataly Rocha, Iago Xavier, Fábio Assunção. Nota sinòptica: L’amor entre un noi desemparat que viu al marge d’un sistema que el vol mort i una dona que aguanta els atacs d’un marit abusiu i violent. Sinopsi: El Motel Destino, de color neó, és un hotel sexual al costat de la carretera, sota el cel blau ardent de la costa del nord del Brasil, dirigit pel boig Elias i la seva frustrada i bella dona Dayana. Quan l’Heraldo, de 21 anys, és al motel, després d’haver fracassat en donar un cop i fugint tant de la policia com de la banda que va defraudar, intriga la Dayana i el deixa quedar. Mentre tots dos naveguen en una dansa de poder, desig i alliberament, sorgeix un perillós pla per la llibertat. En aquest ‘noir tropical’, lleialtats i desitjos s’entrellacen, revelant que el destí té el seu propi disseny enigmàtic. Informació: Els productors l’han definida com un ‘thriller eròtic’ i descrit com el retrat íntim d’una joventut el futur de la qual ha estat robat per una elit tòxica i opressiva, contra la qual la rebel·lió i la violència són sovint l’única sortida possible. Informació: Rodada a Ceará (Brasil), l’estat d’on és originari el director. La idea de la pel·lícula neix d’un Laboratori de Guió de Porto Iracema das Artes, escola pública de la qual és mentor Aïnouz, i està escrita amb el nou talent Wislan Esmeraldo i Mauricio Zacharias, actual guionista d’Ira Sachs, que ja va treballar amb el brasiler a “O céu de Suely” / “Love for Sale” (2006). Karim Aïnouz va encetar la seva participació al Festival de Canes el 2002 amb “Madame Satã” (Un Certain Regard); el 2019 fou premiat en aquesta mateixa secció per “La vida invisible d’Eurídice Gusmão” (disponible a FilminCat); el 2021 va ser seleccionat a Sessions Especials amb el documental “Marinheiro das montanhas” i el  2023 va entrar-hi en Competició amb “Firebrand” / “Le jeu de la reine”. Entre mig, va presentar a la Quinzena dels Realitzadors “O abismo prateado” (2011). Nota: el cineasta ha començat a rodar un altre film (el seu segon en anglès) “Rosebushpruning”, adaptació de l’òpera prima de Marco Bellocchio, “I Pugni in tasca” (1965), de la mà del guionista de Yorgos Lanthimos i amb Kristen Stewart, Elle Fanning i Josh O’Connor. | VI: The Match Factory. DF: Tandem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance (fr), Variety (ang).|

D’Andrea ARNOLD, “Bird”. Producció: Anglaterra, EUA, França (Arte a la producció). Amb Barry Keoghan, Franz Rogowski, Nykiya Adams, Jason Buda, James Nelson-Joyce, Joanne Matthews, Rhys Yates. Nota sinòptica: Exploració dels marges de la societat. Sinopsi: Als 12 anys, Bailey (Nykiya Adams) viu amb el seu germà, en Hunter (Jason Buda), i el seu pare, en Bug (Barry Keoghan), que els ha criat sol en una casa ocupada al nord de Kent. En Bug no té gaire temps per a ells i Bailey, que s’acosta a la pubertat, busca atenció i aventura en un altre lloc. Informació: Dos dels actors (Keoghan i Rogowski) són ara mateix dels de més renom del panorama interpretatiu europeu, el primer sobretot pels seus treballs al costat de Colin Farrell a “The Banshees of Inisherin” i de Jacob Elordi a l’explotadament eròtica “Saltburn“, i el segon, per títols en què es lliura en cos i ànima, com “Great Freedom“, “Passages“, “Disco Boy” o “Lubo“. Andrea Arnold és molt i molt habitual del Festival de Canes, certamen on se l’ha ben premiada -3 premis del Jurat: “Red Road” (2006), “Fish Tank” (2009), “American Honey” (2016)- i hi va presentar també el seu darrer treball -a Cannes Première-, el gran documental “Cow” (2021). Amb estilització visual (que a vegades voreja la fredor), sol practicar un tractament realista dels entorns socials marginals i dels personatges masegats que converteix en protagonistes. El seu director de fotografia habitual (que també ho és de Yorgos Lanthimos i Ken Loach, entre molts d’altres), Robbie Ryan, va ser premiat a la Mostra de Venècia 2011 pel seu treball al film d’Arnold “Cumbres borrascosas” / “Wuthering Heights“, adaptació de la clàssica novel·la d’Emily Brontë. | VI: Cornerstone Films*. DF: Ad Vitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

De Jacques AUDRIARD, “Emilia Perez”. Producció: França. Guió: Jacques Audriard, amb la col·laboració creativa de Thomas Bidegain. Cançons: Camille. Música: Clément Ducol. Coreògraf: Damien Jalet. Amb Karla Sofía Gascón, Zoe Saldaña, Selena Gomez, Edgar Ramírez, Anabel López. Nota sinòptica: A Mèxic, avui en dia. La Rita és una advocada d’un gran bufet que un dia rep una oferta inesperada: ajudar el temut cap d’un càrtel a retirar-se del seu negoci i desaparèixer per sempre convertint-se en la dona que sempre ha somiat ser. Informació: Comèdia musical de crim i transexualitat. El personatge principal, que dona nom al film, s’ha inspirat en un capítol de la novel·la ‘Écoute‘, de Boris Razon del 2018. S’havia de rodar a Mèxic, però acaba fent-se a la vora de París, amb interiors molt amexicanats. El 2018, l’actor Carlos Gascón es va declarar transexual i es canvià el nom a Karla Sofia (Karla Sofía Gascón). Jacques Audriard va guanyar la Palma d’Or el 2015 amb “Dheepan“, el Grand Prix el 2009, amb “Un profeta“, i el Premi del Millor Guió el 1996, amb “Un héros très discret“. Amb el seu últim film, “Les Olympiades” / “Paris, distrito 13” (2021) va participar per cinquena vegada a la Competició de Canes (perquè també hi havia presentat “Rovell i os“). El 2018, va guanyar el Premi de Millor Director a la Mostra de Venècia, amb “Els germans Sisters“. El seu és un cinema abocat als personatges. Pel·lícules de Jacques Audriard disponibles a Filmin. | DF: Pathé. VI: The Veterans**. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance,  altres enllaços.|

De Sean BAKER, “Anora”. Producció: EUA. Guió i muntatge: Sean Baker. Fotografia: (en 35 mm) Drew Daniels. Amb Mikey Madison, Mark Eydelshteyn, Yuriy Borisov, Karren Karagulian, Vache Tovmasyan, Ivy Wolk. Nota sinòptica: Comèdia dramàtica sobre una treballadora sexual, ambientada entre Nova York i Las Vegas. Informació: A diferència dels títols més coneguts de Sean Baker, “The Florida Project” (2017) –Quinzena dels Realitzadors– i “Red Rocket” (2021) -en Competició, a Canes-, no serà la totpoderosa A24 que li distribuirà el film als EUA, sinó Neon*. “Anora” és, dels seus films, el que ha comptat amb un pressupost més elevat. Ha declarat que ha pres Jess Franco com a gran referent, per a aquesta pel·lícula, i ha revisat el cinema eròtic dels anys setanta. A la filmografia de Sean Baker -especialista en els mons suburbans nord-americans- hi ha diversos títols sobre treballadores sexuals i pornografia. VI: FilmNation* + Focus Features*. DF: Le Pacte*. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Entrevista Fotogramas (esp), altres enllaços. |

De Francis Ford COPPOLA, “Megalopolis” / “Megalópolis”. Producció: EUA. Guió: Francis Ford Coppola. Amb Adam Driver, Forest Whitaker, Nathalie Emmanuel, Jon Voight, Laurence Fishburne, Aubrey Plaza, Shia LaBeouf, Jason Schwartzman, Grace VanderWaal, Kathryn Hunter, Talia Shire, Dustin Hoffman, D. B. Sweeney, Giancarlo Esposito. Nota sinòptica: A Nova York, una dona, la Julia Cicero (Nathalie Emmanuel), es divideix entre la lleialtat al seu pare, en Frank (Forest Whitaker), que té una visió clàssica de la societat, i el seu amant, l’arquitecte Caesar (Adam Driver), més progressista i preparat per al futur, que vol reconstruir la ciutat de Nova York com una utopia després d’un desastre devastador. Informació: Drama èpic de ciència-ficció. Projecte de llarga durada de Francis F. Coppola, que als anys noranta ja l’estava preparant (en Jim Steranko, que anteriorment va fer il·lustracions per a “Dràcula de Bram Stoker“, va elaborar-ne un grapat en color per a “Megalopolis” a mitjans dels anys noranta, a instàncies de Coppola, pera  crear “panorames arquitectòniques de contingut i imatges”), el 2001 va començar a fer lectures de textos vinculats al film amb tot d’actors coneguts i fins va filmar algunes imatges de Nova York, però després de l’11-S ho va descartar tot; tanmateix, fins al 2007 no va abandonar-ne el projecte, finalment reprès el 2019. Al febrer de 2022, en Coppola ja hi havia invertit 120 milions de dòlars, procedents de la venda de part del seu imperi del vi, i el juliol del mateix any començava la preproducció de la pel·lícula (al llarg de tot aquest temps, es va contemplar una llarga llista d’actors, molts dels quals s’hi van interessar però van acabar deixant-s’ho córrer). El rodatge va començar l’1 de novembre de 2022 i el gener de l’any següent ja s’hi havien gastat més diners que els 120 milions inicials, cosa que va desfermar els rumors que el cineasta -acusat de megalòman- tornava a sobrepassar-se com a l’època d’ “Apocalypse Now” i la crisi va esclatar amb la fugida de part de l’equip tècnic, inclosos els responsables dels efectes visuals, però es va optar per a tècniques visuals més clàssiques i menys costoses i Adam Driver i el mateix Coppola van desmentir els problemes, tot i l’abandonament de part de la plantilla, assegurant que tot estava dins de termini, al marc del pressupost, i l’actor hi va afegir que estava sent una de les millors experiències de rodatge de la seva vida. El 30 de març de 2023 se n’acabà el rodatge i se’n preveu l’estrena el 2024. Francis Ford Coppola ha volgut presentar “Megalópolis” al Festival de Canes, que hi té un vincle important, havent-hi guanyat la Palma d’Or el 1979, amb “Apocalypse Now“, i prèviament el Grand Prix amb “La conversa” (1974), havent-ne estat president del Jurat l’any 1996. “Megalópolis” és la pel·lícula més ambiciosa d’en Coppola (que a l’abril ha fet 85 anys) des que el 1997 va dirigir “Legítima defensa“, havent passat tots aquests anys amb títols molt i molt discrets ( “Youth Without Youth” -2007-, “Tetro” -2009-, “Twixt” -2011-…) que han fet enyorar el cineasta d’ “El Padrí” (1972), “Història d’amor” / “One from the Heart” (1981), “Cotton Club” (1984)… (i “Rebels” -1983-, “Rumble Fish” -1983…-. Pel·lícules de Francis Ford Coppola disponibles a Filmin. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp cat, altres enllaços.|

De David CRONENBERG, “The Shrouds” / “Les Linceuls”. Producció: Canadà, França. Guió: David Cronenberg. Repartiment: Vincent Cassel (Karsh), Diane Kruger (Becca / Terry / Hunny),  Guy Pearce (Maury), Sandrine Holt (Soo-Min), Elizabeth Saunders (Gray Foner), Jennifer Dale (Myrna Slotnik), Eric Weinthal (Dr. Hofstra), Jeff Yung (Dr. Zhao), Steve Switzman (Dr. Jerry Eckler), Al Sapienza (Luca Difolco). Nota sinòptica: En Karsh (Vincent Cassel), empresari innovador i vidu de dol, que examina els motius pels quals es fan malbé diverses tombes, inclosa la de la seva dona, en un cementiri, construeix un dispositiu per connectar amb els morts dins d’un sudari. Informació: Originàriament, havia de ser una sèrie de Netflix i, de fet, en Cronenberg va escriure’n dos episodis abans que la plataforma ho cancel·lés. El cineasta ha dit que la pel·lícula és molt ‘personal i ‘autobiogràfica’ (la qualifiquen com la més personal de Cronenberg). L’actriu Diane Kruger va acabant substituint Léa Seydoux, que inicialment havia d’interpretar el film. Havent entrat novament a la Competició de Canes 2024, és la setena vegada que hi participa (a més d’haver-ne estat president del Jurat el 1999), que és per a ell una vitrina excepcional per a exposar la seva obra i garantir-ne la difusió mundial, éssent la nova carnista “Crimes of the Future” (2022) el seu darrer treball a concursar-hi. El tema de la mort i sobretot del després de la mort ja el va tractar (breument) Cronenberg al curt en vídeo “The Death of David Cronenberg” (2021). La presència d’actors francesos al repartiment es pot vincular al fet que en sigui coproductor el franco-tunisià Saïd Ben Saïd. Pel·lícules de David Cronenberg disponibles a Filmin Cat i a Filmin. | VI: SBS*. DF: Pyramide Distr. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

De Coralie FARGEAT, “The Substance“. Producció: EUA (Universal Pictures, Working Title*), Anglaterra. Guió: Coralie Fargeat. Amb Margaret Qualley, Dennis Quaid, Demi Moore, Hugo Diego García, Gore Abrams, Matthew Géczy, Daniel Knight, Phillip Schurer, Olivier Raynal. Nota sinòptica: El terror corporal, des d’un punt vista feminista. Informació: La guionista i directora francesa Coralie Fargeat presenta a Canes 2024 el seu segon llargmetratge després d’haver debutat amb “Revenge” (2017) –una contundent pel·lícula de supervivència que encaixa a la perfecció dins del subgènere conegut com a ‘Rape and Veangance’: després de ser violada, apallissada i donada per morta en mig del desert, la Jennifer (Matilda Lutz) iniciarà una violenta venjança contra els tres homes culpables. L’apartat audiovisual de la pel·lícula és impressionant. Des del primer moment deixa de banda el to àrid i auster del cinema de gènere dels anys 70 i ens enlluerna amb una fotografia impactant, colors saturats, soroll i efectes de tot tipus… És un videoclip de 100 minuts que, en ocasions sembla un collage de fotos d’instagram (viratges, degradats de color, filtres de tot tipus…). No hi ha dubte que la directora es dirigeix a  una audiència jove, acostumada a aquest llenguatge, i no a espectadors que busquin un cinema més clàssic (Sergi Calle)-, premi a la Millor Direcció i premi Citizen Kane a la Millor Nova Directora al Festival de Sitges. Fargeat enumera David Cronenberg, John Carpenter, David Lynch i Michael Haneke com a cineastes que l’han influït, a més d’acreditar a diversos cineastes sud-coreans com a inspiració estilística (Wkp). És membre del col·lectiu 50/50 que té com a objectiu promoure la igualtat de dones i homes i la diversitat en el cinema i l’audiovisual. Ray Liotta havia d’intervenir en el film; però va morir el 26.05.2022. | D: Universal.  Enllaços: IMDB, Filmafinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang). |

De Miguel GOMES, “Grand Tour“. Producció: Portugal, Xina, Alemanya, França, Itàlia, Japó. Durada: 2h09. Guió: Miguel Gomes, Telmo Churro, Maureen Fazendeiro, Mariana Ricardo. Amb Crista Alfaiate, Gonçalo Waddington, Teresa Madruga, Jani Zhao, Lang-Khê Tran, Manuela Couto, . Nota sinòptica: Imperi britànic. Una núvia abandonada persegueix el seu promès funcionari fugitiu a través d’Àsia. Sinopsi: Rangún (actualment anomenada Yangon), Birmània (actual Myanmar), 1917. Edward, un civil que serveix per a l’Imperi Britànic, fuig de la seva promesa Molly el dia que hi arriba per casar-se. Durant els seus viatges, però, el pànic deixa pas a la malenconia. Contemplant el buit de la seva existència, el covard Edward es pregunta què ha estat de la Molly… Decidida a casar-se i divertida amb el moviment de l’Edward, la Molly en segueix el rastre en aquesta gran gira asiàtica. Informació: Film multilingüe. Cineasta portuguès, Miguel Gomes va estudiar a l’Escola Superior de Teatre i Cinema de Lisboa, va treballar com a crític de cinema entre 1996 i 2000, període en què va publicar també articles de teoria cinematogràfica; ha dirigit diversos curtmetratges que han estat seleccionats a festivals com Locarno, Rotterdam, Buenos Aires i Viena i el pas al llargmetratge el va fer el 2004 amb la comèdia fantàstica, una mena de conte sobrenatural (Wkp), “A cara que mereces“. Habitual de la Quinzena dels Realitzadors de Canes -hi ha presentat  “Aquele querido mês de agosto” (2008) –els amors contrariats entre una cantant i el seu cosí, ambientats al mes d’agost i ambientat amb llargs trams amb música popular i personatges de la regió de Coïmbra (op. cit.)-, el tríptic “As mil e uma noites – Vol1, Vol2, Vol3-” (2015) –la crisi econòmica que afecta[va] Portugal utilitzant la faula perquè l’espectador gaudeixi del conte [sense] carregar-lo de missatges socials (op.cit.)- i “Diarios de Otsogoda” (2021)-, va guanyar el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional a un film de la Competició de la Berlinale amb “Tabu” (2012) –uns amors impossibles i dramàtics, en un idíl·lic Moçambic, i les seves seqüeles solitàries a la metròpoli al cap dels anys, mostrant lateralment els efectes adormidors del colonialisme i la violència de la descolonització (..) Fa ús de la música popular de diversos països (..) com a rerefons (op.cit.)- i el 2020 va realitzar “Selvajaria“, adaptació lliure de ‘Os Sertões: campanha de Canudos’, d’Euclides da Cunha, relat d’una guerra obscura a Bahia, el 1897. Enguany debuta a la Competició del Festival de Canes. Pel·lícules de Miguel Gomes disponibles a Filmin. | VI: The Match Factory. DF: Tandem/Shellac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang). |

De Christophe HONORÉ, “Marcello Mio” (“Près des yeux, près du coeur”, anteriorment “O Sole Mio” i inicialment “Actors’ Studio”). Producció: França (Les Films Pelléas, France 2 Cinéma), Itàlia (Lucky Red*, BiBiFilm*). Guió: Christophe Honoré. Amb Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Benjamin Biolay, Melvil Poupaud, Nicole Garcia, Fabrice Luchini, Hugh Skinner. Nota sinòptica: La Chiara Mastroianni (filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve), pressionada per totes bandes per la figura del seu pare, decideix retornar-lo a la vida a través d’ella mateixa. Es fa dir Marcello, es vesteix com ell i demana que la considerin ara un actor, no pas una actriu. La gent que l’envolta creu que és una broma passatgera, però la Chiara està decidida a no renunciar a la seva nova identitat… Informació: Prolífic director i guionista de cinema (ocasionalment, actor), dramaturg i director teatral, escriptor de novel·les i literatura juvenil, polemista, persona pública i home obertament gai que ho reflecteix sovint directament o indirectament a la seva obra (tant a films dirigits com en la tasca de guionista per altri), Christophe Honoré té tanmateix i malgrat reconeixements obtinguts, una personalitat cinematogràfica diguem-ne tebiona, no és pas cap gran autor, però ja ha estat (fins ara) cinc vegades al Festival de Canes, com a director (el 2002, a Un Certain Regard, amb “17 fois Cécile Cassard” -amb una explossiva Béatrice Dalle, protagonista dels 17 retrats de la noia que malda per refer la vida-; el 2007, en Competició, amb “Les chanson d’amour” -amb Louis Garrel, actor freqüent dels seus films, Grégoire Leprince-Riguet i Chiara Mastroianni, evocant la història que expliquen totes les cançons d’amor, i és que l’ombra de Jacques Démy és llarga en la formació i els gustos d’Honoré-; el 2011, Fora de Competició, amb “Les Bien-Aimées” -els amors respectius d’una mare i una filla, en uns anys i indrets diferents, romàntica comèdia dramàtica musical-; el 2018, novament en Competició, amb “Viure de pressa, estimar a poc a poc” -de ressonàncies autobiogràfiques, la relació amorosa entre un noi de la Bretanya i un escriptor de París- i el 2019, altre cop a Un Certain Regard, “Habitació 212” -una dona deixa el marit i se’n va a l’habitació 212 de l’hotel del davant de casa seva, des d’on ‘revisa’ aquella llar, el seu home, el seu passat, els delits perduts…-, que valgué a Chiara Mastroianni el Premi com a Millor Actriu de la secció); a Venècia només hi ha estat en 1 ocasió (i encara a les Giornate degli Autore), el 2014, amb l’arriscada (pretenciosa?) “Metamorphoses” -fantasia que ‘adapta’ les Metamorfosis, d’Ovidi. El seu darrer film, “Dialogant amb la vida” (2022), el va presentar al Festival de Sant Sebastià, on s’endugué el Premi al Millor Actor (per al jove Paul Kircher -en el rol d’un noiet ‘de províncies’ que, a la mort del pare, deixa enrere l’adolescència i comença una vivència salvatge del sexe amb homes, a París-). Amb “Marcello Mio” són ja set vegades que Chiara Mastroianni ha treballat al cinema amb Christophe Honoré, que també l’ha dirigida al teatre. Pel·lícules de Christophe Honoré a Filmin Cat. | VI: MK2. DF: AdVitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance,  Wkp (fr), Les Inrockuptibles (fr). |

De JIA Zhang-Ke, “Caught by the Tides” (“We Shall Be All”) / “Feng Liu Yi Day”. Guió: Jia Zhang-Ke, Wan Jiahuan. Amb Zhao Tao. Nota sinòptica: La pel·lícula està ambientada durant les dues primeres dècades del segle XXI i explica la història de com una dona xinesa viu sola en silenci, celebrant la pròspera Belle Epoque amb cançons i danses. Sinopsi: Xina principis dels anys 2000. Qiao Qiao i Guao Bin viuen una història d’amor apassionada però fràgil. Quan Guao Bin desapareix per provar sort en una altra província, Qiao Qiao decideix anar a buscar-lo. Seguint el destí romàntic de la seva heroïna de tota la vida, Jia Zhang ke ens ofereix una epopeia cinematogràfica única que abasta totes les seves pel·lícules i 25 anys d’història d’un país en plena transformació (Ad Vitam). Informació: El rodatge ha durat 22 anys: va començar el 2001 i s’ha acabat el 2023 (imatges que en Jia i un petit equip han aturat, començat i recuperat en diverses ocasions). Vaig viatjar amb actors i un càmera per rodar, sense guió, sense cap història òbvia, i no vaig pensar realment què fer-ne fins a la pandèmia, que em va donar temps, explica Jia a ‘Variety’ i hi afegeix: Aquesta és una obra de ficció, però hi he aplicat molts mètodes documentals. En reunir els diferents incidents que havíem filmat, vaig començar a descobrir-ne la història i, posteriorment, he tornat enrere i hi he afegit l’estructura necessària. Des de l’extraordinària “La cendra és el blanc més pur” (2018) -història d’amor amb, al refons, les transformacions de la Xina, en Competició a Canes– que Jia no feia una ficció. Ell mateix descriu “We Shall Be All” com el desmantellament de la distòpia. Tal i com remarca Patrick Frater, a ‘Variety’, en sengles articles: [a la seva filmografia, Jia Zhang-Ke ha] narrat el ràpid desenvolupament econòmic de la Xina i el seu impacte en les persones i la societat (..) Gairebé totes les seves obres, llargmetratges i documentals, mostren algun aspecte de l’enfrontament de la Xina a la modernització i les seves conseqüències. (..) [Va declarar] a Variety que li interessa el record que es pugui transmetre a les generacions més joves. Ha buscat la juxtaposició de records tant d’agricultors més incults com d’escriptors molt eloqüents que “junts podrien donar una imatge de l’experiència completa de la societat xinesa. Guanyador del Lleó d’Or de la Mostra de Venècia amb “Still Life” (2006) -festival en què ha participat en diverses ocasions, com va ser el cas de “Platform” (2000)-, Jia Zhang-ke va començar la carrera amb “Pickpocket” (1998) -presentada amb èxit a la Berlinale-, ha sovintejat pel Festival de Canes en unes quantes edicions, havent-hi guanyat el Premi del Millor Guió amb “A Touch of Sin” / “Un toque de violencia” (2013) i també hi ha estat president del Jurat de la Cinéfondation i dels Curtmetratges el 2007 i membre del Jurat de llargmetratges el 2014. El tàndem de guionistes de “We Shall Be All” ja van treballar junts en el documental “Swimming Out Till The Sea Turns Blue” (2020) -presentat a la Berlinale i  en el qual el cineasta parla del festival de literatura local a Shaanxi, la Xina, que inclou una llista multigeneracional dels escriptors més estimats del país-. L’actriu Zhao Tao està casada amb el director, de les ficcions del qual n’és protagonista habitual d’ençà que hi treballà per primer cop a “Platform” (2000). Pel·lícules de Jia Zhang-ke disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: MK2. DF: AdVitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), WorldOfReel (ang), MUBI (ang), altres enllaços.|

De Payal KAPADIA, “All We Imagine As Light“. Producció: Índia, França, Països Baixos, Luxemburg. Guió: Payal Kapadia. Sinopsi: El trajecte de la Prabha, una infermera de Bombai enredada en un matrimoni concertat amb un home que se’n va anar a viure a l’estranger. L’Anu, la seva jove companya d’habitació, busca un lloc on per fi pugui fer l’amor amb l’amant. Les dues dones van a un poble costaner. Allà una selva mística es convertirà en el lloc on els seus somnis i desitjos es faran realitat. Informació: És la primera pel·lícula índia que participa a la Competició des de fa dècades. La cineasta índia Payal Kapadia va tenir seleccionat a la Cinéfondation el curtmetratge “Afternoon Clouds” (2017) i el seu documental “A Night of Knowing Nothing” (2021), programat a la Quinzena dels Realitzadors, va guanyar l’Oeil d’Or, el guardó al Millor Documental de Canes 2021. Amb “All We Imagine As Light” debuta en el llargmetratge de ficció. Pel·lícules de Payal Kapadia disponibles a Filmin. | DF: Condor Distribution*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Yorgos LANTHIMOS, “Kind of Kindness”. Producció: Anglaterra, EUA, Irlanda (Element Pictures*, Film4). Guió: Yorgos Lanthimos, Efthymis Filippou. Música: Thomas Newman. Fotografia: Robbie Ryan. Amb Emma Stone, Jesse Plemons, Willem Dafoe, Margaret Qualley, Hong Chau, Joe Alwyn, Mamoudou Athie, Hunter Schafer. Nota sinòptica: Es manté en secret; però se sap que es tracta d’un film contemporani, ambientat als Estats Units, que explica tres històries diferents amb el repartiment interpretant personatges diferents en cadascuna. Informació: Inicialment, la pel·lícula es deia “And”, però a final del 2023 la van rebatejar. Rodada a Nova Orleans mentre “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013) era en postproducció. És la quarta col·laboració de la gran actriu Emma Stone amb el cineasta, després de “The Favourite” / “La favorita” (2018), “Vlihi” (2022) -un curtmetratge- i “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013). Tot i que va debutar a diversos certamens i, amb cert èxit de crítica, al Festival de Berlín, amb “Kinetta” (2005), el grec Yorgos Lanthimos és en bona mesura  fill del Festival de Canes, on va destacar amb el seu segon llargmetratge en solitari “Canino” / “Kynodontas” – Premi Un Certain Regard 2009– i que hi ha presentat en Competició el seu primer film en anglès, “Langosta” / “The Lobster” (2015) –Premi del Jurat de Canes– i “The Killing of a Sacred Deer” / “El sacrificio de un ciervo sagrado” (2017) –Premi del Millor Guió a Canes-; però ha obtingut guardons importants també a la Mostra de Venècia -Gran Premi Especial del Jurat amb “The Favourite” / “La favorita” (2018) i Lleó d’Or amb “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013)-.  La seva filmografia va carregada d’històries de món reclòs, amb personatges ‘presoners’ (ho siguin de la família, de la situació heredada, per un nou ‘pare’ protector i mentor… ) en què aquests mateixos personatges malden per a alliberar-se i hi sovintegen les fantasies fantàstiques. Pel·lícules de Yorgos Lanthimos disponibles a FilminCat i a Filmin. | D: Searchlight Pictures*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, IndieWire 1 (ang), IndieWire 2 (ang), altres enllaços.|

De Gilles LELLOUCHE, “L’amour ouf” / “Beating Hearts”. Producció: França, Bèlgica. Guió: Gilles Lellouche, Ahmed Hamidi, Audrey Diwan, Julien Lambroschini, adaptació de la novel·la de Neville Thompson, ‘Jackie Loves Johnser OK?‘, traduïda al francès com  ‘L’Amour Ouf‘. Amb François Civil, Adèle Exarchopoulos, Mallory Wanecque, Malik Frikah, Alain Chabat, Benoît Poelvoorde, Vincent Lacoste, Jean-Pascal Zadi, Élodi Bouchez, Raphaël Quenard. Nota sinòptica: La relació improbable entre dues persones. Una noia d’una família de classe mitjana alta i un noi d’origen modest s’enamoren però se separen; eventualment ell es converteix en un criminal i passa 12 anys a la presó. Informació: Comèdia dramàtica musical i romàntica, definida inicialment com a ultraviolenta. S’hi barreja amor, violència i dansa -El col·lectiu de dansa (La)Horde va ser contractat per crear tres balls per a la pel·lícula, que inclou cançons dels anys 80 i 90 d’artistes com The Cure, New Order, Madonna, Nas i Jay-Z. La pel·lícula està ambientada a les dècades de 1970, 1980 i 1990– (Wkp (ang)). Gilles Lellouche és bàsicament un actor, que ha fet algun curtmetratge, ha codirigit alguns films, i que ha signat sol un únic llargmetratge, la (per mi) desgraciada “Le grand bain” (2018) -en què un home deprimit s’uneix a un equip de natació sincronitzada format per homes de mitjana edat-, tanmateix seleccionada Fora de Competició al Festival de Canes, multinominada als César i gran èxit a la taquilla francesa. | VI: StudioCanal. DF: StudioCanal. EF: 16.10.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

D’ Agathe RIEDINGER, “Diamant brut” / “Wild Diamond”. Producció: França (Silex Films). Durada: 1h43. Guió: Agathe Riedinger. Amb Malou Khebizi, Idir Azougli, Andréa Bescond.  Sinopsi: La Liane (Malou Khebizi), de 19 anys, temerària i incandescent, viu amb la seva mare i la seva germana petita sota el sol polsós de Fréjus. Obsessionada per la bellesa i la necessitat de convertir-se en algú, veu en la tele-realitat la possibilitat de ser estimada. Finalment sembla que el destí li somriu quan passa un càsting per a “Miracle Island”. Informació: Òpera prima d’Agathe Riedinger que, al seu primer curtmetratge amb imatge real “J’attends Jupiter” (2018) ja parlava d’una dona anomenada Liane, de vint-i-un anys, que acaba de saber que ha estat seleccionada per a participar en un ‘reality show’ i està convençuda que la vida real per fi li començarà. “Eve” (2019), el seu següent curt, va de dues dones que estan esperant l’amor –és un díptic sobre l’excés de l’amor i la set d’immortalitat. L’Eve i la Lili, dues dones tancades al seu Edén, estan esperant amor i reconeixement. Modelades fins a la perfecció, convertides en quasi àngels, desafien el pas del temps i les han oblidat. És una oda a la bellesa, una declaració d’amor a l’anticonformisme i a l’esperança (Christian Wolfgang Barth)-. | VI: Pyramide. DF: Pyramide Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, TroisCouleurs (fr).|

De Paul SCHRADER, “Oh, Canada”. Producció: EUA. Guió: Paul Schrader, basat en la novel·la ‘Los abandonos‘ – ‘Foregone‘, de Russell Banks. Repartiment: Richard Gere (Leonard Fife, de gran),  Jacob Elordi (Leonard Fife, de jove), Uma Thurman (Emma, la dona d’en Fife), Michael Imperioli, Kristine Froseth (Alicia), Zach Shaffer (Cornel Fife). Nota sinòptica: La història de Leonard Fife, escriptor i documentalista, esquerranista canadenc-nord-americà, que, de jove, a finals dels anys seixanta, va fugir al Canadà, desertant, per a esquivar la guerra del Vietnam. Informació: Al llibre originari (una ficció literària) trobem Leonard Fife que, als setanta-vuit anys, greument malalt de càncer i davant la imminència de la mort, accepta de respondre a una entrevista per a un documental centrat en la seva figura. L’entrevista pren la forma d’una llarga confessió íntima, inesperada i esquinçadora, revelant per fi tots els seus secrets, desmitificant la seva mitificada vida. La filma el seu acòlit i exalumne estrella, Malcolm MacLeod, en presència de l’Emma, la dona de Fife i companya seva durant els últims quaranta anys, i al costat del productor, director de fotografia i tècnic de so de Malcolm, tots els quals admiraven a Fife des de fa temps però que ara han d’absorbir el significat de la seva sorprenent, fosca confessió. Paul Schrader ja va adaptar un llibre de Russell Banks a “Aflicció”, drama que, amb Nick Nolte i Sissy Spacek, gira al voltant d’un xèrif gris i menyspreat per tothom la vida del qual canvia quan mor un sindicalista en una partida de caça, tothom creu que es tracta d’un accident i ell, en canvi, està convençut que es tracta d’un assassinat i resoldre el cas seria l’oportunitat que estava esperant per a demostrar la seva vàlua al pare -un home dominant i alcohòlic- i als veïns. La filmografia de Paul Schrader, tant com a guionista com a director, està molt marcada per la seva estricta educació calvinista i les qüestions que hi toca, amb personatges turmentats, són la religió -i les seves declinacions, culpa, gràcia, perdó, redempció…- (“The Last Temptation of Christ” -Martin Scorsese, 1988-, “Tocat” / “Touch” -1997-, “El reverend” / “First Reformed” -2017-, “El contador de cartas” / “The Card Counter” -2021-, “El maestro jardinero” / “Master Gardener” -2022-), les difícils relacions familiars (“Aflicció” -1997-), les relacions sentimentals marcades per la frustració sexual (“Gent felina” / “El beso de la pantera” / “Cat People” -1982-, “El placer de los extraños” / “The Comfort of Strangers” -1990, film de cloenda del Festival de Canes-), el món dels baixos fons (“Porno dur” / “Hardcore” -1979-), les vides al marge de la llei (“Possibilitat d’escapar” / “Light sleeper” -1992-), els personatges autodestructius (“Taxi Driver” -Martin Scorsese, 1976-, “Toro salvatge” -Martin Scorsese, 1980-, “Mishima” -1985-, “Desenfocado” / “Auto Focus” -2002-) i aquells que intenten canviar o fingir la seva classe social (“American Gigolo” -1980-, “The Walker“-2007-)… Paul Schrader ha participat en dues ocasions a cadascuna de les competicions dels festivals grans -Berlín, Canes i Venècia- i el 2022, va rebre el Lleó d’Or per la seva carrera a la mostra veneciana. “Oh, Canada” és la segona col·laboració de Richard Gere i Paul Schrader, després d’ “American Gigolo”. Pel·lícules de Paul Schrader disponibles a FilminCat i a Filmin.| VI: Arclight Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), altres enllaços. |

De Kirill SEREBRENNIKOV, “Limonov: The Ballad”. Guió: Pawel Pawlikowski i Kiril Serebrenikov, basat en la novel·la ‘Limonov’, d’ Emmanuel Carrère. Amb Ben Whishaw, Sandrine Bonnaire, Tomas Arana. Nota sinòptica: La història escandalosa d’Eduard Limonov, el poeta soviètic radical que es va convertir en un rodamón a Nova York, una sensació a França i un antiheroi polític a Rússia. Informació: Kirill Serebrennikov, guionista i director de cinema i teatre, viu actualment exilat del seu país, Rússia, on va ser perseguit acusat de malversació de fons, en una causa finalment sobreseguda i, de fet, motivada per la persecució del poder de Vladimir Putin, contra el qual s’ha manifestat públicament Serebrennikov, qui , essent obertament gai, ha defensat la causa LGTBI, en contra de la doctrina oficial russa. La seva trajectòria (important) al Festival de Canes va començar el 2016, presentant a Un Certain Regard “Le disciple” / “(M)uchenick” -sobre un adolescent en crisi mística que sacseja tot el seu entorn amb qüestions incòmodes que planteja- i va seguir, entrant en competició de manera continuada amb “Leto” (2018) -l’eclosió de la música rock entre el jovent de Leningrad als anys vuitanta, quan encara imperava el règim soviètic-, “La febre de Petrov” (2021) -a l’Iekaterinburg postsoviètic, la família Petrov comença a patir al·lucinacions surrealistes i la línia entre la realitat i les al·lucinacions comença a desaparèixer- i “La dona de Txaikovski” (2022) -l’obsessió d’amor d’Antonina Miliukova, rebutjada pel seu marit, el magistral compositor i homosexual Piotr Txaikovski-. Pel·lícules de Kirill Serebrennikov disponibles a FilminCat i a Filmin.  | VI: Pathé Int. DF: Pathé Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

De Paolo SORRENTINO, “Parthenope” / “Partenope”. Producció: Itàlia, França. Guió: Paolo Sorrentino, Umberto Contarello. Amb Celeste Dalla Porta, Silvia Degrandi, Isabella Ferrari, Lorenzo Gleijeses, Gary Oldman. Nota sinòptica: La vida de Partènope , la dona que porta el nom de la seva ciutat, no és ni una sirena ni una criatura mitològica. Des del seu naixement l’any 1950 fins a l’actualitat. La seva llarga vida reflecteix plenament la riquesa de l’existència humana: la lleugeresa de la joventut i la seva decadència, la bellesa clàssica i les seves transformacions inexorables, amors vans i impossibles, idil·lis lleugers i passions vertiginoses, petons nocturns a l’illa de Capri, llampecs d’alegria i continuïtat, patiment, pares reals i inventats, finals i nous inicis. Acompanyats per una multitud de personatges formats per homes i dones retratats amb precisió i amor, els seguim a través de les seves onades de malenconia i les seves decepcions, la seva impaciència i la seva desesperació, i la seva angoixa davant la idea de no riure mai més d’un dandi que ensopega i cau sobre una vorera. El pas del temps, el més autèntic dels amants, fa de teló de fons d’aquesta història, amb la ciutat de Nàpols que t’encisa i t’encanta, que crida i riu, i que sap fer mal. Informació: A la mitologia grega, Partènope és una sirena que donà nom inicialment a la ciutat posteriorment anomenada Nàpols. Desena pel·lícula de Paolo Sorrentino, una carta d’amor a la seva ciutat, Nàpols, on s’ha rodat -també a Capri-. De fet, actualment el cineasta està centrant la seva filmografia en Nàpols, on ambientà també “È stata la mano di Dio” (2021) -Gran Premi del Jurat i, entre d’altres reconeixements, Premi Marcello Mastrioianni al Millor Intèrpret Juvenil-, que ve a ser una mena de personal ‘amarcord’ -en la seva dèria d”homenatjar’ tant com pot Federico Fellini, com va fer a tall de ‘dolce vita’ amb “La grande bellezza” (2015), un dels sis títols amb què ha participat a la Competició del Festival de Canes, d’entre els quals, “La juventud” / “Youth” (2015), amb Michael Caine, Harvey Keitel i Rachel Weisz-; després d’haver repassat diversos personatges de la política italiana, com Silvio Berlusconi (“Silvio y los otros” / “Loro” -2018-) o Giulio Andreotti (“Il Divo” -2008-, Premi del Jurat a Canes). Amb un sarcasme agut, un estil granguinyolesc, efectista i barroc, ha explicat històries de personatges foscos, ja sigui en Geremia de’Geremei (Giacomo Rizzo), de “L’amico di famiglia” (2006)  -usurer, de setanta anys, monstruosament lleig, brut, ric i gasiu, cínic i irònic, amb una relació morbosa i obsessiva amb els diners, a qui tot el posa malalt, la seva mare, el seu pare, els diners, les dones, en definitiva, la vida-; ja sigui l’introvertit i misteriós Titta Di Girolamo (Toni Servillo), de “Le conseguenze dell’amore” (2004) -un home del Sud, de cinquanta anys, que des de fa vuit anys mena una rutinària i tediosa vida sense fer res en un hotel de Lugano i, de sobte, tot se li capgira, en sentir-se atret per una cambrera-; ja sigui en Cheyenne (Sean Penn) de “Un lugar donde quedarse” / “This Must Be The Place” (2011) -una antiga estrella del rock que als 50 anys d’edat conserva un decadent, estrafolari, aspecte gòtic, i viu dels seus ingressos a Dublín, fins que la mort del seu pare el fa tornar a Nova York, on descobreix que el seu pare volia venjar-se de l’home que l’havia humiliat durant la Segona Guerra Mundial i és així que, per a trobar-lo, ell decideix continuar-ne la recerca, en un viatge per Amèrica-. Autor de curtmetratges, vídeos, telefilms, sèries (va convertir Jude Law en el primer Papa nord-americà de la Història, a “The Young Pope” -2016-, i, a continuació va entronitzar John Malkovich a la càtedra de Pere, a “The New Pope” -2020-, minisèries que van recollir premis col·laterals a la Mostra de Venècia), Sorrentino va debutar en el llargmetratge amb “Un hombre de más” / “L’uomo in più” (2001), que ja protagonitza el gran actor Toni Servillo, protagonista de la majoria dels films del napolità. Pel·lícules de Paolo Sorrentino disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Fremantle*. DF: Pathé. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços. |

De Magnus VON HORN, “The Girl With the Needle” / “Pigen med nålen”. Producció: Dinamarca (Nordisk Film* i altres). Durada: 2h. Guió: Line Langebek Knudsen, Magnus von Horn; inspirat en la història real de l’assassina infantil Dagmar Overbye. Amb Trine Dyrholm, Victoria Carmen Sonne, Besir Zeciri. Sinopsi: La Karoline (Victoria Carmen Sonne), una jove treballadora de fàbrica, lluita per sobreviure a la Copenhaguen de després de la Primera Guerra Mundial. Quan es troba a l’atur, abandonada i embarassada, coneix la Dagmar (Trine Dyrholm), una dona carismàtica que dirigeix ​​una agència d’adopció clandestina, en què ajuda les mares a trobar cases d’acollida per als seus fills no desitjats. Sense cap altre lloc on fer cap, la Karoline assumeix el rol d’una dida. S’estableix una forta connexió entre les dues dones, però el món de la Karoline s’esberla quan ensopega amb la veritat impactant que hi ha darrere de la seva feina. És una història inquietant sobre una dona que lluita per trobar l’amor i el sentit de la moral. Informació: Biopic terrorífic que explica la història de la famosa “fabricant d’àngels” danesa Dagmar Overbye (Trine Dyrholm), que va assassinar desenes d’infants a Copenhaguen la dècada de 1910 i va ser condemnada a cadena perpètua el 1921. La primera pel·lícula de Magnus Von Horn -nascut a Suècia i format a Polònia-, “Después de esto” / “Le Lendemain” / “The Here After” (2015) -un criminal surt de la presó i torna cal seu pare disposat a refer la vida, però la memòria del que va fer és present entre la gent fins al punt que tot en fa preveure un linxament i la violència que ell s’havia domat a presó i li sobreïx de nou- , es va presentar a la Quinzena dels Directors, mentre que la seva segona pel·lícula, “Sweat“, va ser seleccionada en l’edició no nata (per la pandèmia) de Canes 2020 -tres dies a la vida de la motivadora del fitness Sylwia Zajac, una celebritat de les xarxes socials envoltada d’empleats i admiradors lleials, que realment busca la veritable intimitat-. Pel·lícules de Magnus Von Horn disponibles a FilminCat. | VI: The Match Factory. DF: Bac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Cannes Première. Tots els títols anunciats avui.

De Nabil AYOUCH, “Everybody Loves Touda” / “Touda”. Producció: Marroc, França, Noruega. Guió: Nabil Ayouch, Maryam Touzani. Repartiment: Nisrin Erradi (Touda). Nota sinòptica: Una ‘sheikha’ (cantant tradicional antigament respectada), apassionada pel seu art, brega per garantir un futur millor al seu fill sordmut. Sinopsi: Al poblet Sidi Bennour, la Touda, una mare de 35 anys, cria sola el seu fill sord-mut, en Yassine. La Touda és una sheikha que actua en bars de mala mort per arribar a final de mes. Però la Touda té una passió. Ella lluita perquè el seu art sigui reconegut i per garantir un futur millor al fill. És així que, també per a donar-li més oportunitats a la vida a aquesta criatura, se’n va amb ell a Casablanca on s’enfronta a contratemps. Informació: És una pel·lícula sobre el cant, la dansa i aquestes poetesses ferotges conegudes com Shaeirat, que van sorgir al segle XIX de les muntanyes del Marroc i van començar a arribar a les grans ciutats als anys 60 i 70, ha explicat Nabil Ayouch, en unes declaracions recollides per ‘Variety’, en què afegeix: Les poetesses de Shaeirat van ser les primeres dones que es van atrevir a cantar en públic sobre l’amor, els seus cossos i els plaers en una època on només els homes podien cantar; eren cançons de resistència i emancipació que encara són tan universals (..) unes cantants tradicionals que van desfermar sentiments complexos al Marroc, reverenciades per alguns i menyspreades per d’altres que les veuen com a prostitutes perquè són lliures i independents. Segons aquesta mateixa publicació nord.americana, Ayouch [ha dit] que aquestes dones que desafien les normes dins d’una societat conservadora l’han inspirat i estan presents en gairebé totes les seves pel·lícules des d’”Ali Zaoua: Prince de la rue” (2000). Nabil Ayouch, productor de “El caftán azul” / “Le bleu du caftan” (2022, Un Certain Regard), -que va coescriure amb la directora del film, Maryam Touzani, que és també la seva dona i amb qui porten treballant conjuntament en una sèrie de pel·lícules- va debutar amb l’òpera prima “Mektoub” (1997) -una noia que va a una conferència a Tànger amb el marit és segrestada i violada, però reconstrueix la seva relació amb el marit en un viatge al sud del Marroc.-, a la qual van seguir una sèrie de títols, entre les quals, “Les chevaux de Dieu” / “Horses of God” (Un Certain Regard 2012) -inspirat en els atemptats del 16 de maig de 2003 a Casablanca-,  “Much Loved” (Quinzena dels Realitzadors 2015) -a Marràqueix, quatre prostitutes, objectes de desig, vives i còmplices, dignes i emancipades, superen la violència quotidiana d’una societat que les fa servir alhora que les condemna-, “Razzia” (Festival de Toronto, 2017 ) -els carrers de Casablanca hi esdevenen la peça central de cinc narracions separades que xoquen totes en una de sola-, i “Haut et fort” / “Casablanca Beats” (Festival de Canes – Competició, 2021) -un antic raper treballa en un centre cultural i els alumnes, animats amb aquest nou professor, intenten alliberar-se del pes de les tradicions per viure la seva passió i expressar-se a través de la cultura ‘hip hop’-, escrit també conjuntament amb Maryam Touzani, com és habitual. Pel·lícules de Nabil Ayouch disponibles a Filmin. | VI: MK2. DF: AdVitam. EF: 13.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).| 

De Leos CARAX, “C’est Pas Moi”. Producció: França (coproducció Arte). Guió: Leos Carax. Fotografia: Caroline Champetier. Amb Denis Lavant, Leos Carax, Adam Driver. Nota sinòptica: Pel·lícula de format lliure, que és un autoretrat (està escrita en primera persona): Carax hi repassa més de 40 anys de la seva filmografia (envoltat del seu fidel equip) i qüestiona les principals etapes de la seva vida, alhora que recull els tremolors polítics de l’època. Informació: Amb el seu anterior film, el musical “Annette” (2021), amb Adam Driver i Marion Cotillard, Leos Carax va guanyar el premi a la Millor Direcció del Festival de Canes, certamen que ja ha visitat en sis ocasions (entre Competició i Un Certain Regard). Formant part del seu equip habitual, a “C’est pas moi” hi apareixen figures, personatges freqüents a la seva filmografia, com Monsieur Merde i, per tant, l’imprescindible Denis Lavant, a més del mateix cineasta. Pel·lícules de Leos Carax disponibles a FilminCat i a Filmin.| VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange.  Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Les Inrock (fr), Unifrance, altres enllaços.|

D’ Emmanuel COURCOL, “En fanfare” / “The Matching Bang“. Producció: França (Agat Films & Cie -Robert Guédiguian). Durada: 1h43.Guió: Emmanuel Courcol, Irène Muscari. Amb Benjamin Lavernhe, Pierre Lottin, Sarah Suco, Nathalie Desrumaux. Nota sinòptica (llarga): En Thibaut és un director d’orquestra reconegut. Patint de leucèmia, busca un donant compatible per a un trasplantament de medul·la òssia. En assabentar-se que ell és un fill adoptiu, descobreix l’existència d’un germà gran al Nord. Aquest, un empleat modest, també és trombonista d’una banda de música municipal en procés de dissolució. Amb el teló de fons del tancament de l’única fàbrica del poble, la seva trobada marca l’inici d’una aventura fraternal, social i musical… Sinopsi: En Thibaut Désormeaux, un dels directors d’orquestra amb més èxit de la seva generació, espera que la seva germana sigui un donant compatible de medul·la òssia per tractar una leucèmia que li progressa ràpidament. A la vista dels resultats de l’ADN i després d’enfrontar-se a la seva mare, no només descobreix que va ser adoptat, sinó que també té un germà petit, en Jimmy, igualment adoptat, però per una família modesta. Empleat d’un menjador escolar, en Jimmy toca a la banda de música local i fins i tot sembla tenir un talent fora del normal. Mentre està en remissió, en Thibaut decideix donar a en Jimmy l’oportunitat que mai va tenir de nodrir el seu do i ajudar la banda del poble a guanyar un concurs nacional. Actor, guionista (sobretot de Philippe Lioret) i cineasta -de 66 anys d’edat-, Emmanuel Courcol va debutar en la direcció de llargmetratges amb “Cessez le feu” (2016) -1923. En Georges, heroi de la guerra del 14 que fuig del seu passat, porta quatre anys de vida nòmada i aventurera a l’Àfrica quan decideix tornar a França. Allà troba la seva mare i el seu germà Marcel, un invàlid de guerra reclòs en el silenci. Lluitant per trobar un lloc en aquesta postguerra on la vida continuava sense ell, coneix l’Hélène, una professora de llengua de signes amb qui estableix una relació turmentada..- i va tenir seleccionada a l’edició no nata del Festival de Canes 2020, en l’apartat ‘Comédies’, “El triomf” -produïda, entre d’altres, per Robert Guédiguian, basada en una història real i en la qual un actor en dificultats accepta dirigir un taller de teatre en una presó per arribar a final de mes i, sorprès pel talent interpretatiu dels reclusos, decideix muntar una obra amb ells a l’escenari d’un autèntic teatre-. Després (i abans d’encarar “En fanfare”) va dirigir el documental “Boxer les mots” (2022), telefilm que s’ambienta durant el període de novembre del 2018 al maig del 2019, en què nou presos de llarga durada del Centre Penitenciari de Meaux-Chauconin participen en una creació teatral dirigida pel coreògraf Hervé Sika amb la col·laboració d’artistes professionals i l’Orquestra de Cambra de París: des de sessions de boxa fins a tallers d’escriptura i després assajos de dansa, fins a l’actuació final a l’MC 93 de Bobigny, i malgrat els dubtes i els perills de treballar en un entorn penitenciari, neix un espectacle sorprenent, que impacta profundament els participants. Pel·lícules d’Emmanuel Courcol disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Playtime. DF: Diaphana*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

D’ Alain GUIRAUDIE, “Miséricorde” / “Mercy”. Producció: França (CG Cinéma*, Arte), Catalunya (Andergraun*), Portugal (Rosa Filmes*). Guió: Alain Guiraudie. Amb Catherine Frot, Félix Kysyl, Jean-Baptiste Durand, Jacques Develay, David Ayala. Nota sinòptica: En Jérémie, un home de trenta anys, torna a Saint-Martial, al Massís Central, per assistir al funeral d’un vell amic. En aquest poble ple de paraules no dites, s’enfrontarà a rumors i sospites, fins que comet l’irreparable i es troba al cor d’una investigació policial. Sinopsi: En Jérémie torna a Saint-Martial per al funeral del forner pel qual havia treballat. Es queda amb la Martine, la vídua, durant uns dies. Però entre una misteriosa desaparició, un veí amenaçador i un abat amb estranyes intencions, la seva curta estada al poble pren un gir inesperat. Informació: Film ‘noir’. Entre mentides i malentesos, en un joc de llenguatge del qual en té el secret, Alain Guiraudie s’apodera del cinema negre (..) i en recargola els codis (nota de producció). Segons Thierry Frémaux, delegat general del Festival de Canes, a la roda de premsa d’anunci de la Selecció Oficial 2024, quan veurem el film entendrem perquè es titula “Misericòrdia” i va de la circulació dels desitjos de cossos, de mirades, especialment entre els homes. Rodat a l’Aveyron natal d’en Guiraudie. Bregat en els curtmetratges, centrats sovint en la classe obrera, l’Alain Guiraudie té l’honor (diguem-ho així) que en Jean-Luc Godard va dir del seu migmetratge “Ce vieux rêve qui bouge“, presentat a la Quinzena dels Realitzadors, que era el millor film vist al Festival de Canes d’aquella edició (2001). A la Quinzena hi va tornar el 2003 amb “Pas de repos pour les braves” (disponible a Filmin) – les aventures picaresques d’un adolescent francès angoixat que està convençut que morirà si s’adorm, cosa que el porta a un viatge per carretera (realitat o fantasia, trajecte de descoberta, atzar i misteri)  que es converteix en una odissea al·lucinatòria quan Basile es troba amb assassinats, sexe i intrigues- i encara el 2009, amb “Le roi de l’évasion” -un homosexual de 43 anys, venedor d’equips agrícoles, ja no suporta la seva vida de solter i, en topar amb la Curly, una adolescent sense por, canvia, i acaben creant una parella estranya-. Obertament gai, Guiraudie ha tractat frontalment el sexe entre homes al seu cinema, com és el cas d’ “El desconegut del llac“(2013) -disponible a Filmin-, premi a la Millor Direcció d’Un Certain Regard. El fenomenal impacte d’aquest film, que integra natura i cossos, desitjos eròtics i crim, va obrir-li al director les portes de la Competició del Festival de Canes amb “Rester vertical” (2016) -un jove cineasta busca inspiració per a una nova pel·lícula, coneix una dona i hi té un fill, de qui s’ha de fer càrrec quan ella els abandona…-. Des d’aleshores, pràcticament no ha estrenat cap pel·lícula, en Guiraudie, llevat d’”Un heroi anònim” (disponible a FilminCat) / “Viens, je t’emmène” / “Nobody’s Hero” (2022), que va presentar a la secció Panorama del Festival de Berlín, i que, segons els responsables del certamen, té totes les característiques del cinema d’aquest autor: la trama embolica un grapat de personatges -començant per una parella que són al llit quan hi ha un atemptat terrorista a la ciutat, que ho esvera tot i acaba la relació amorosa que aquests dos mantenien en un hotel; ell, aleshores, denuncia a la policia un noi sense sostre d’origen àrab, a qui passa diners i protegeix, com a sospitós de l’atemptat, mentre que ella topa amb la gelosia del seu marit, que ha reaparegut- I així és que el carrusel de personatges animat i de vegades turbulent d’Alain Guiraudie comença a girar. En part seriosa i en part satírica i enginyosa de to, aquesta és una pel·lícula sobre l’amor impossible, la paranoia de la societat i la solidaritat veïnal. També s’aborden temes com la imatge corporal, l’edat, la religió i l’orientació sexual d’una manera meravellosament casual. Com més individus entren en joc, més imprevisible i sorprenent es fa la trama i, tot i que de vegades pot desviar cap a l’absurd, sempre tracta els seus personatges insòlits amb molt d’amor. Catherine Frot és una actriu francesa (present a FilminCat). Nominada deu vegades al premi César, va guanyar els premis a la millor actriu per “Madame Marguerite” (2015) i millor actriu secundària per “Un air de famille” (1996). Félix Kysyl és un jove actor francès, que treballa normalment de secundari i que, a la seva filmografia, ha treballat, entre d’altres, amb Philippe Garrel, a “Amant per un dia” (2017) i amb Michel Hazanavicius, a “Mal geni” (2017). | VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, Les Inrockuptibles (fr). |

D’ Arnaud LARRIEU i Jean-Marie LARRIEU, “Le roman de Jim“. Producció: França (SBS Productions*). Durada: 1h41. Guió: Arnaud i Jean-Marie Larrieu, adaptació de la novel·la ‘Le roman de Jim‘, de Pierric Bailly. Amb Karim Leklou, Laetitia Dosch, Sara Giraudeau, Bertrand Belin, Andranic Manet, Eol Personne. Sinopsi: L’Aymeric (Karim Leklou) troba la Florence (Laetitia Dosch), una antiga companya de treball, durant una nit a Saint-Claude a l’Alt Jura. Està embarassada de sis mesos i soltera. Quan neix en Jim, l’Aymeric hi és. Passen uns anys preciosos junts, fins que arriba, després de patir una tragèdia personal, en Christophe (Bertrand Belin), el pare biològic d’en Jim (Eol Personne)… Podria ser l’inici d’un melodrama, també és l’inici d’una odissea de la paternitat: l’Aymeric ja no troba el seu lloc i, allunyat del nen, decideix anar-se’n a fer la seva vida a un altre lloc; però al cap d’uns anys, en Jim, de 23 anys (Andranic Manet), trucar a la seva porta. Nascuts a Lorda, els germans Arnaud i Jean-Marie Larrieu, des de ben jovenets, filmen conjuntament i, de la seva filmografia (en què treballen sovint amb l’actor Mathieu Amalric i que ha estat qualificada com a exemple de cinema francès no parisenc) se’n pot remarcar el migmetratge “La Brèche de Roland” (2000), presentat a la Quinzena dels Realitzadors; “Peindre ou faire l’amour” (2005), seleccionada en Competició al Festival de Canes; “Le voyage aux Pyrénées” (2008), projectada a la Quinzena dels Realitzadors; “Happy End” / “Les derniers jours du monde” (2009), Premi José Luís Guarner de la Crítica al Festival de Sitges, i “Vingt et une nuits avec Pattie” (2015), Premi al Millor Guió del Festival de Sant Sebastià. Diversos mitjans es fan ressó d’unes declaracions dels cineastes a ‘Libération’ en que van afirmar: La nostra idea sempre ha estat filmar cossos en el paisatge o cossos com paisatges.| DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Rithy PANH, “Rendez-vous avec Pol Pot” / “Meeting with Pol Pot”. Producció: França (CDP Productions*), Cambodja (Anupheap Production*). Guió: Rithy Panh, Pierre Erwan Guillaume, inspirat en el llibre ‘When the War Was Over: Cambodia and the Khmer Rouge Revolution‘, de la periodista nord-americana Elizabeth Becker. Amb Irène Jacob, Grégoire Colin, Cyril Gueï. Sinopsi: Cambodja el 1978, els khmers rojos conviden tres periodistes francesos perquè entrevistin en exclusiva el líder del règim, Pol Pot. El país sembla ideal. Però darrere del poble de Potemkin, el règim dels Khmers Rojos està en declivi i la guerra amb Vietnam amenaça d’envair el país. El règim està buscant culpables, duent a terme en secret un genocidi a gran escala. Davant els ulls dels periodistes, ‘la bella imatge’ s’esquerda, revelant l’horror. El seu viatge es converteix de mica en mica en un malson. El cineasta cambodjà Rithy Panh, que de ben jove hagué de fugir del règim comunista dels Khmers Rojos i exiliar-se a París, centra la seva filmografia, en gran part, al genocidi dels de Pol Pot i a la memòria de les seves víctimes, sigui en documentals o en llargmetratges de ficció. Membre del Jurat de la Cinéfondation i dels Curtmetratges el 2001 i president del Jurat de la Càmera d’Or el 2019, ha estat freqüentment seleccionat al Festival de Canes, sigui a la Competició -“Les gens de la rizière” (1994)-, Fora de Competició -“S21, la machine de mort khmère rouge” (2003), “Les Artistes du Théâtre Brûlé” (2005)-, a les Sessions Especials -“Exil” (2016), “Duch, le maître des forges de l’enfer” (2011)- o a Un Certain Regard -“L’image manquante” (2013, Premi Un Certain Regard), “Un soir après la guerre” (1998)-. En dues ocasions ha estat guardonat a la Berlinale (Millor Documental, amb “Irradiés” -2020-, i Millor Contribució Artística, amb “Everything Will Be OK” -2022-). A Venècia, va presentar “Les tombeaux sans noms” (2018) al marc de les Giornate degli Autori. | VI: Playtime. DF: Dulac Distribution. EF: 05.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Sessions Especials. Tots els títols anunciats avui.

De Daniel AUTEUIL, “Le fil“. Producció: França (Zazi Films*). Guió: Steven Mitz, Daniel Auteuil, adaptació de la col·lecció de relats breus ‘Au guet-apens: chroniques de la justice pénale ordinaire‘, de l’advocat penalista de Lille Jean-Yves Moyart. Amb Daniel Auteuil, Grégory Gadebois, Sidse Babett Knudsen, Alice Belaïdi, Suliane Brahim. Informació: Thriller policíac.  L’actor Daniel Auteuil torna a posar-se darrere de la càmera, després de les diverses adaptacions de Marcel Pagnol (“La Fille du Puisatier“, “Marius“, “Fanny“) i l’obra de teatre de Florian Zeller ‘L’Envers du décor’ (“Amoureux de ma femme“) (SortirÀParis). |DF: Zinc Cinema. DI: Bim Distribuzione*. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Sortir à Paris (esp).|

De Sergei LOZNITSA, “The Invasion” / “L’invasion”. Producció: Ucraïna. Guió: Sergei Loznitsa. Documental. Nota sinòptica: Anàlisi de les conseqüències de la invasió d’un país per part d’un altre. Documentalista compromès amb la causa humana, sensible a la Història, i autor així mateix de ficcions dotades de la mateixa textura densa, visualment expressives, Sergei Loznitsa ha estat freqüentment al Festival de Canes. Tot i que va nèixer a Belorús, de petit ja va anar a viure a Kíiv, va estudiar cinema a Moscú i va començar a produir documentals a Sant Petersburg: té una posició radicalment contrària a la guerra de Rússia contra Ucraïna i igualment és un gran defensor del dret dels cineastes russos a no patir boicot per aquesta invasió armada (molts amics i col·legues, cineastes russos, s’han posicionat contra aquesta guerra boja. … Són víctimes com nosaltres d’aquesta agressió (..) no [s’ha de] jutjar les persones en funció dels seus passaports sinó pels seus actes, ha declarat). A Ucraïna l’han expulsat de l’acadèmia cinematogràfica, titllant-lo de ‘cosmopolita’ en una decisió que Loznitsa vincula a la poca gràcia que els va fer “Babi Yar. Context” (2021), en què s’exposa la col·laboració ucraïnesa amb la matança de jueus de Babi Yar per part dels nazis. Pel·lícules de Sergei Loznitsa disponibles a FilminCat i a Filmin. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Raoul PECK, “Ernest Cole, Photographe” / “Ernest Cole, Lost and Found“. Producció: EUA (Velvet Film*). Documental. Amb Lakeith Stanfield. Nota sinòptica: Retrat d’Ernest Cole (1940-1990), el primer fotògraf independent negre a Sud-àfrica durant l’era de l’apartheid. Informació: Ernest Cole va ser el primer fotògraf independent negre de Sud-àfrica, les primeres fotografies del qual van posar al descobert les injustícies de l’apartheid per a un públic mundial. Cole es va exiliar als Estats Units, on les seves experiències van quedar lluny de les seves expectatives del somni americà. La recerca de Raoul Peck de l’ànima d’Ernest Cole, aquest gran però ignorat artista, està enclavada en un thriller internacional que recorre els passos de la seva agitació i el llegat de les seves imatges atemporals i poètiques. A través de la lent i la vida de Cole, Peck explora les complexitats i contradiccions de la raça (Mk2). Raoul Peck és director, guionista i productor. Nascut a Haití, criat al Congo, Estats Units, França i Alemanya, Peck va obtenir un màster en enginyeria econòmica a la Universitat de Berlín i després va estudiar cinema a l’Acadèmia de Cinema i Televisió de Berlín (DFFB). El 1995, va crear la Fundació Forum Eldorado, centrada en el desenvolupament cultural a Haití. Va exercir com a ministre de Cultura d’Haití de 1996 a 1997, després de dos anys com a professor de guió i direcció al programa de postgrau de l’escola d’arts de la NYU Tish. El 2010 va ser nomenat president de La Fémis de París, la prestigiosa escola nacional de cinema francesa. L’any 2001, l’Organització Human Rights Watch li va concedir el premi Irene Diamond a la trajectòria. Peck va fundar Velvet Film l’any 1989, que ara opera als Estats Units, França i Haití, i a través de la qual ha produït o coproduït totes les seves pel·lícules. Va ser membre del jurat del Festival de Cannes 2012, així com membre del jurat de la Berlinale el 2002, així com de Sundance i Tribeca. És un dels cineastes més significatius i prolífics del nostre temps, ricament recompensat pel seu treball històric, polític i artístic. La seva complexa obra inclou pel·lícules com [“L’homme sur les quais”” /] “The Man by the Shore” (Competició, Canes 1993); “Lumumba” (Quinzena dels directors, Canes 2000, HBO); va produir i dirigir “Sometimes in April” per a HBO sobre el genocidi de Ruanda (Competició, Berlinale 2005), “Moloch Tropical” (Toronto i Berlín) i “The Young Karl Marx” (Berlinale 2017). Les seves pel·lícules documentals inclouen: “Lumumba: Death of a Prophet“; “Fatal Assistance” (Berlinale i Hot Docs 2013). La seva darrera pel·lícula documental, “I Am Not Your Negro“, va ser nominada a la millor pel·lícula documental als 89è Premis de l’Acadèmia i ha guanyat el Premi del Públic tant als Festivals Internacionals de Cinema de Toronto com a Berlín, el premi al millor documental de la crítica de LA i el millor documental als BAFTA (Regne Unit) i el Premi Nacional de Cinema francès el César, entre molts altres. (Velvet Film). Pel·lícules de Raoul Peck disponibles a FilminCat i a Filmin. |VI: Mk2. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Claire SIMON, “Apprendre“. Producció: França. Documental. Nota sinòptica i informació: Un film sobre els mestres i el seu compromís amb els nens. La pel·lícula ofereix una mirada íntima a la vida quotidiana d’aquests professionals dedicats, destacant els reptes i les recompenses de la seva professió essencial per formar les generacions futures. [A la roda de premsa de presentació de la Selecció Oficial,] Thierry Frémaux ha declarat: “Claire Simon, una gran documentalista, ha fet una pel·lícula anomenada “Apprendre”. És una pel·lícula sobre l’educació, és una pel·lícula sobre professors, sobre nens, però sobre professors. Ja havia fet pel·lícules sobre l’hora del pati, segueix amb aquest fil i és una pel·lícula molt forta i commovedora”(SortirÀParis). Pel·lícules de Claire Simon disponibles a FilminCat i a Filmin. | Enllaços: Web de la cineasta, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Yolande ZAUBERMAN, “La belle de Gaza“. Producció: França (Unité, Phobics*, Arte France Cinéma). Durada: 1h16. Guió i fotografia: Yolande Zauberman. Documental. Amb Talleen Abu Hanna, Israela, Nadine, Danielle, Nathalie. Nota sinòptica: Van ser una visió fugaç a la nit. Em van dir que una d’elles havia vingut a peu de Gaza a Tel Aviv. Al meu cap la vaig anomenar ‘La belle de Gaza’. Sinopsi: Segueix persones trans palestines que fugen de Gaza i fan cap a Tel Aviv per viure obertament. El seu perillós viatge entre aquests mons ofereix una visió de la seva lluita per l’autoafirmació enmig del conflicte i l’opressió. Nascuda a París, Yolande Zauberman va començar en el cinema amb el director Amos Gitaï. L’any 1987, signa un primer documental, sobre l’apartheid a Sud-àfrica, “Classified People” (1988), que va guanyar nombrosos premis entre ells el Gran Premi del Festival París. El 1989, “Caste Criminelle“, filmada a l’Índia, va ser seleccionada al Festival de Canes-Perspectiva del Cinema Francès. Tres anys després, va fer la seva primera ficció, en yiddish, “Moi Ivan, tu Abraham“, seleccionada a la Quinzena dels Realitzadors 1993 –perquè no els separin, dos amics, l’Ivan, de 13 anys, i l’Abraham, de 9, jueu i no jueu, decideixen fugir i això els porta per la Polònia dels anys 30, en un món ple d’aventures, emoció i perill…–. Després ha dirigit una trilogia documental sobre la nit israeliana: “Would you have sex with an Arab?” (Festival de Cinema de Venècia 2011); “M” (premiat a tot el món sencer, César al millor documental 2020) i per acabar “La belle de Gaza” (2024). També és autora de “Clubbed to Death (Lola)” -1996, ficció amb Élodie Bouchez, Roschdy Zem i Béatrice Dalle, en què una noia que és de visita a París perd l’autobús nocturn i, perduda als afores de la ciutat, fa cap a un club on coneix un drogadicte problemàtic-, “La guerre à Paris” -2002, drama amb Élodie Bouchez, Jérémie Renier i Grégoire Colin, ambientat a París, l’any 1943, on un jueu de dinou anys que viu sense ideals, adaptant-se a les circumstàncies, esdevé ara un traïdor ara un heroi, mentre que son germà de quinze anys, vol, per la seva banda, actuar i lluitar a la resistència, i tots dos estimen una resistent espanyola disposada a sacrificar-se per alliberar la França ocupada-, el documental “Paradise now – Journal d’une femme en crise” -2004, del qual la directora n’ha dit: La podria haver titulat “El que vaig veure al voltant del meu llit”.Vaig filmar gent mig despullada, tremolant, semblant a punt d’ensorrar-se. La pel·lícula és un musical. És com una festa. Però quina mena de festa? Sempre he somiat amb lliscar-me sota la pell dels altres per robar el que és meu. Les multituds m’espanten. Les generalitats m’espanten. M’aferro primer a una cara i després a l’altra. Així és com viatjo-. I encara el 2005 va realitzar “Un juif à la mer” -documental sobre un individu del qual Zauberman explica és una mica com el \”Zelig\” de Woody Allen a l’Orient Mitjà, jueu entre els jueus, àrab entre els àrabs, libanès entre els palestins, sirià per als sirians, feminista entre les dones, emmascarat entre màscares, iranià amb Hezbollah, francès a França. Dormíem a una terrassa de Jaffa, era estiu, jo el filmava, no s’ho creia gens, discutíem, parlava per calmar-me, li vaig demanar que em parlés concretament de totes les seves trobades amb els palestins. És en aquest caos on es va desenvolupar el relat de les seves històries a la Lord Jim, les aventures d’un home amb una identitat complicada que entra a tot arreu perquè tothom el pren per un dels seus i que es troba jugant a un dels terrats del món.| DF: Pyramide. EF: 29.05.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Fora de Competició. Tots els títols anunciats avui.

De CHAN Peter Ho-Sun, “She’s got no name” (“Murder of the Husband”). Producció: Xina-Hong Kong (We Pictures*). Guió: Feng Jiang, Yang Shang, Ling Shi. Amb Zhang Ziyi, Jiayin Lei, Jackson Yee. Nota sinòptica: El patiment d’una dona va provocar la revolució dels drets socials de les dones a la Xina. Un cas estrany va provocar milers d’onades. Hi ha diferents opinions sobre la veritat. Quan tota la història del cas es va refer gradualment com peces d’un trencaclosques, la gent es va adonar que la veritat ja no era tan important. Informació: Passa per ser la més gran producció xinesa de l’any. Comporta el retorn de l’actriu Zhang Ziyi al Festival de Canes. Productor, actor i director, Chan Peter Ho-Sun (nascut a Hong Kong, format a UCLA i que a finals dels anys noranta va treballar una època a Hollywood, tot i que el gruix de la seva feina ha estat asiàtic) ha aconseguit, d’entre els més de vint llargmetratges que ha dirigit, alguns importants èxits de taquilla a la Xina, com va ser amb el musical “Perhaps Love” (2005) -amb Takeshi Kaneshiro, Xun Zhou i Jackie Cheung, va cloure la Mostra de Venècia d’aquell any – i amb l’èpica bèl·lica històrica “The Warlords” (2007, co-dirigida amb YIP Wai-Man, protagonitzada per Jet Li, Takeshi Kaneshiro i Andy Lau). Amb el drama d’acció criminal “Dragon” / “Wu Xia” (2011) -repartiment encapçalat per Donnie Yen, Takeshi Kaneshiro i Tang Wei- va guanyar el Premi de Focus Àsia al Festival de Sitges de 2012. | VI: Moebius Entertainment. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Kevin COSTNER, “Horizon: An American Saga – Chapter 1“. Producció: EUA (Warner, New Line, Territory). Guió: Jon Baird, Kevin Costner. Amb Kevin Costner, Sienna Miller, Sam Worthington, Jamie Campbell Bower, Luke Wilson, Thomas Haden Church, Isabelle Fuhrman, Jean Malone, Michael Rooker, Jeff Fahey, Danny Huston, Will Patton, Kathleen Quinlan, Tom Payne. Nota sinòptica: Quinze anys d’expansió i assentament de l’oest americà abans i després de la Guerra Civil. L’expansió cap a l’Oest està plena de reptes, des d’elements naturals fins a les interaccions amb els pobles indígenes que vivien en aquestes terres, fins a la determinació despietada dels que malden per colonitzar-les. Informació: Kevin Costner torna a la direcció vint anys després del també western “Open Range” (2003), havent debutat amb l’impressionant i premiat “Ballant amb llops” / “Bailando con lobos” / “Danse avec les loups” / “Balla coi lupi” / “Dances with Wolves” (1990), títol al qual va seguir, set anys després, “El missatger del futur”/ “Mensajero del futuro” / “Postman” / “L’uomo del giorno dopo” / “The Postman“ (1997). Aquest seu quart film, “Horizon”, una saga ambiciosa que hauria de tenir quatre parts (amb un total de onze hores de durada), de les quals dues ja estan filmades i s’estrenaran enguany, és un projecte que ja va intentar dur a terme l’any 1988, per tornar a intentar-ho sense sort el 2003, després d’”Open Range”. A l’autor i actor li hauria agradat rodar-ne les quatre parts el més juntament possible, però la vaga d’escriptors i actors el va obligar a fer una pausa i la Warner no n’ha anunciat una 3a o 4a pel·lícula. No obstant això, Kevin Costner ha afirmar la seva intenció de posar-les en escena. Costner n’ha rodat en 52 dies les dues primeres parts i hi ha invertit 50 milions de dòlars (la meitat del pressupost) -ha hipotecat una propietat on s’havia de construir una casa-. Asseguren que aquesta epopeia durà el públic a un viatge emocional per un país en guerra amb si mateix, viscut a través del prisma de famílies, amics i enemics que intentaran descobrir què són realment els Estats Units d’Amèrica. | D: Warner. A Catalunya s’estrenarà el 28.06.2024 (i la Segona Part, el 16.08.2024). Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), Variety (ang), Deadline (ang). |

De Quentin DUPIEUX, “Le Deuxième Acte“ ( “À notre beau métier“). Film d’inauguració del Festival de Canes 2024. Producció: França (Chi-Fou-Mi Productions*). Durada: 1h16. Guió: Quentin Dupieux. Amb: Léa Seydoux, Vincent Lindon, Raphaël Quenard, Louis Garrel, Manuel Guillot. Nota sinòptica: Nova comèdia de l’absurd, una farsa que agafa actors en una producció terrible, en què el repartiment té un doble paper de personatge i actor. Sinopsi: La Florence vol presentar en David, l’home de qui està bojament enamorada, al seu pare Guillaume. Però en David no se sent atret per la Florence i se’n vol desfer llançant-la als braços del seu amic Willy. Els quatre personatges es troben en un restaurant al mig del no-res. Informació: Catorzè llargmetratge del músic (música electrònica), productor musical, videocliper i cineasta francès Quentin Dupieux, conegut com a Mr. Oizo. Havent començat a filmar de ben jovenet, practica un cinema excèntric, surrealista, fet de pel·lícules com “Rubber” (2010), seleccionada en Sessió Especial a la Setmana de la Crítica de Canes, en què el protagonista és un pneumàtic assassí en sèrie, telepàtic i atret per una jove bonica -com no podia ser d’altra manera, multipremiat al Festival de Sitges-; el curt “Wrong Cops: Chapter 1” (2012) -projectat a la Quinzena dels Realitzadors i en què Marilyn Manson és un jove amant del techno els horribles gustos musicals del qual escandalitzen un policia corrupte i boig per la música- que dona peu al llarg “Wrong Cops” (2013); la comèdia… que va encaixar bé al Festival de Sitges -després d’haver-se presentat a la Quinzena dels Realitzadors– “Le Daim” (2019) -sobre un home enamorat d’una jaqueta d’ant; “Fumer fait tousser” (2022), presentada Fora de Competició en Sessió de Mitjanit al Festival de Canes i Premi al Millor Guió -com no!- del Festival de Sitges-, una altra comèdia a la Dupieux, terrorífica i fantacientífica, amb una colla de vigilants anomenats les “forces del tabac” que s’està desfent, cosa que provoca la crida del seu líder a un retir d’una setmana, per a reconstruir-ne l’esperit d’equip i poder tornar, per a salvar el món -per cert, que el guardó de Sitges el va haver de compartir… amb un altre film del mateix cineasta i de la mateixa mena, “Incroyable mais vrai” (2022)-; “Yannick” (2023), en què un espectador descontent de la representació teatral a la qual assisteix en pren com a ostatges els actors; “Daaaaaali!” (2023) -seleccionat Fora de Competició a la Mostra de Venècia, inevitable film de Dupieux sobre el pintor surrealista, interpretat a la pantalla per diversos actors, que es troba amb una periodista. Com als [seus films] darrers, “Le Deuxième Acte” es revela com una nova ‘mise en abyme’ al voltant de la feina de l’actor, ja un dels temes centrals de “Yannick” i “Daaaaaali!” (Festival). Pel·lícules de Quentin Dupieux disponibles a FilminCat i a Filmin.| VI: Kinology*. DF: Diaphana Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Les Inrockuptibles (fr). |

De Guy MADDIN, Evan JOHNSON i GALEN JOHNSON, “Rumors”. Producció: Canadà, Alemanya. Guió: Guy Maddin, Evan Johnson, Galen Johnson. Amb Cate Blanchett, Alicia Vikander, Roy Dupuis, Charles Dance, Denis Ménochet, Nikki Amuka-Bird, Rolando Ravello, Takehiro Hira, Zlatko Burić, Tomi Kosynus, Alexa Kennedy. Nota sinòptica: Els líders de les set nacions que formen el G7 es reuneixen a la seva cimera anual, però es perden al bosc i tanmateix han d’escriure una declaració sobre una crisi global. Nota: A IMDB atribueixen la direcció del film als que aquí consten com a guionistes  i, com a guionista, esmenten només Evan Johnson.  Informació: Comèdia fosca. Cinema surrealista, experimental, prou gòtic, admirat del primitiu cinema mut, el de Guy Maddin, que ha treballat sovint amb els seus col·laboradors (als guions i la direcció) Evan Johnson i Galen Johnson. Crida especialment l’atenció que, amb aquests cineastes de circuits cinematogràfics més aviat alternatius, hi treballin estrelles com la gran Cate Blanchett (sobretot) i Alicia Vikander. | VI: Protagonist Pictures. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), Deadline (ang).|

De George MILLER, “Furiosa: A Mad Max Saga” / “Furiosa: de la saga de Mad Max”. Producció: Austràlia, EUA. Guió: George Miller, Nick Lathouris. Amb Anya Taylor-Joy, Chris Hemsworth,  Tom Burke, Nathan Jones, Angus Sampson, Daniel Webber. Nota sinòptica: Spin-off i preqüela que s’ambienta 15 anys immediatament abans de “Mad Max: Fury Road” (2015) i serà la cinquena pel·lícula de la franquícia Mad Max, centrada en els orígens de la guerrera renegada Furiosa, abans de la seva trobada amb Mad Max i fer-hi equip. Sinopsi: Quan el món s’enfonsa, la jove Furiosa (Anya Taylor-Joy) és arrabassada de Green Place of Many Mothers i cau en mans d’una gran horda de ‘bikers’ liderada pel Senyor de la Guerra Dementus (Chris Hemsworth). Escombrant el Wasteland es troben amb la Ciutadella presidida per The Immortan Joe. Mentre els dos tirans lluiten pel domini, la Furiosa ha de sobreviure a moltes proves i va reunint mitjans per trobar el camí cap a casa. Vídeo: Tràiler (ang). Informació: Polifacètic home de cinema, l’australià George Miller va debutar com a director de llargmetratges amb “Mad Max” (1979), que no només va a donar a conèixer l’actor Mel Gibson, sinó que va encetar la llarga, exitosa i comentadíssima saga postapocalíptica, que seguí amb “Mad Max 2, el guerrer de la carretera” (1981) i “Mad Max i la cúpula del tro” (1985), reprenent-la el 2015 amb “Mad Max: Fury Road” –presentada Fora de Competició al Festival de Canes-. Però Miller no és només director de films d’acció (trepidant, en el cas de la saga): li devem, entre d’altres, la comèdia fantàstica -en tots els sentits del terme- “Les bruixes d’Eastwick” (1987), el drama biogràfic “L’oli de la vida” (1992), una cinta d’aventures com  “Babe, el porquet a la ciutat” (1998), el film d’animació “Happy Feet” (2006)… i encara “3.000 anys esperant-te“, fantasia encantadora, màgica, i alhora extravagant, en què Tilda Swinton coneix un geni de la llàntia i, tot i que escèptica, li acaba formulant un desig. Aquest darrer film es va estrenar amb tots els honors Fora de Competició a Canes 2022 i és que George Miller té bon lligam amb el certamen, havent-ne estat membre del Jurat en tres ocasions (1988, 1999 i, president, el 2016). Pel·lícules de George Miller disponibles a Filmin.| D: Warner Bros. EE: 24.05.2024, EF: 22.05.2024, EI: 23.05.2024. Enllaços: Web oficial, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp esp, altres enllaços. |

Cinema de Mitjanit. Tots els títols anunciats avui.

De Soi CHEANG, “Twilight Of The Warriors: Walled In” (Kowloon Walled City). Producció: Hong Kong – Xina. Durada: 2h. Guió: Tai-lee Chan, Au Kin-yee, adaptació del manhwa ‘City of Darkness‘, d’Andy Seto. Amb Louis Koo, Sammo Hung, Richie Jen, Raymond Lam, Philip Ng, Max Zhang. Nota sinòptica: Thriller d’acció ambientat als anys vuitanta, en el laberint sense llei homònim, on un grup d’immigrants i proscrits lluiten contra una tríada enviada pel govern britànic de Hong Kong per enderrocar el seu refugi. Sinopsi: Ambientada a la Ciutat Emmurallada de Kowloon, la pel·lícula explica la història de Chan Lok-kwun, un noi que entra per error a la Ciutat, on aprendrà importants lliçons de vida, estrenyerà llaços amb els seus habitants i lluitarà per la protecció del refugi segur que ha esdevingut per a tantes persones. Informació:  Coneguda com la Ciutat de la Foscor o la Ciutat sense Llei, la Ciutat Emurallada de Kowloon ha passat a la història com el lloc de destí de delinqüents que fugien de la justícia, llar de tríades i condicions d’insalubritat, però i si poguéssim veure la perspectiva de les famílies que tenien la seva vida i els seus negocis allà? (CineAsia). Cheang Pou-soi, també conegut com a Soi Cheang o Bob Cheng, originari de Macau, és director, productor actor i guionista de Hong Kong. Pel cap baix ha participat en tres ocasions al Festival de Sitges -amb “Accident” (2009), “Motorway” (2012) i “Limbo” (2021)-, havent estat seleccionat per a la PIazza Grande de Locarno amb “Motorway” i a la Competició de Venècia amb “Accident”. Pel·lícules de Soi Cheang disponibles a Filmin. | DF: Metropolitan Films*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, CineAsia (esp), TMDB (ang), CityOnFire (ang), MediaAsiaFilmDist (ang).|

De Lorcan FINNEGAN, “The Surfer“. Producció: Austràlia, EUA. Guió: Thomas Martin. Amb Nicolas Cage, Julian McMahon, Nicholas Cassim. Sinopsi: Un home torna a la platja idíl·lica de la seva infantesa per anar a fer surf amb el seu fill. La seva escapada es converteix en un malson quan una banda de surfistes locals els prohibeix l’accés a l’oceà. Humiliat i amenaçat, el pare haurà de lluitar per recuperar el seu territori i l’estima del seu fill. En aquesta platja d’ambient sufocant comença una lluita que el portarà al cor de la bogeria. Informació: L’irlandès Lorcan Finnegan ha menat una llarga carrera com a curtmetratgista -amb títols com “Foxes” (2011), del gènere fantàstic-, va debutar en els llargmetratges amb el conte de fades psicodèlic “Without Name” (2016) i a continuació va presentar a la Setmana de la Crítica de Canes i al Festival de Sitges “Vivarium” (2019) -amb Imogen Poots i Jesse Eisenberg com una jove parella que, tot buscant la seva primera llar, visiten un misteriós agent immobiliari i es troben atrapats en una estranya edificació-, per tornar a competir a Sitges amb la seva tercera pel·lícula, “Nocebo” (2022) -en què Eva Green és una dissenyadora de moda que, de sobte, es veu afectada per una misteriosa malaltia que desconcerta els seus metges i molesta el seu marit. Però l’arribada d’una infermera filipina, experta en la medicina tradicional local, revela l’origen aterridor de la malaltia que pateix-. |DF: The Jokers Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Noémie MERLANT, “Les femmes au balcon” / “The Balconettes”. Producció: França (Nord-Ouest Films). Guió: Noémie Merlant, amb la col·laboració de Céline Sciamma. Amb Noémie Merlant, Souheila Yacoub, Sanda Codreanu. Nota sinòptica: Una onada de calor fa bullir un barri de Marsella i tres companyes d’habitació s’interposen alegrement en la vida dels veïns des del balcó del seu apartament, fins que una copa a la nit es converteix en una aventura sagnant... Informació: Una incursió descarada en el gènere. De vegades sanguinolent, de vegades descarat, sempre juganer (MK2). Una comèdia sagnant, amb una barreja de gèneres, en un entorn una mica sobrenatural, amb un joc perillós entre homes i dones. Som des del punt de vista de la intimitat de tres amigues, tres dones, tres amigues. És un film coral, gairebé a porta tancada. Ens apassiona molt el gore, la comèdia, l’absurd (AlloCiné declaracions de Merlant a ‘Les Inrockuptibles’). Quan vaig començar a escriure’l, pensava en el patiment de les dones i en l’ús de l’humor com a arma. Aquí és on la meva història es va convertir en una comèdia. Volia escriure personatges femenins que s’assemblassin als que m’envolten, per tal d’observar més de prop la violència i la victimització. Volia portar la meva idea a l’extrem i observar el que provoca incorporant elements de gènere: fantasia i gore. Vaig descobrir el cinema a través de les pel·lícules de terror asiàtiques que vaig veure amb la meva germana durant la nostra adolescència. Són una gran influència en aquesta pel·lícula (declaracions de Noémie Merlant a ‘Variety’, recollides per Première). Fonamentalment actriu -una de les més destacades intèrprets del cinema francès actual, destacant especialment en pel·lícules com el drama lèsbic “Retrat d’una dona en flames” (Céline Sciamma, 2019)-, disponible a FilminCat; el quadre polièdric de “sexe fàcil” i delit d’amor que reflecteix una certa realitat multicultural, generacional i social, escrit entre d’altres per Céline Sciamma, “Paris, 13th District” / “Les Olympiades” (Jacques Audriard, 2021); “Un año, una noche” (Isaki Lacuesta, 2022), en què és la dona de Nahuel Pérez Biscayart, supervivent com ella de la tràgica nit de l’atemptat islamista a la sala parisenca Bataclan;  “Tár” (Todd Field, 2022), on assumeix el rol d’assistent de la polèmica directora d’orquestra a qui dona vida Cate Blanchett-, i ha acceptat de ser la nova Emmanuelle, al film d’Audrey Diwan que també es postula per ser a Canes 2024-, Noémi Merlant ha realitzat 2 curtmetratges i va debutar el 2021 amb el llarg “Mi iubita, mon amour“, seleccionat en sessió especial al Festival de Canes , en què ella mateixa incorpora el personatge d’una noia que se’n va a Romania amb unes amigues per a acomiadar-se de la primera joventut i allà coneix un xicot gitano deu anys més jove que ella i la seva família, amb els quals tot els separa, però així comença un estiu que els serà apassionant i fora del temps. | VI: MK2. DF: Tandem*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De RYOO Seung-wan, “I, The Executioner” (“Veteran 2” / “Beterang 2”). Producció: Corea del Sud (Filmmaker R&K*) Guió: Ryoo Seung-wan. Repartiment: Hwang Jung-Min (Seo Do-Cheol), Jung Hae-In ( Park Sun-Woo),  Oh Dal-Su (‘Team Leader ‘ Oh), Jang Yoon-Ju  (‘Miss’ Bong), Oh Dae-Hwan  (detectiu Wang), Kim Shi-Hoo (detectiu Yoon), Park Gun-Ha. Nota sinòptica: Thriller d’acció amb caire de comèdia que presenta una nova crisi en què s’enfronten un detectiu més experimentat Seo Do-cheol (Hwang Jung-min) i un veterà equip d’investigació d’homicidis. Informació: Seqüela de “Por encima de la ley” / “Veteran” / “Beterang” (2015) -Seo Do-cheol, un policia veterà, s’ha fixat com a objectiu portar davant la justícia Tae-oh, hereu d’una megacorporació. El problema és que el cap li ha impedit investigar-lo. Quan un antic col·laborador del policia es converteixi en víctima de Tae-oh, Do-cheol farà de la caça del magnat una autèntica guerra-, premi a la Millor Pel·lícula del Focus àsia del Festival de Sitges. Ryoo Seung-wan també és conegut com a RYU Seung-wan. Ryoo Seung-wan va entrar al focus mundial amb la seva pel·lícula “Crying Fist” del 2005 (..). La pel·lícula va mostrar la capacitat del director per trencar els límits dels gèneres tradicionals i va guanyar el Premi FIPRESCI a Canes i el millor director a l’Associació de Crítics de Cinema de Busan de 2005. Abans i després de “Cryinf Fist”, les seves pel·lícules “Die Bad” (2000) i “City of Violence” (2006) van establir fermament a Ryoo com a director mestre del gènere d’acció. “The Unjust” (2010), una història de corrupció entre policies i fiscals, es va convertir en un èxit de taquilla amb més de 2,7 milions d’entrades, la qual cosa la va situar a la llista de les deu millors taquilles de Corea d’aquell any. El 2015, Ryoo va escriure i dirigir una pel·lícula de comèdia d’acció titulada “Veteran“. La pel·lícula va ser un gran èxit tant a nivell crític com comercial, ja que va guanyar 94 milions de dòlars amb un pressupost modest de 7,5 milions de dòlars, la cinquena pel·lícula local més taquillera de la història del cinema coreà. (..) Ryoo també és un productor prolífic i reeixit de moltes pel·lícules coreanes d’èxit, a través de la seva productora Filmmakers R&K (Imdb). Pel·lícules de Ryoo Seung-wan a FilminCat i a Filmin.|Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Un Certain Regard. Tots els títols anunciats avui.

De Tawfik ALZAIDI, “Norah“. Producció: Aràbia Saudí. Durada: 1h34. Guió: Tawfik Alzaidi, Stephen Strachan. Amb Yagoub Alfarhan, Maria Bahrawi, Aixa Kay. Nota sinòptica: Ambientada a l’Aràbia Saudí als anys noranta, “Norah” és una història profundament commovedora sobre dues ànimes bessones que es troben i descobreixen les forces creatives que els impulsen. Sinopsi: Un nou professor, en Nader (Yagoub Alfarhan), arriba a un poble remot i coneix la Norah (Maria Bahrawi), una noia valenta, que l’inspira i li desperta el talent artístic i la passió. De la mateixa manera, en Nader il·lustra la Norah sobre el món més ampli que hi ha fora del poble i s’adona que ha d’abandonar el seu món per trobar un lloc on la seva imaginació i esperit puguin ser lliures. Aquesta relació canvia les seves vides per sempre. Informació: “Norah”, que es va estrenar localment al desembre al Festival de Cinema del Mar Roig de l’Aràbia Saudí a Gidda, s’estrenarà internacionalment a la prestigiosa secció Un Certain Regard de Canes, éssent la primera pel·lícula saudí que es projecta a Canes i esdevenint un símbol del creixement ràpid de les ambicions cinematogràfiques del regne des que l’Aràbia Saudí va aixecar la prohibició del cinema relacionada amb la religió de 35 anys el 2017 (Variety). Òpera prima: “Norah” és el primer llargmetratge de l’escriptor i director saudita Tawfik Alzaidi. El guió de la pel·lícula va guanyar un premi del fons de la Comissió de cinema saudita Daw Film Competition, una iniciativa llançada pel Ministeri de Cultura de l’Aràbia Saudita per donar suport i animar la propera generació de cineastes saudites. “Norah” és el primer llargmetratge d’Aràbia Saudita que es va rodar íntegrament a la regió d’Al-Ula, una zona extraordinària de bellesa i patrimoni natural (NorahMovie). | VI: TwentyOne Entertainment*. Enllaços: Web oficial, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Konstantin BOJANOV, “The Shameless“. Producció: Bulgària, França, Suïssa, Taiwan. Durada: 1h55. Guió: Konstantin Bojanov. Amb Omara, Anasuya Sengupta, Mita Vashisht. Nota sinòptica (llarga): La Rani, una prostituta índia, anuncia a la seva família que se’n va de pelegrinatge a un temple llunyà. El viatge serà una oportunitat perquè ella reflexioni sobre el seu passat tumultuós, sobretot la seva història d’amor juvenil amb una altra noia, la Renuka, ara empresonada de per vida per assassinat a Bangalore, una ciutat que es troba en el camí de la Rani. Sinopsi (que no acaba de quadrar amb la nota anterior): En plena nit, la Nadira fuig d’un prostíbul de Delhi després d’apunyalar mortalment a un superintendent de la policia. Amb la llei al capdavant, es refugia temporalment en una comunitat de treballadores sexuals del nord de l’Índia, assumint el nom hindú de Renuka (Anasuya Sengupta). Allà es creua amb Devika (Omara), una jove lligada per una tradició religiosa que la condemna a una vida de prostitució. A mesura que el seu vincle s’aprofundeix en un romanç prohibit, la Devika desafia la seva mare tirànica i l’opressiu sistema mil·lenari, unint-se a la Renuka en un perillós viatge a través d’un traïdor laberint de violència i brutalitat, tot amb l’esperança de superar la llei i assolir la seva llibertat. Informació: Konstantin Bojanov és un artista plàstic i cineasta búlgar, que va estudiar a Londres i Nova York, autor de curtmetratges, que va debutar en el llarg amb el documentaal “Invisible” (2005) -la història de sis joves addictes a l’heroïna a Sofia, Bulgària- i va presentar a la Setmana de la Crítica de Canes la seva primera ficció, “Avé” (2011) -en la qual, dos adolescents amb problemes fan autostop per Bulgària-. A continuació va signar el drama “Light Thereafter” (2017) -seleccionat al Festival de Rotterdam, en què Barry Keoghan és en Pavel, un noi emocionalment volàtil i socialment alienat, que ronda per Europa a la recerca del seu ídol, l’enigmàtic pintor Arnaud, i, desesperadament sol, intenta adherir-se a la multitud de personatges que va coneixent pel camí-. Qualifiquen Bojanov com un director amb sensibilitat que explora històries de personatges marginals (SortirÀParis).  | VI: Urban Sales. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa-el projecte (esp).|

De Julien COLONNA, “Le Royaume“. Producció: França (Chi-Fou-Mi Productions*). Guió: Julien Colonna, Jeanne Herry. Amb Ghjuvanna Benedetti, Saveriu Santucci, Anthony Morganti. Sinopsi: Còrsega, 1995. La Lesia (Ghjuvanna Benedetti) viu el seu primer estiu d’adolescent. Un dia, un home irromp i la porta amb moto a una vil·la aïllada on troba el seu pare, amagat, envoltat dels seus homes. Esclata una guerra a la comunitat i el llaç s’estreny al voltant del clan. La mort colpeja. Aleshores comença una persecució durant la qual pare i filla aprendran a mirar-se, entendre’s i estimar-se. Informació: Òpera prima. Julien Colonna, nascut a Còrsega, és cineasta, escriptor i fotògraf, conegut pel multipremiat curt “Confession” (2015) -amb Anne Parillaud, ambientat en un món post-apocalíptic en què una ànima perillosa persegueix la seva propera víctima quan es troba cara a cara amb l’absolució-, la minisèrie ‘Brutal: Taste of Violence‘ (2016) i la seva col·laboració amb Dazed [Digital] en el retrat feminista [documental] de la fotògrafa xinesa [Luo Yang] “Luo Yang’s Girls” (2019) i la visió de la feminitat a l’Àsia actual (Imdb). Ha dirigit també els 6 episodis de la minisèrie ‘Gloria‘ (2021) -en què l’actriu Cécile Bois és una mare de tres fills, en un petit poble de la Bretanya, que veu la seva vida capgirada quan el marit se’n va a treballar un matí i no en torna mai més-. | DF: Ad Vitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Louise COURVOISIER, “Vingt Dieux!“. Producció: França (Agat Films & Cie). Durada: 1h30. Guió: Louise Courvoisier, Théo Abadie. Amb Clément Favreau, Luna Garret, Mathis Bernard, Dimitri Baudry. Sinopsi: En Totone (Clément Faveau), de 18 anys, passa la major part del temps bevent cerveses i anant a les sales de ball del Jura amb la colla d’amics. Però la realitat el posa al dia: ha de cuidar la seva germana petita de 7 anys i trobar la manera de guanyar-se la vida. Aleshores se li posa al cap de fabricar el millor formatge comté de la comarca, amb el qual guanyaria la medalla d’or al concurs agrícola i 30.000 euros. Informació: Òpera prima. Nascuda el 1994, Louise Courvoisier va créixer al Jura abans d’estudiar cinema a la Cinéfabrique de Lió. El seu curtmetratge de graduació, “Mano a Mano“, va guanyar el primer premi a la Cinéfondation de Canes el 2019 -l’Abby i el Luca, una parella d’acròbates de circ, van de poble en poble per actuar a l’escenari, però la seva relació romàntica es deteriora i durant un viatge en autocaravana a la següent sala d’espectacles, hauran d’enfrontar-se als seus problemes i intentar recuperar la confiança mútua-. “Vingt Diuex!” és el seu primer llargmetratge de ficció: una epopeia sentimental i formatgera ancorada al poble de la seva infantesa. | DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Lætitia DOSCH, “Le procès du chien” / “Dog on Trial” (“Who Let The Dog Bite?”). Producció: Suïssa, França. Amb Laetitia Dosch, François Damiens, Jean-Pascal Zadi, Anne Dorval, Pierre Deladonchamps, Anouk Grinberg, Bouli Lanners. Nota sinòptica (llarga): L’Avril, una jove advocada especialitzada en la defensa d’animals, està disposada a fer qualsevol cosa per salvar el seu client, un gos reincident, de la pena de mort. Entre la creença en la justícia i les dificultats creixents per aguantar el menyspreu dels humans pels animals, és aquest gos qui ajudarà l’Avril a acceptar la seva complexitat humana. Sinopsi: L’Avril, una advocada abonada a les causes perdudes, es va prometre a ella mateixa: guanyaré el meu proper cas! Però quan en Dariuch, un client tan desesperat com la seva causa, li demana que defensi el seu fidel company Cosmos, les conviccions d’Avril agafen cos. Aleshores comença un judici tan inesperat com agitat: el judici del gos. Informació: Comèdia, òpera prima de l’actriu (de cinema, TV i teatre) i directora teatral francosuïssa Lætitia Dosch, que també ha publicat diversos articles a ‘Cahiers du Cinéma’. | VI: Mk2. DF: The Jokers Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De GUAN Hu, “Black Dog” / “Gou Zhen”. Producció: Xina (Huayi Brothers*). Guió: Rui Ge, Guan Hu. Amb Jia Zhangke, Eddie Peng, Liya Tong, Zhang Yi, Hong Yuan. Sinopsi: A la vora del desert de Gobi, al nord-oest de la Xina, en Lang torna a la seva ciutat natal després de ser alliberat de la presó. Tot treballant amb l’equip local de patrulla canina per netejar la ciutat dels gossos de carrer abans dels Jocs Olímpics de 2008, havia establert una connexió poc probable amb un gos negre. Aquestes dues ànimes solitàries ara emprenen un nou viatge juntes. Informació: Guan Hu, graduat de la promoció de l’any 1991 de l’Acadèmia de Cinema de Beijing, es va convertir en el director més jove del Beijing Film Studio. A la dècada de 1990, en Guan va dirigir un bon grapat de pel·lícules fent-se un nom com a veu important de la sisena generació, sobretot amb el seu debut, “Dirt” / “Tou fa luan le” (1995) -nens que creixen junts en un pati de Pequín fan diverses carreres-. Es tracta d’un cineasta amb més de vint títols, entre pel·lícules i sèries televisives, que ha freqüentat molt festivals asiàtics, especialment xinesos, tot i que el 2009 va tenir “Don niu” seleccionat a Orizzonti de la Mostra de Venècia -es tracta d’un drama en què un camperol xinès té la responsabilitat de protegir la vaca lletera especial del seu poble durant un hivern especialment dur el 1940-. De la seva filmografia se’n destaca els drames “Mr. Six” / “Lao pao er” (2015) -en què un home molt respectat que viu al que queda de l’antic Beijing intenta exonerar el seu fill dels seus mals amb els seus propis mètodes i creences- i “The Eight Hundred” / “Ba bai” (2020) -ambientada a Shanghai el 1937, quan 800 soldats xinesos van lluitar sota setge des d’un magatzem al mig del camp de batalla de la ciutat, completament envoltats per l’exèrcit japonès-. | VI: Playtime. DF: Memento Films Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Mo HARAWE, “The Village Next To Paradise“. Producció: Somàlia (Maanmaal CC*), Àustria (FreibeuterFilm*), França (Kazak Productions*), Alemanya (NiKo Film*). -. Durada: 2h12. Guió: Mo Harawe. Amb Axmed Cali Faarax, Canab Axmed Ibraahin, Cigaal Maxamuud Saleebaan, Maxamed Xaaji Cabdi Faarax. Nota sinòptica: En un poble de Somali ventós, una família recentment reunida ha de navegar entre les seves diferents aspiracions i el complex món que l’envolta. L’amor, la confiança i la resiliència els impulsaran en el camí de les seves respectives vides. Sinopsi: En un poble perdut enmig del desert de Somàlia, en Mamargade, un pare solter, fa feines ocasionals per sobreviure. La seva germana, l’Araweelo, es va refugiar amb ell després d’una convulsa disputa domèstica. El potencial d’en Cigaal, el fill d’en Mamargade, s’ignora a causa de la situació en el si de la intimitat d’aquesta fràgil família. En Mamargade i la seva germana confien mútuament, però no haurien triat viure junts si les circumstàncies no els haguessin obligat a fer-ho. El dia a dia d’aquesta família és inseparable de la situació sociopolítica d’un país ple de disturbis polítics, desastres naturals i el llegat del colonialisme. Informació: Òpera prima del fins ara curtmetratgista Mo Harawe, autor de films com “Life on the Horn” (2020) -seleccionat al Festival de Locarno: durant més d’una dècada, els residus tòxics s’han llençat il·legalment a la costa de Somàlia. El terratrèmol i el tsunami del 2004 van fer malbé els contenidors tòxics i van vessar-ne residus, fet que va provocar la propagació de malalties. Molta gent se’n va anar dels seus pobles però alguns s’hi van quedar i van viure-hi amb les conseqüències– i “Will My Parents Come to See Me” (2022), en competició a la Berlinale i Grand Prix al festival de curts de Clermont-Ferrand -una policia somali experimentada torna a acompanyar un jove intern pels procediments del sistema de justícia del país-. | VI: Totem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, AustrianFilms (ang).|

D’ Ariane LABED, “September Says” (“Sisters”) / “Soeurs”. Producció: Anglaterra, Irlanda, Grècia, Alemanya, França. Durada: 1h40. Guió: Ariane Labed, adaptació de la novel·la gòtica ‘Sisters‘, de Daisy Johnson. Amb Mia Tharia, Pascale Kann, Rakhee Thakrar, Barry John Kinsella, Cal O’Driscoll, Niamh Moriarty, Amelia Valentina Pankhania, Shane Connellan. Nota sinòptica: Dues germanes se’n van a pagès amb la seva mare maníaco-depressiva. Sinopsi: Les germanes July i September són carn i ungla, tot i que molt diferents: la September és protectora i desconfiada dels altres, mentre que la July és oberta i curiosa. La seva dinàmica preocupa a la seva mare soltera, Sheela, que no sap què fer-ne. Quan expulsen la September de l’escola, deixen que la July s’espavili sola i comença a afirmar la seva pròpia independència, cosa que no passa desapercebuda per a September. La tensió entre les tres dones augmenta quan es refugien en una antiga casa de vacances a Irlanda, on la July veu que el seu vincle amb la September canvia de maneres que no pot entendre ni controlar del tot, i una sèrie de trobades surrealistes posen a prova la família fins al límit. Informació: Òpera prima de l’actriu Ariane Labed, grega que va crèixer entre França i Alemanya, dona de Yorgos Lanthimos a la vida real, premiada com a Millor Actriu a Venècia 2010 (pel seu paper a “Attenberg“) i a Locarno 2014 (pel seu treball a “Fidelio: Alice’s Odyssey“) i que va tenir el seu curtmetratge “Olla” (2019) seleccionat a la Quinzena dels Realitzadors de Canes. VI: The Match Factory. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

De Boris LOJKINE, “L’Histoire de Souleymane“. Producció: França (Unité). Durada: 1h33. Guió: Boris Lojkine, Delphine Agut. Amb Abou Sangare, Nina Meurisse, Alpha Oumar Sow, Emmanuel Yovanie. Sinopsi: Mentre pedala pels carrers de París per a lliurar àpats, en Souleymane (Abou Sangare) va repetint la seva història. En dos dies, ha de superar l’entrevista de sol·licitud d’asil, clau per obtenir els papers. Però en Souleymane no està preparat. Informació: Professor associat de filosofia, autor d’una tesi sobre “Crisi i història”, en Boris Lojkine decideix, al final de la seva tesi, abandonar la universitat. Tanca els llibres i se’n va al Vietnam, on havia viscut anteriorment i on va aprendre la llengua, per viure l’aventura. Hi va fer dos documentals, “Ceux qui restent” (2001) i “Les Âmes errantes” (2005), dues pel·lícules que expliquen, per la banda vietnamita, el dol impossible dels homes i dones les vides dels quals va ser travessada per la guerra. Amb “Hope (2014)”, la seva primera ficció, canvia de continent per submergir-se a l’Àfrica dels emigrants. La pel·lícula es va presentar a la Setmana de la Crítica de Canes i va rebre desenes de premis a festivals internacionals (sobretot 2 Valois al festival d’Angoulême). El 2019, “Camille” va rebre el Premi del Públic a la Piazza Grande del Festival de Locarno, així com el Valois i el Lumière a la millor actriu per Nina Meurisse. Presentada al Festival de Cannes 2024 a la secció Un Certain Regard, “L’Histoire de Souleymane” és la seva tercera pel·lícula. Pel·lícules de Boris Lojkine disponibles a FilminCat. | VI: Pyramide Int. DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Roberto MINERVINI, “Les damnés” / “The Damned”. Producció: Itàlia, Bèlgica, EUA. Durada: 1h28. Guió: Roberto Minervini. Amb Jeremiah Knupp, René W. Solomon, Cuyler Ballenger, Timothy Carlson, Noah Carlson, Judah Carlson. Sinopsi: Hivern de 1862. Durant la Guerra Civil, l’exèrcit dels Estats Units envia una companyia de voluntaris a l’Oest per a patrullar regions inexplorades. A mesura que la seva missió canvia de curs, qüestionen el significat del seu compromís. Informació: Nascut a Itàlia, doctor en Història del Cinema i professor de Direcció i Guió de documentals, Roberto Minervini la fa entre Itàlia i els EUA. Després d’haver dirigit diversos curtmetratges, va debutar en el llargmetratge amb el drama “The Passage” (2011) -en el qual tres persones es reuneixen per casualitat i fan un viatge per carretera a l’oest de Texas, on les seves vides canvien per sempre, i, al repartiment, ja hi apareixen un bon grapat de ‘Carlson’-. La seva següent pel·lícula, “Low Tide” / “Bassa marea” (2012) -considerat el segon film de la trilogia texana d’en Minervini, conjuntament amb l’anterior i el següent, i en el qual un nen de 12 anys viu amb la seva mare, una dona soltera, i ha de fer-se càrrec no només de les tasques de la llar, sinó també de la seva mare, que treballa com a conserge en una residència de gent gran, i freqüenta fins i tot amics ocasionals que de vegades porta a casa: de fet, mare i fill viuen vides separades i el nen passa el dia sol-, es va presentar a Orizzonti de la Mostra de Venècia. I tancant la trilogia, “Stop the Pounding Heart” (2013) -documental que explora l’adolescència, la família, els valors socials, els rols de gènere i la religió al sud d’Amèrica rural, seguint una xicota que creix en una família de criadors de cabres, els pares de la qual eduquen a casa els seus dotze fills, en els estrictes preceptes de la Bíblia, i ella, com les seves germanes, ha d’aprendre a ser una dona pietosa, al servei dels homes, i mantenir intacta la seva puresa emocional i física fins al matrimoni; però quan coneix en Colby, un noi entusiasta del rodeo, qüestiona l’única forma de vida que ha conegut- es va projectar en Sessió Especial al Festival de Canes. Tot seguit va tornar a Canes (Un Certain Regard) amb el documental “The Other Side” (2015) -en un territori invisible, al marge de la societat, a la frontera entre la il·legalitat i l’anarquia, viu una comunitat que pateix i s’enfronta a una amenaça: caure en l’oblit. Veterans desarmats, adolescents taciturns, drogodependents que busquen en l’amor una sortida a la seva addicció, veterans de les forces especials encara en guerra amb el món, dones joves i futures mares a la deriva, gent gran que no ha perdut les ganes de viure: En aquesta humanitat amagada, s’obren els abismes de l’Amèrica actual-. I el 2018 va competir a la Mostra de Venècia amb “What You Gonna Do When the World’s on Fire?” -documental sobre els membres d’una comunitat afroamericana del sud dels Estats Units en les profunditats de la seva vida quotidiana, sacsejades per una sèrie d’assassinats sagnants durant l’estiu del 2016. Tres històries paral·leles d’individus que lluiten cada dia per la justícia, la dignitat i la supervivència, amb la consciència de pertànyer a una raça que mai ha deixat de ser objecte d’explotació, discriminació i violència des dels temps de l’esclavitud. Al rerefons, la protesta de les New Black Panthers contra la brutalitat policial, arran del linxament de dos nois a Mississipí-. Pel·lícules de Roberto Minervini disponibles a Filmin.| VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Rungano NYONI, “On Becoming A Guinea Fowl“. Producció: Zambia, Anglaterra, Irlanda. Fotografia: David Gallego. Nota sinòptica: comèdia dramàtica que explora les relacions humanes a Zàmbia i Guinea. Rungano Nyoni va néixer a Lusaka, Zàmbia i va créixer a Gal·les. Es va graduar a la Universitat de les Arts de Londres. Ha dirigit nombrosos curtmetratges, com “The List“, que va guanyar un BAFTA Cymru i “Mwansa the Great“, que va ser nominada a un BAFTA. Va coescriure “The Mass of Men“, que va guanyar un Lleopard d’Or a Locarno. El seu darrer curtmetratge “Listen“, codirigit i presentat al programa de la Quinzena de Realizadors a la Nordic Factory, va ser nominat a l’Oscar. Rungano era resident de la Cinéfondation l’any 2013. Va presentar la seva òpera prima “I Am Not a Witch” (2017) a la Quinzena dels Realitzadors de Canes, abans de ser multinominada i pluripremiada als BIFA i guardonada amb el BAFTA al millor debut britànic de l’any -ambientada en una comunitat remota de Zàmbia, on la Shula, una nena de 9 anys, és acusada de bruixeria i condemnada a viure lligada amb una cinta en un campament de bruixes, amb un encanteri: si es talla la cinta, serà maleïda i es convertirà en una cabra blanca-. El 2020, ha dirigit 1 episodi de la sèrie televisiva ‘Homemade‘. El 2023 va ser membre del Jurat Internacional del Festival de Canes. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Hiroshi OKUYAMA, “My Sunshine” / “Boku No Ohisama”. Producció: Japó, França. Durada: 1h40. Amb Keitatsu Koshiyama, Kiara Nakanishi, Sosuke Ikematsu. Sinopsi: A l’illa d’Hokkaido, l’hivern és la temporada d’hoquei per als nois. En Takuya, per la seva banda, està sobretot captivat per la Sakura, que acaba d’arribar de Tòquio i està assajant seqüències de patinatge artístic. Intenta maldestrament d’imitar-la tan bé que l’entrenador de la Sakura, tocat pels seus esforços, decideix entrenar-los com a duet per a una propera competició… A mesura que avança l’hivern, una harmonia s’estableix entre ells dos malgrat les seves diferències. Però les primeres neus es fonen i arriba la primavera, inevitablement. Informació: Hiroshi Okuyama va guanyar el Premi de Millor Nou Director al Festival de Sant Sebastià, amb “Jesus” / “Boku wa Iesu-sama ga kirai” (2018) -quan la família d’en Yura se’n va de Tòquio a pagès, ell entra en una escola cristiana, una religió de la qual no en sap res. En Yura brega per entendre l’estructura de l’escola i el comportament dels estudiants quan un Jesús en miniatura entra a la seva vida-. “My Sunshine” és el seu segon llargmetratge i, en presentar-lo ha declarat: A “Jesus”, el meu primer llargmetratge, em vaig basar en la meva pròpia experiència infantil. Aquesta va ser una oportunitat per adonar-me que encara tinc molts records de la meva infantesa, però que són fràgils i tendeixen a desaparèixer dia a dia. Han passat tres anys des de la meva última pel·lícula. Des d’aleshores he fet anuncis, vídeos musicals i pel·lícules per a televisió però el meu desig de cinema hi és. Vull aprofitar que encara tinc presents les olors de la infantesa per a aquesta nova pel·lícula. (.) La meva ambició és mostrar a la pantalla una pel·lícula senzilla i poètica, mai explicativa. Vull posar dramatisme a tot el que apareix a la pantalla i a través d’això, vull que l’espectador pugui recordar les emocions de la seva infantesa com un tresor per al present. Pel·lícules de Hiroshi Okuyama disponibles a Filmin. | DF: Art House. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Sandhya SURI, “Santosh“. Producció: Anglaterra (Good Chaos*), Índia (Suitable Pictures), Alemanya (Razor Films*), França (Haut et Court). Guió: Sandhya Suri. Amb Shahana Goswami, Sanjay Bishnoi. Nota sinòptica: Neo-noir ambientat a l’Índia. Sinopsi: A l’interior corrupte del nord de l’Índia, una jove vídua, Santosh (Shahana Goswami), hereta la feina del seu marit com a agent de policia. Quan el cos d’una noia es troba en un pou, es veu obligada a enfrontar-se a la brutalitat que l’envolta i a la violència que hi ha al seu interior (Sundance Directors Lab, 2016). Informació: Òpera prima. Sandhya Suri és una escriptora i directora britànico-índia que viu a Londres. Llicenciada en matemàtiques pures, va rebre una beca per estudiar documental a The National Film and Television School. El seu llargmetratge documental “I for India” es va estrenar a la secció World Competition del Festival de Cinema de Sundance, es va projectar en més de 20 festivals internacionals i va obtenir diversos premis abans d’estrenar-se en cinemes amb elogis de la crítica al Regne Unit i als Estats Units. Suri també va participar al Drishyam 2015 | Laboratori de guionistes de Sundance (Sundance Directors Lab, 2016). | VI: Mk2. DF: Haut et Court. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, ScreenDaily-IMDB (ang), CrewUnited (ang). |

De Minh Quý TRƯƠNG, “Viêt and Nam“. Producció: Vitenam, Filipines. Durada: 1h40. Nota sinòptica: Dos carboners somien amb un futur millor a la superfície i ultramar. Possible sinopsi:  En Nam i en Việt s’estimen. Tots dos són miners, treballant a 1.000 metres sota terra, on el perill espera i predomina la foscor. En els breus moments de respir, en l’esgotament dels cossos masculins, es besen. El poble on viuen viu del carbó. La mare d’en Nam recull els residus de carbó de les mines per fer briquetes. El carbó els permet guanyar-se la vida, mentre contamina la terra i el mar. En Nam, com altres joves, tanmateix ha decidit anar-se’n del país. Moltes famílies surten de la pobresa gràcies als diners que reben dels familiars que treballen a l’estranger, la majoria immigrants il·legals. En Nam coneix un agent que pot passar gent a l’estranger en contenidors. El pare d’en Nam, un soldat que va morir a la guerra, visita els somnis de la seva mare per dir-li on va morir. Un matí, en una cova costanera, en Nam sagna quan hi entrae en Việt. Veient la sang, en Nam li diu a en Việt: “Vaig veure el meu pare, un home sense rostre, quan estava a punt d’ejacular”. En Nam, la seva mare i en Viêt van cap al sud, cap a l’antic camp de batalla, per a trobar les restes del seu pare (L’Atelier). Informació: Sempre m’he preguntat sobre les maneres en què un individu podria estar íntimament connectat amb la Història, fins i tot sense ser-ne conscient. M’imagino un jove vivint esdeveniments estranys; com un peix, neda en els corrents de la Història, on passat, present i futur s’han fusionat en un sol; aquesta és la premissa d’aquesta pel·lícula, “Viêt i Nam”. Veig “Viêt i Nam” com una pel·lícula sobre les connexions íntimes entre un individu i una Història no resolta, entre la realitat i la seva reverberació: esperança, entre gèneres-homosexualitat, aquí i allà… Aquesta pel·lícula és la meva resposta personal a l’ambigua Història del país. En essència, “Viêt i Nam” és una història d’amor, una història d’amor embruixada pel fantasma de (la) Història. (L’Atelier). Projecte presentat a L’Atelier de la Cinéfondation. TRUONG Minh Quý (Vietnam, 1990) va néixer a Buon Ma Thuot, una petita ciutat de les terres altes centrals del Vietnam. A les seves pel·lícules, experimenta combinant conceptes i imatges abstractes amb improvisacions realistes durant el rodatge. És un antic alumne de l’Acadèmia de Cinema Asiàtic de 2012 (Festival Internacional de Cinema de Busan) i de la Berlinale Talents de 2016. Les seves pel·lícules han estat seleccionades per a festivals i exposicions internacionals de cinema com ara el Locarno International Film Festival, New York Film Festival, Clermont-Ferrand Film Festival, International Short Film Festival Oberhausen, IFFR, Busan International Film Festival i Les Rencontres Internationales Paris/Berlin. Va guanyar el principal Premi d’Art al 20è VideoBrasil (São Paulo) l’any 2017. El seu segon llargmetratge, “The Tree House” (2019), es va estrenar al Festival de Locarno, on va ser aclamat com “una de les tres millors estrenes del festival” per MUBI. i “una singular oda fascinant a la memòria i al cinema” de The Film Stage. La pel·lícula es va presentar als principals festivals d’arreu del món. “Viêt and Nam” és el seu tercer llargmetratge. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Tous les pojets de L’Atelier (fr), IFFR-Introducing “Viet and Nam” (ang). |

De Halfdan ULLMANN TØNDEL, “Armand“. Producció: Noruega (Eye Eye Pictures*), Països Baixos, Suècia, Alemanya (One Two Films). Durada: 2h. Guió: Halfdan Ullman Tøndel. Amb Renate Reinsve, Ellen Dorrit Peterson, Øystein Røger,  Thea Lambrechts Vaulen, Endre Hellestveit, Vera Veljovic. Sinopsi: Hi ha un incident a l’escola, entre l’Armand i en Jon, amics de sis anys d’edat, i la direcció en convoca els pares. Però a tothom li costa explicar què va passar realment. Els relats dels nens entren en conflicte, els seus punts de vista xoquen, fins al punt de sacsejar les certeses dels adults… Informació: Òpera prima de Halfdan Ullmann Tøndel (nét de Liv Ullmann i Ingmar Bergman, fill de Linn Ullmann), que va estudiar Direcció a la Westerdals School of Arts. Va debutar amb el curtmetratge “Bird Hearts” (2015) [-una pel·lícula sobre rols de gènere i gelosia, sexe i família, i el poder complicat de les històries que expliquen els amants-] (..). Halfdan va ser seleccionat com un dels deu cineastes europeus a veure el 2015 per European Film Promotion en col·laboració amb Variety. [El 2017 va dirigir el curt “Fanny” -la Fanny té vint anys i acaba d’arribar a la seva ciutat natal per a començar el curs a la Universitat local. Durant la setmana d’orientació estudiantil, ella brega per establir llaços amb els altres estudiants i decideix reprendre una vella amistat-]. En els darrers anys, ha estat treballant amb el llargmetratge Armand i la sèrie de televisió ‘How to Ruin a Friendship’ per a Yellowbird, l’últim d’aquests Halfdan va coescriure amb Janne Heltberg i Nader Khademi. | VI: Charades. DE: Avalon. DF: Tandem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Norwegian Film Institute (ang). |

FOTO DE L’APUNT: Thierry Frémaux, delegat general, i Iris Knobloch, presidenta del Festival de Canes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!