Club 7 Cinema

Tár. Any 2022. Director i guionista: Todd Field. Repartiment: Cate Blanchett (Lydia Tár), Noémi Merlant (Francesca Lentini), Nina Hoss (Sharon Goodnow), Sophie Kauer (Olga Metkina), Julian Glover (Andris Davis), Allan Corduner (Sebastian Brix), Mark Strong (Eliot Kaplan). Durada: 2h38. Vista el dia 02.02.2023, en VE, a la sala 1 dels OCine Blanes.

Sinopsi: se centra en la figura de la primera dona de la història que va arribar a ser directora d’una de les orquestres alemanyes més importants.

Festivals i premis: Venècia 2022 – Competició, copa Volpi Millor Actriu (Cate Blanchett). 6 nominacions als Oscar (Millor Pel·lícula, Millor Director, Millor Guió, Millor Actriu -Cate Blanchett-, Millor Fotografia, Millor Muntatge). Altres premis i nominacions.

Un altre apunt en aquest blog: Altres veus: “Tár”, de Todd Field.

Comentari.

És una bufetada valenta i de les fortes a la cultura de la cancel·lació. Quant de talent, quanta cultura se’n va en orris per una campanya “fake” orquestrada contra l’artista protagonista, a partir, això sí, de les ambigüitats i febleses del personatge. Magníficament exposat.

Al decurs del metratge ja hi ha una posició, mitjançant Lydia Tár, contrària al llenguatge inclusiu, a la vessant dictatorial de la política de gènere i LGTBI -i això que ella és lesbiana-, i per descomptat contra el fenomen de les xarxes socials, tant com a referents com per fàcilment manipulables.

Dues passions demostra tenir el director i guionista Todd Field en aquesta pel·lícula: Cate Blanchett i la música. D’entrada ens regala una llarga i apassionant escena, en què Tár és entrevistada públicament, en una teatre, pel periodista -real- del “The New Yorker”, Adam Gopnik, una autèntica simfonia interpretativa de Cate Blanchett, magnífica en l’expressió facial i gestual. Després i durant una hora i escaig, mentre va apuntant elements dramàtics al voltant de la protagonista, ens endinsa en el món de la música, de la interpretació musical, de la creativitat, de la cultura musical, de la composició, amb un guió molt ric de coneixements de la matèria. I l’actriu ho broda, tot: tant el costat de gran directora d’orquestra filharmònica, amb una esplèndida trajectòria, grans reconeixements i multitud de contactes, com en el vessant més personal, de tensions sexuals i relacions complexes amb l’assistent, una violoncelista, la seva dona, el qui va ser el seu mentor, un director associat que li recomanen que jubili…

Atenció: espòiler.

Aquesta part, més expressiva, deixa pas a una segona part més expeditivament narrativa, en què se succeeixen les seqüències que ens relaten com les coses li van de mal borràs a Lydia Tár, a partir de cert moment. Esclar que, de mica en mica, tot se li va ensorrant i Todd Field es va dedicant a mostrar-nos-en el recorregut, la baixada a l’infern, a base d’anar acumulant les diverses situacions. Però la pel·lícula perd pistonada. I Cate Blanchett s’hi ha de sotmetre, no pot fer més que desplegar el seu complet repertori actoral a to amb el que se li demana en cada moment.

Hi ha també una crònica ben elaborada de com el món -actual, real- se li llança a sobre a la protagonista. Ella, que es desinfectava les mans amb qualsevol pretext o es dutxava de seguida si podia quedar contaminada de la cruesa del món real, que vivia en un cert univers enlairat, acaba havent de tocar de peus a terra, en contacte amb la quotidianitat que pot ser desagradable. I veient-se forçada a conviure amb la cultureta “frikie”…

Queda algun misteri del qual no se n’acaba de treure l’entrellat -sobretot el de les remors nocturnes, que li acaben de fer mal bé la son que no té; però també els sorolls ambientals de dia que la distreuen (serà fruit de la seva sensibilitat)-, però bàsicament el retrat polièdric d’aquesta artista -fictícia, per cert- queda prou ben construït.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!