Club 7 Cinema

Un año, una noche. Any 2022. Director: Isaki Lacuesta. Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo, basat en el llibre “Paz, amor y death metal“, de Ramón González. Repartiment: Nahuel Pérez Biscayart (Ramón), Noémie Merlant (Céline), Quim Gutiérrez (Carlos), Alba Guilera (Lucie), Natalia de Molina (Julia), C. Tangana (Héctor), Enric Auquer (cambrer), Blanca Apilánez (mare d’en Ramón), Bruno Todeschini (pare de la Céline), Sophie Broustal (mare de la Céline). Durada: 2h10. Vista el dia 09.02.2023, en VOSE -amb alguns diàlegs en espanyol-, per Movistar+ (disponible a Filmin (€) a partir del 10.02.2023 i reposada en alguns cines en VOSC).

Sinopsi: En Ramon i la Céline són una parella jove que és al local Bataclan de París la nit del 13 de novembre de 2015. Durant l’assalt terrorista, tots dos aconsegueixen, cadascun pel seu costat, entrar al camerino dels músics i refugiar-s’hi. En sortir ja no són els mateixos. I no saben si ho podran tornar a ser…

Festivals i premis: Festival de Berlín 2022 – Competició (Premi del Jurat Ecumènic)| Premis Gaudí (5 guardons, 14 nominacions) | Altres premis i nominacions.

Un altre apunt en aquest blog: Altres veus: “Un año, una noche”, d’Isaki Lacuesta.

Comentari.

Isaki Lacuesta segueix l’evolució de dos supervivents de l’atemptat terrorista a la sala Bataclan. El trauma d’haver-ho viscut, la manera diferent de portar-lo a sobre cadascun d’ells i com els afecta a mesura que passa el temps, a nivell individual i com a parella. No en fa un tractament psicologista, ni hi busca l’explotació melodramàtica. Compta amb un preuat guió que potser deixa algunes coses massa obertes -sobretot cap al final- però que sap en tot moment transmetre la complexitat emocional de la vivència d’en Ramón i la Céline -i dels seus amics, igualment supervivents-, passant d’uns primers moments marcats molt per l’impacte recent a una època en què la ferida sobreïx malgrat els esforços per tirar endavant. Aquest guió és delicat perquè combina el present dels personatges amb una recreació del que van viure al Bataclan, que transmet tant les ràfegues del record punyent com ens n’està relatant els fets -sempre des del punt de vista dels protagonistes-. En cap moment no es deixa que prevalgui la narració per la narració, sinó la petja dels esdeveniments sobre els personatges.

Basat en un llibre d’origen autobiogràfic de Ramón González, és molt interessant que el film tingui en Ramon i Céline unes maneres tan diferents i ben legítimes d’agafar-s’ho, tot i que cap dels dos no en resulti immune. Ja no és només el que diuen, fins i tot les accions que fan marquen aquesta divergència: d’entrada, ja, ella renta la roba que portaven la fatídica nit, l’altre s’estassa en la seva pena; ella no diu res a ningú, ell va pregonant a tothom la seva condició de víctima presencial; ella es manté activa en la feina, ell no s’hi aguanta; ella no ho vol reviure en la memòria, ell té atacs d’angoixa i necessita “aclarir els fets”; ella finalment esclata, ell passa per buscar refugi en la hiperactivitat sense escapar-se’n de les baixades anímiques, etc. Totes les escenes -del present i del passat-, totes les ratlles de diàleg, tots els comportaments dels personatges en basteixen amb coherència i rigor el tractament fílmic plantejat.

La posada en escena de Lacuesta és primorosa i excel·leix extraordinàriament en les difícils seqüències ambientades al Bataclan -per cert, rodades en una sala de Barcelona-, centrant-se en el caos, la por, l’angúnia… deixant fora de camp els morts, els terroristes -relegats al so- i el que passava a l’escenari.

I menció especial per la interpretació de Nahuel Pérez Biscayart (Ramón) -tots els papers de l’auca, esplèndidament bé- i Noémie Merlant (Céline) -bona, com sempre-, que potser haurien merescut més reconeixement als Gaudí, a més a més de les respectives nominacions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!