Agafada al vol

Els sentits ens dibuixen el món. Com és el que tenim al voltant si no ho veiem ni ho sentim? Sense comptar amb l’ajuda dels ulls ni de les orelles, les coses no deixen de ser com són encara que nosaltres no les puguem percebre. Però és aleshores que la imaginació entra en joc.

Ens passa a tota hora. Les grafies que escrivim sense percebre’n el so són una demostració de fortalesa de la nostra memòria. Els parlants que no parlem valencià afegim quatre tes finals a “hi ha un pont brillant davant de la font” perquè hem vist escrites aquestes paraules milers de vegades. En canvi, de vegades no tenim referents visuals prou forts i ens aventurem a posar lletres que ens semblen versemblants. Com hem de transcriure la salutació matinera que compartim al grup de família del Whatsapp: “bon dia i bona hora” o bé “bon dia i bona ora”? Si optem per la segona opció, n’hi haurà que ens reptaran.

Igualment, en una conversa informal la petita ora ens incita a la reflexió metalingüística. Posem per cas que dinem en un porxo a l’aire lliure just acabat d’encetar el mes d’octubre; el sol il·lumina el contorn de l’edifici i una brisa lleu vagareja per tot arreu. Ens sentim a gust i —oblidant l’ecoangoixa transitòriament— evidenciem: “Quina bona ora que fa!”. Ja ho tenim. Quantes coses podem arribar a dir d’aquesta paraula i dels usos que n’hem conservat? Som incansables, els de la llengua.

Aprofitant que ha sigut el nostre centre d’atenció, deixarem escrita aquí una petita lliçó sobre l’etimologia d’aquest mot, que ens traurà de dubtes d’ara endavant. D’una banda, tenim hora com a unitat de temps o bé com a estona; aquesta forma prové del llatí hōra, amb el mateix significat. D’altra banda, tenim ora en el sentit de vent lleuger o bé temps suau i tranquil; en aquest cas, l’origen l’hem d’anar a buscar a la forma llatina aura, amb el sentit de brisa. Així doncs, tot i que aquestes dues paraules han acabat sent homòfones per a nosaltres —les orelles no ens ajuden a distingir-les!—, hem de gastar una miqueta de memòria per tal d’escriure-les correctament tant en un cas com en l’altre. De la mateixa manera que no fem errors quan hem de transcriure “vi bo” tampoc no n’hauríem de fer en “una hora de bona ora”.

Tot dit. És hora de plegar. Mentre teclejo aquestes últimes línies a fora fa una ora magnífica i el silenci del cel ens fa preveure que durarà. No n’hauríem d’estar tan contents però els sentiments que ens habiten —volent o sense voler— sovint són ambivalents.

—

Fotografia de kr428 [Flickr]