Agafada al vol

Una illa no sura però ho sembla. Des del cel es veu completa, envoltada de mar, ingràvida. No s’enfonsa per més avions que hi vagen aterrant, per més gent que hi desembarque i s’escampe pels carrers dels seus pobles i ciutats. Mallorca no sura òbviament però és esplèndida.

Entre el dos i el tres d’abril he passat trenta-dos hores a la Roqueta. Hi he anat a recollir un premi literari i n’he tornat amb el sarró carregat d’experiències. Algaida cau a mitja hora de Palma en autobús. Dilluns de Pasqua era festiu i hi bufava un vent de mil dimonis. Potser per això pels carrers et creuaves poques persones i les cases admirables es deixaven fotografiar sense pressa. Parets de pedra austera, porticons de llistons de fusta, arcades i portalades sòlides, cancells de fusta i vidre, reixes de ferro antic i cortinetes discretes, canaleres de fang. Harmonia urbanística consonant amb l’entorn.

M’hostatjava en un hotelet immillorable al centre del poble, amb un terra hidraùlic preciós que conjuntava amb la resta dels elements. Al vespre estava convocada al lliurament dels Premis Castellitx 2024 al casal Pere Capellà. Quan hi vaig comparèixer, ja hi eren els organitzadors: Bartomeu Salas, bibliotecari i mestre de cerimònies; els tècnics de Titoieta Ràdio; l’alcaldessa, Margalida Fullana, i diversos regidors del consistori; gent afable amb ganes d’acollir els seus convidats. La cerimònia havia de començar a les 19 h i faltava encara una bona estona perquè fos l’hora. Com que m’interessava tot el que m’anaven explicant, l’alcaldessa em va proposar d’anar a visitar l’edifici de l’Ajuntament i ens hi vam escapar sense pensar-hi gaire.

En realitat, no sé com deu ser viure a Algaida ni si l’alcadessa desperta l’aprovació dels veïns però a mi em va fer molt bon efecte veure el seu entusiasme mostrant-me el poble, explicant-me algunes històries del passat i sentint-se esvanida de l’edifici consistorial com a nau motriu de la vida comunitària. No li calia tractar-me tan bé i aquesta generositat era, doncs, encisadora. Vam tornar a temps. L’acte va començar puntual i va durar dos hores. Va ser amè, ben conduït, amb alguns moments divertits i tot. Amb un discurs fantàstic de Gabriel Janer Manila, a qui es retia homenatge per haver format part durant cinquanta-cinc anys dels jurats literaris dels premis Castellitx.

Del doll de paraules que baixaven de l’escenari fins a la sala plena de gom a gom, anava caçant tantes vocals neutres tòniques com podia i les paraules peculiars que el català insular em mostrava. Una de les expressions que em va xocar més la va anar repetint el mestre de cerimònies: “Moltes de gracis…”. Un de decoratiu enmig del quantitatiu i el nom i aquesta esdrúixola escapçada, que havia elidit la vocal final de la seqüència –ia àtona. Aquest és justament un dels trets dialectals del mallorquí que recordo que ens explicava el mestre Veny a les classes de dialectologia de la facultat de filologia. Ara bé, la teoria mai no podrà commoure com l’experimentació en directe.

Vaig anar a dormir a l’hotelet amb un trofeu davall del braç. Una Rosa d’Or de la Pau pel recull de dotze poemes que hi havia presentat, que porten per nom Gramàtica fútil. I escampada la notícia, ningú s’estranya d’aquest títol perquè, com se sap, els malats d’amor per la llengua a tot arreu veiem paraules.

—

Podeu recuperar el pòdcast de la cerimònia de lliurament dels Premis Castellitx 2024 a Titoieta Ràdio.