Agafada al vol

La vida és el temps que tenim. Fem i desfem consumint hores. I com si fos una font inesgotable, de vegades, vessem els minuts o els dies per en terra. D’altres viatges, atapeïm el calendari fins a petar-li les costures. No sé si ho triem, tot això. Potser passa i prou.

Ben aviat, però, a una curta edat, les persones ja sabem construir relats. Una criatura petita s’explica com un llibre. No li calen milers de paraules per a inundar llargues estones amb les seues fabulacions. Però a mesura que creixem se’ns omple el sarró de vocabulari nou: com més llegim, més; com més conversem amb altra gent, més; com més viatgem, més. No acabem mai d’aprendre mots que no sabíem d’abans.

Aquesta setmana he après una paraula. Me la va dir un xic que no he vist mai, que no sé on viu, a qui no li he sentit la veu i de qui no he llegit cap llibre. Me la va escriure en un comentari de Twitter sobre un pòdcast literari que jo havia fet córrer. Després de visionar-lo, Josep Valls Gumbau va escriure: “Fa reflexions lingüístiques, i sociolingüístiques, molt sàvies. I mai malcorada.” La floreta és d’un color vívid però el que em va fer més gràcia va ser que em digués malcorada, tot i que només intuïa què devia voler dir. Que venia de cor, ja hi podia posar les mans al foc.

Efectivament, aquest verb és un derivat de cor o bé un intensiu de acorar, segons el GDLC. En aquest diccionari i en el DIEC2 té el sentit de dissuadir, en canvi, en el DCVB i en el DNV trobem, a més d’aquesta accepció, una altra: irritar. De fet, no sé ben bé si el que em volia dir l’amic inconegut és que no m’enfado o bé que no em desencoratjo. Tenen prou relació un sentiment amb l’altre, veritat? Un fa de causa i l’altre d’efecte. En tot cas, em quedo per a sempre amb aquest parent tan expressiu de l’òrgan que ens commou.

Aprofito l’anècdota per a remarcar com la comunicació que establim a través de les xarxes socials ens compacta tres accions en una: llegim sense parar, viatgem pels móns que ens mostren els altres i, fins i tot, hi conversem si ens interessa. Per tant, tenim una finestra oberta de bat a bat a les paraules que hi volen amunt i avall i, en qualsevol moment, se’ns poden embotir en l’habitació tancada des d’on hi estem guaitant.

A mi no me sobren paraules —com canten els Antònia Font. Al contrari, m’encanta donar-los la benvinguda.

—

Imatge d’Anja [Pixabay]