Agafada al vol

No saber que no sabem no destorba. Només volem saber quan sabem que no sabem. No ho diu cap llei això, però. A qui no vol saber tant li fa si sap que no sap. Així i tot, seria bonic que l’espurna de la curiositat sempre tingués una mica d’alè en qualsevol ànima. El saber no destorba gens tampoc.

Ahir vaig ramblejar. També vaig ravalejar pels voltants del MACBA, per la part del darrere de la Boqueria, per la Rambla del Raval… Diria que vaig posar els peus per primera vegada a la vida en algunes travessies i passatges on no havia estat mai. És una part de la ciutat degradada, bruta, eclèctica, impregnada de pobresa però inofensiva. Vam dinar al Sifó amb l’Imma. Després vam deixar passar el temps sense rumb. Encabat vam anar a prendre un cafè a La Central del carrer Elisabets. Durant els diferents episodis de la nostra conversa ella va posar en dansa dues vegades la paraula ínfules. Un dels consensos que tenim és que ens agraden les persones modestes.

Més tard la veueta de la curiositat em va fer una pregunta. Si sabia què eren les ínfules i jo —amb tota la modèstia del món— li vaig haver de dir que no. Ara que ja ho sé no podia desaprofitar l’oportunitat de fer un parell de voltetes sobre aquesta paraula. En litúrgia, les ínfules són les cintes que pengen de la mitra, que consisteix —segons el DIEC2—  en una “lligadura alta i puntuda que en les grans solemnitats porten els bisbes, arquebisbes i altres prelats que gaudeixen d’aquest privilegi”.

Figuradament, aquesta peça de roba ostentosa ha donat peu a una altra accepció de la paraula en el sentit de presumpció o vanitat. Es tracta, en el fons, d’una extensió de significat a partir de relacionar dues idees: la solemnitat i la vanitat. I aquest gest concret, fer analogies, és el que ens acaba tenyint la llengua dels trets culturals i ideològics del moment en què s’han creat. Ara mateix seria impensable que hagués sorgit de manera popular una associació d’idees semblant per la senzilla raó que la major part de la població potser no ha vist mai els brodats d’aquestes cintes.

Així i tot, desconeixent-ne l’origen i alienes del tot al fet que les ínfules encara corren pel Vaticà i altres temples sumptuosos, aquesta paraula ha vingut a ravalejar amb l’Imma i amb mi i ens ha fet servei a l’hora de posar en ordre el petit món modest que ens envolta. A l’últim, cal reconèixer que la ignorància no impedeix la felicitat.

—

Ínfules penjant d’una mitra polonesa [Wiquipedia]