Agafada al vol

Les certeses s’han de demostrar. D’aquí ve la conveniència dels exemples en els discursos persuasius. Entenem els fets més que no pas les idees. Deu ser perquè ens hem anat construint a base d’anècdotes: les de més aquí esborrant les de més enllà i així fins a fer-nos únics.

Divendres vam tindre l’enèsima conversa filològica a la faena. Una companya ens va interrogar un per un per a saber com diríem en català “chivato”, sense consultar els diccionaris. Un company va asseverar que hi ha dos paraules del castellà que no tenen traducció en català: el deslleial “chivato” i la “chuleta” dels exàmens. M’hi vaig resistir i vaig rebuscar al meu cervell alguna paraula d’estar per casa que es pugués assignar al que xarra secrets dels altres per a benefici propi. Se’m va acudir un adjectiu que deia sovint ma iaia: llenguallarg/llenguallarga. Els va agrada com sonava i, segurament, els va resultar gràfic imaginar-se algú a qui se li despenja la llengua fora del cau. Un altra proposta que va concórrer en l’intent de trobar la millor resposta va ser bocamoll. Vam convenir que també ens semblava viable. En tot cas, necessitaríem fer molt de proselitisme perquè alguna d’aquestes opcions acabés fent-se popular a l’hora de malparlar dels delators en les converses col·loquials.

Com sempre faig, he remenat alguns diccionaris per a concretar una mica més quina seria la paraula corresponent al despectiu adjectiu “chivato”. De fet, el Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana ens dona aquestes opcions: acuseta, espieta, xerraire, que són justament les alternatives que havia descartat la meua companya perquè li sonaven poc pejoratives. Potser en altre temps havien tingut més vitalitat i no sonaven tan toves com ens sonen ara. Al segle XXI, si insultéssem algú dient-li: “ets un espieta de merda”, es fumbria un fart de riure.

Encara no hem acabat de buscar, doncs. En casos com aquest, ens són útils els diccionaris de sinònims. Quines equivalències tenim per a dir xerraire en el sentit de delator? El Diccionari de sinònims d’Albert Jané ens dona aquestes: bocamoll, indiscret, espieta. Si anem al de Softcatalà en trobem unes quantes més: acuseta, bec moll, bocafluix/bocafluixa, bocamoll/bocamolla, bocut/bocuda, espieta, espió, indiscret/indiscreta, trompet, trompeta, xarrador/xarradora, llepó/llepona. Tenim diverses opcions per a escollir, sense comptar per a res —malauradament— amb el meu llenguallarg/llenguallarga.

Com quedem?, va! De totes les opcions, jo em quedaria amb el bocamoll/bocamolla del meu col·lega, que també recullen els diccionaris de sinònims. Té un ingredient indispensable per a triomfar algun dia si fa prou bolos per diferents escenaris: sona com un insult. I, al final, el que pesa més en la balança de la informalitat acaba sent el poder de transgressió. Jo ja m’imagino una sèrie de traficants de rumbes acusant-se mútuament:

— Calla, estúpid bocamoll!

— Tu sí que ets un bocamoll que vas apunyalant tothom per l’esquena!

Mentre no li arriba l’èxit al nostre prometedor bocamoll, ens quedarem amb la certitud que cada llengua representa una manera distinta de veure el món, cosa que constatem una vegada i una altra quan provem de traduir paraules que no tenen una correspondència evidentíssima d’una llengua a una altra. I ara callo ja, que avui he pecat de llenguallarga.

—

Fotografia wd toro a Unsplash