Agafada al vol

Potser ja ho he dit tot, el que podia dir. Per què no callo encara? Què em queda per a escriure en aquest blog al cap de deu anys, vuit mesos i sis dies d’haver difós el primer apunt amb una paraula agafada al vol? Quin mèrit té arribar a la quatre-centena publicació? De fet, no ens interessa saber si  —realment — ningú no ens espera¹. Per això perseverem.

Som agost i fa calor. Tothom ho sap i no parem de repetir-ho. Busquem sinònims per a emfasitzar el missatge: quina somorda! Poder anomenar amb etiquetes bescanviables el món petit que tenim al voltant ens el fa semblar més gran. Dir i crear no són sinònims però flirtegen. Per això les paraules ens agraden tant.

Fa calor i anem a la piscina. En algun moment estrany, plou i fa sol. L’oratge està cabrejat amb nosaltres; ens mostra el que esperem amb ànsia —la pluja que ens ha abandonat — i ens la pren a l’acte. Estem en remull amb l’aigua al coll i deixem que ens enganye: que ens regale uns breus minuts d’espectacle amb unes gotes gegants que esclaten en bombolles damunt la superfície de l’aigua. Ningú no es mou. Les bruixes no tenen temps de pentinar-se en tan poca estona de pirotècnia aqüífera però a nosaltres ens ha impressionat l’exhibició fugaç. La banyista del costat diria una frase ambigua si la sentís algú forà. Nosaltres, en canvi, l’hem entès a la primera:

Això és només una broma que ens passa per damunt.

Una broma té molts sinònims: en el sentit de núvol, en trobareu quaranta-cinc al Diccionari de sinònims de Softcatalà. La broma conviu amb altres formes i, a moltes bandes, s’ha arraulit en algun raconet discret. Temps enrere devia ser més popular perquè ens ha deixat una frase feta que encara fem servir: “Les bromes porten aigua“. O altres expressions que no es fan servir tant: “Broma amb ribet, temps claret; broma en rodó, temps de tro“. En tot cas, la trobem encara al nostre voltant; en els textos literaris, per exemple.

La broma és polisèmica, a més. Té quatre entrades distintes al DIEC2: una per a la que viu al cel, una altra per a la que fa riure, una altra per a la que sura al mar i una més per a la que té closca. Així doncs, si algú no la coneix en el sentit de núvol o en algun dels altres es pot imaginar coses que no són. De vegades, sembla un miracle que ens entenguem.

A sobre, les bromes ens fascinen. Gitats en terra podem contemplar-les sense comptar el temps. Se’ns presenten irrepetibles i canviants. Seguiré una de les tradicions que he practicat en aquest blog per a tancar aquest apunt commemoratiu. Us regalo uns versos de la Wislawa Szymborska del poema Núvols². Si us ve de gust, feu l’exercici vosaltres de provar-hi la quatre-centena paraula que he pescat en aquest salabret.

Per descriure els núvols
hauria d’anar amb presses,
en menys d’un instant deixen de ser
aquests, es converteixen en altres.

Bromes a part, a nosaltres ens continuareu trobant aquí d’ara endavant. No cal que ens espereu amb impaciència perquè tinguem igualment un gran goig de comprovar que veniu a veure’ns. Gràcies per les lectures.

—

¹ “Ningú no ens espera” és un recull d’articles de Manuel Baixauli

² Núvols forma part d’Instant, Jardins de Samarcanda, 91. Eumo Editorial.

Fotografia: Jordi Escuer | Flickr