Agafada al vol

Construir entre molts no resulta fàcil. Quan una suma és molt llarga ens descomptem fàcilment. Vet aquí per què les cooperatives i les assemblees són els millors models teòrics i els més difícils de fer avançar sense perdre el nord. Deu ser per això que emociona tant conèixer experiències de cooperació entre col·lectius diversos, entre persones que no han signat cap aliança, entre simples ciutadans.

Al poble s’ha tornat a organitzar La cursa del Pastisset, un acte esportiu que ofereix diferents modalitats de participació en un recorregut de muntanya fabulós, que forma part del Circuit de Curses per Muntanya de les Terres de l’Ebre. Hi col·labora mig poble, en l’organització d’aquesta fita. Sobretot, però, la impulsen un grupet de jòvens que hi treballen des de molt abans que apareguen els materials de difusió per a inscriure-s’hi. Una de les tasques més àrdues és desbrossar els camins del recorregut, que ja no transiten ni ramats de cabres ni gaires caçadors. Des d’un punt elevat de la muntanya em va arribar per whatsapp una expressió de part dels que estaven netejant un tros de trajecte: “Aquesta faena fa de mal fer!”.

Aquesta expressió vivíssima —dita per un jove— ens provoca el miratge que tenim una llengua tan rica que no cap als diccionaris. Comproveu-ho i us adonareu que no apareix al DIEC2. Sí que trobem el verb “malfer” tot sol al DCVB però amb un valor diferent, com una forma antiga, equivalent a “fer mal”. En tot cas, en tortosí  fer de mal fer expressa l’enorme dificultat per a tindre èxit en una tasca. Segurament coneixeu també alguna altra expressió paral·lela com ara fer de mal dir o fer de mal aconsellar, que recalquen un matís de dificultat per a predir una situació o per a donar un consell, respectivament.

Un avantatge de la llengua oral és que no ens planteja dubtes sobre les lletres que necessitem per a dibuixar els sons ni quina disposició han de tindre. En aquest cas concret, podríem dubtar a l’hora d’escriure l’adverbi mal enganxat a l’infinitiu —com una unitat lexicalitzada— o bé escriure’l separat. La indecisió ve reforçada per la llista de verbs compostos que han seguit aquest camí: maldir, malgastar, malparlar, malfer, malaconsellar, malavesar, malbaratar, malcasar, malcorar… Per què aquí hem optat, finalment, per escriure’l a part?

Per a explicar el criteri ens basarem en un sol exemple. Segons el diccionari, el verb maldir significa dir mal d’algú. En canvi, en l’expressió fer de mal dir ₁ estem transmetent la idea que alguna cosa és difícil de dir o de predir. En aquest cas ens trobem davant d’una frase feta perquè el significat de la combinació dels elements que la constitueixen no és predictible del tot; no és una simple suma de sentits sinó que s’ha construït un sentit nou. Com és fàcil d’intuir, però, és obvi que fa de mal dir quan es traspassa la frontera entre escriure aglutinats o separats elements que ens trobem que van sempre junts.

Ortografia a banda, que útils aquests girs que ens permeten afegir matisos, posar més foscor o un pessic de res de dramatisme a allò que diem. Llàstima que encara no haguem trobat un sistema per a fer volar lluny tota aquesta riquesa. Quina pena que no tinguem una vareta màgica que transporte aquestes maneres de dir als centres de les ciutats on podrien lluir com llueixen enmig de les senderes dels pobles.

—

₁ Vegeu al DIEC2 l’entrada adjectiu mal: de mal dir (o fer, etc.) Difícil de dir, difícil de fer, etc.

Imatge: captura d’un mapa de l’Institut Catogràfic i Geològic de Catalunya al web LoPastisset23