Riure fins a plorar no passa gaire. Somriem sovint, per compromís; un somriure ens fa semblar afables o escurça distàncies; les rialles sonores omplen de festa les estances. Però riure sense parar, amb les llàgrimes vessant galtes avall, no passa gaire. A la festa dels seixanta anys de la S. vam riure pels descosits. No,
L’itinerari que segueixen les paraules quan viatgen en el temps o salten d’una llengua a una altra no l’han planificat els déus de la parla. És un camí sotmès a les lleis de la física, fruit de les tensions i els contactes entre els òrgans bucals, i modulat per la força de les analogies. Per
L’atenció va cara. Tenim tantes finestres obertes a les realitats virtuals i a les tangibles, a les properes i a les allunyades que necessitem fer neteja constantment. Les informacions ens entren pels sistemes sensorials i al cap de no res les esborrem; sense parar. Només retenim allò que se’ns infiltra més cap endins de tot.
Som rics encara. Malgrat que la riquesa depèn d’on situem el llistó amb què es mesura, la nostra llengua és ben rica en alguns llocs i segons qui la parla. Cert que la pobresa li fa ombra en esplanades extenses del país i en contingents significatius de parlants, però enfoquem els nostres tresors. Perquè en
Penso en les paraules com a matèria; perceptibles, mesurables, objectives. Els de la nostra espècie ordenem el món a través de recursos lèxics, fabricant lleis i teoremes. O tot sovint volem transformar-lo a través de vocables, en debats o en pancartes. De vegades, necessitem simplement desendreçar-lo a través de poemes i de ficcions que ens
No ens agrada el dolor. Ni sentir-lo en la pròpia pell ni veure’l en les vides dels altres. I no solament el dolor físic sinó qualsevol ferida invisible que traspua pels sentits. Les mirades tristes ens travessen sense dir res. Octubre de 2019: se’n parlarà tant en els llibres que no s’han escrit encara! Es
L’instint de supervivència habita al cor dels sers vius sans. Un cactus, una puça o un pigmeu es mouen inspirats per la idea de continuar existint. Crec que les paraules, també. Tenim certeses que, com a mínim, es resisteixen a l’oblit. Sempre que poden, retornen del més enllà. Ningú fa millor d’emissària de paraules evanescents
Escric per a recordar. Rellegir els records al cap del temps em fa recuperar-los amb més nitidesa. També els puc fer córrer si s’han solidificat damunt de la base de les lletres escrites. Els puc regalar; fer-los arribar a llocs a què no puc accedir. Tenia un relat pendent de fa dies. S’havia quedat cotet,
Els cementeris són arxius de vides extingides. Passejar entre passadissos de quadrícules que allotgen les restes físiques de moltes biografies anònimes fa sentir respecte. Alhora, reconforta comprovar que el desmemoriament no esborra les fotografies descolorides ni les lletres de les làpides. Després de segles de vida, hi ha paraules que també moren. Desapareixen de la
La fugacitat impera. Que de pressa que passa tot! Es poden fabricar records a tanta velocitat? Potser seran només records efímers. I marxaran per sempre, com algunes paraules que anem canviant per calcs o per altres opcions més populars mentre arraconem autèntics rastres del nostre origen remot. Avui he pensat una paraula. Feia temps que
Ens aferrem rabiosament a les coses que hem après. El coneixement és un os que subjectem entre les dents mentre algú ens l’intenta arrabassar. Sort que ara no condemnem els innovadors, com a l’època de Galileu. Afirmo que mai més tornarem a parlar tant i tan apassionadament de cap tema ortogràfic com durant els dies
És útil imaginar una llengua com un organisme viu. Com un mamífer, amb un cor que batega. Amb un cos sotmès a les malalties, que exerceix un rol dominant o que ha estat subjugat en el seu entorn natural. Que va canviant de fesomia amb els anys. Que forma part del paisatge. I no solament
Reutilitzar ha entrat en forma d’eslògan en la consciència i en els hàbits de la societat que més gasta i que més malbarata de tots els temps. Ves per on, ens han ensenyat a dissimular la magnitud de l’impacte que provoquem en el medi ambient amb petits gestos exculpatoris. Però més val això que res.
Enyorar demana conèixer. No enyorem el que no hem conegut. Qui plora una paraula que no ha sentit i que no sap què vol dir? Ningú es plany per una paraula absent i que no jau en cap sepulcre. És com si no hagués existit mai. Avui fa justament tres anys que va començar a
Què recordem exactament de totes les paraules que dominem? Anant bé, sabem pronunciar-les, tenim gravada la seva imatge gràfica, sabem què volen dir i potser podríem emparentar-les amb altres paraules de la mateixa família. Però hem guardat algun record del primer dia que les vam sentir, del lloc on érem i de quins llavis van