Combatem en lluites desiguals. No anem armats per a vèncer. Fins i tot sabem del cert com serà el nostre final encara que no l’haguem vist escrit. Nosaltres, els que ens llepem discretament les ferides, ens remullem els llavis ara i adés amb l’elixir de la derrota. Comencem pel començament. Quatre dies de pont llarg
Som hereus de les mutacions. El que no canvien són els conglomerats de roca. Però el que és viu es transforma. A poc a poc o a una velocitat vertiginosa, la matèria orgànica va evolucionant. Els virus muten. La nostra pell s’arruga. Els pensaments se’ns emmotlen als escenaris per on transitem. La llengua ens fuig
M’imagino caminant descalça per una platja d’arena color de pa torrat. M’acotxo quan a simple cop d’ull ressalta una pedreta diferent, d’una mida destacada i d’un aspecte inesperat. I l’agafo amb la pinça que fan el dit gros i l’índex i l’admiro de més a prop. I de seguida vull saber d’on ha vingut. I
Quantes activitats ens fan expandir els llavis per a dibuixar un somriure sense tindre públic al davant? En quin punt comencen les petites onades de goig que s’emmirallen en els ulls brillants? Què ens fa feliços un instant fugaç? No sabré les vostres respostes ni vosaltres coneixereu les meues. No cal tampoc. Però fer-nos aquestes
Riure fins a plorar no passa gaire. Somriem sovint, per compromís; un somriure ens fa semblar afables o escurça distàncies; les rialles sonores omplen de festa les estances. Però riure sense parar, amb les llàgrimes vessant galtes avall, no passa gaire. A la festa dels seixanta anys de la S. vam riure pels descosits. No,
L’itinerari que segueixen les paraules quan viatgen en el temps o salten d’una llengua a una altra no l’han planificat els déus de la parla. És un camí sotmès a les lleis de la física, fruit de les tensions i els contactes entre els òrgans bucals, i modulat per la força de les analogies. Per
L’atenció va cara. Tenim tantes finestres obertes a les realitats virtuals i a les tangibles, a les properes i a les allunyades que necessitem fer neteja constantment. Les informacions ens entren pels sistemes sensorials i al cap de no res les esborrem; sense parar. Només retenim allò que se’ns infiltra més cap endins de tot.
Som rics encara. Malgrat que la riquesa depèn d’on situem el llistó amb què es mesura, la nostra llengua és ben rica en alguns llocs i segons qui la parla. Cert que la pobresa li fa ombra en esplanades extenses del país i en contingents significatius de parlants, però enfoquem els nostres tresors. Perquè en
Penso en les paraules com a matèria; perceptibles, mesurables, objectives. Els de la nostra espècie ordenem el món a través de recursos lèxics, fabricant lleis i teoremes. O tot sovint volem transformar-lo a través de vocables, en debats o en pancartes. De vegades, necessitem simplement desendreçar-lo a través de poemes i de ficcions que ens
No ens agrada el dolor. Ni sentir-lo en la pròpia pell ni veure’l en les vides dels altres. I no solament el dolor físic sinó qualsevol ferida invisible que traspua pels sentits. Les mirades tristes ens travessen sense dir res. Octubre de 2019: se’n parlarà tant en els llibres que no s’han escrit encara! Es
L’instint de supervivència habita al cor dels sers vius sans. Un cactus, una puça o un pigmeu es mouen inspirats per la idea de continuar existint. Crec que les paraules, també. Tenim certeses que, com a mínim, es resisteixen a l’oblit. Sempre que poden, retornen del més enllà. Ningú fa millor d’emissària de paraules evanescents
Escric per a recordar. Rellegir els records al cap del temps em fa recuperar-los amb més nitidesa. També els puc fer córrer si s’han solidificat damunt de la base de les lletres escrites. Els puc regalar; fer-los arribar a llocs a què no puc accedir. Tenia un relat pendent de fa dies. S’havia quedat cotet,
Els cementeris són arxius de vides extingides. Passejar entre passadissos de quadrícules que allotgen les restes físiques de moltes biografies anònimes fa sentir respecte. Alhora, reconforta comprovar que el desmemoriament no esborra les fotografies descolorides ni les lletres de les làpides. Després de segles de vida, hi ha paraules que també moren. Desapareixen de la
La fugacitat impera. Que de pressa que passa tot! Es poden fabricar records a tanta velocitat? Potser seran només records efímers. I marxaran per sempre, com algunes paraules que anem canviant per calcs o per altres opcions més populars mentre arraconem autèntics rastres del nostre origen remot. Avui he pensat una paraula. Feia temps que
Ens aferrem rabiosament a les coses que hem après. El coneixement és un os que subjectem entre les dents mentre algú ens l’intenta arrabassar. Sort que ara no condemnem els innovadors, com a l’època de Galileu. Afirmo que mai més tornarem a parlar tant i tan apassionadament de cap tema ortogràfic com durant els dies