Agafada al vol

Relacionem idees per a poder-les recordar. Funciona com a tècnica d’estudi però ens és útil igualment a la vida de cada dia. Mentalment ens clavem pensaments o propòsits amb xinxetes els uns al costat dels altres, escrits en paperets imaginaris enganxats de dos en dos o de tres en tres. Junts resisteixen millor.

També cosim amb analogies algunes paraules que ens costa retindre. Les noves adquisicions les assimilem als mots que coneixíem d’abans perquè no ens fugen en la primera bufada d’airet. En posaria mil exemples però n’agafaré un i prou: baladre és el nom d’un arbre que trobo molt vistós. No té gaire prestigi perquè separa els carrils de les autopistes i s’arrenglera per les voreres de qualsevol carrer però quan està florit és esplèndid. Per a acabar-ho d’adobar, totes les parts de la planta són tòxiques per als humans, especialment les flors. Així i tot, a mi em recorda el nom d’una composició musical melodiosa. Un baladre dansant una balada: Sapore di sale gronxant aquelles flors rosades davant del mar. I malgrat tot, contínuament se m’oblida el nom d’aquest arbust que m’agrada tant. No sé per què!

Tinc una esperança. He après una paraula nova que lligaré amb el mateix fil que ajunta el baladre i la balada: es tracta de baladrer. Com les formes anteriors, no tenen cap vincle semàntic entre elles. Només el vestit que porten ens hi fa sospitar una certa parentela. En tot cas, és un miratge. Baladre ve del llatí verātrum; baladrer i baladrejar provenen de la forma llatina balatrare i, finalment, balada ens ha arribat a través de occità antic balada ‘ball, ballada’, tal com documenta el GDLC. Baladre, balada, baladrer. Que bé que sonen.

De moment, encara no hem parlat de la utilitat de baladrer. Fem-ho. Ens pot funcionar com a adjectiu i com a nom. Com a adjectiu, el penjaríem al coll dels que criden esvalotant. Com a nom, es refereix als venedors ambulants. Segons la definició del DIEC2, seria un “venedor de carrer que crida la seva mercaderia”. Els venedors d’alls de la Manxa; els que porten megàfon al capot de la furgoneta per a oferir matalaps a bon preu pels carrers dels pobles o els esmolets desapareguts del mapa serien baladrers. I jo no ho sabia. Al meu poble no ho havia sentit mai i als carrers dels llocs grans ja no hi ha gent brindant els seus serveis a plens pulmons. Ens hem tornat silenciosos segons per a què i ja no ens cal aquesta etiqueta. Tampoc.

Ara bé, de vegades, les paraules es resisteixen a desaparèixer. Hi ha dies en què descobrim mots o aprenem lliçons o vivim històries que ens arriben per sorpresa. Que imprescindible que és viure aquests dies.

—

Fotografia de hexagonen [Flickr]