Agafada al vol

Ens faltaran pàgines per a tantes lliçons. Com que no parem d’aprendre ni que no en tinguem la intenció, arribarà un dia que no ens hi cabrà tot al cap, ni a les llibretes apilades de damunt de la taula. Potser ni a les carpetes de l’ordinador ni al trosset de núvol que tenim reservat només per a nosaltres encara que no visquem al cel.

Justament avui fa un any que Rodamots es va inventar el Dia de la ce trencada. La celebració s’ha adjudicat al tercer dia —el dia terç— de març, l’únic mes amb nom que conté una ce trencada. Vist això i altres entusiasmes semblats, a apassionats en el tema lingüístic no sé si ens guanyaria ningú del món. Ben mirat, sort en tenim, d’aquesta fal·lera. Sort que ens agradem. Si no t’agrades, quan bufa un vent com el que bufa ara mateix, simplement t’esfumes del panorama.

En tot cas, no en tenim només els catalans, de ce trencada. En francès, en portuguès i en occità també dibuixen un trenc a la base de la lletra ce per a marcar un canvi en la pronunciació tot i que potser ells no comparteixen encara aquesta efemèride amb nosaltres. Sabem que aquesta lletra sona /s/ davant d’a, o, u, o a final de mot₁ i que en les paraules de la mateixa família que tenen aquest so davant d’e o i, alterna amb la grafia c. Per tant, un llaç es torna un llacet petit.

Després d’aquesta dissertació que vam aprendre als llibres, m’ha vingut a la memòria el dia que vaig descobrir la ce trencada. Tenia deu anys, feia cinquè de primària i m’anava adonant a poc a poc i amb un cert atordiment que la llengua que sonava a casa meua i al carrer també es podia escriure. L’instrument que ho va fer possible es deia Faristol, escrit per Lluís López del Castillo i il·lustrat per Pilar Bayés de Luna, tal com constava a la pàgina u. Si hi ha un manual de text que va marcar tota la meua generació, diria que és aquest.

A la lliçó tercera del llibret —que contenia trenta-tres lliçons en total— s’explica la funció i la norma que regeix aquesta grafia i l’altra amb què fa parella de ball. I posa d’exemple aquest petit fragment: “El caçador va de cacera amb un sarró per a ficar-hi la caça.” No us ho creureu però encara recordo que, quan m’ho va tocar llegir, no sabia com havia de pronunciar aquest ball de ces i de ces trencades perquè no les havia llegit mai abans. I diria que davant de la pissarra i dalt de la tarima, la caça i la caca van començar a fer el ruc i a provocar el riure de tota la classe. Quantes coses que teníem encara per a aprendre en aquell moment!

Aprofitem, doncs, aquest 3 de març per a reconciliar-nos amb la nostra ignorància infantil. Revelem-nos contra tot el que la sostenia i l’alimentava i enlairem ara tots els mots que hem après a escriure amb aquesta lletra tan singular. Triem-ne un que estiga ben amagadet per a donar-li una mica més de protagonisme. Posem el boç a la vitrina i acompanyem-lo de tota la seua parentela: boçar, desemboçar, emboç, emboçar.

I amb això, que es mantinguen lluny les corretges de la boca dels parlants. Que les celebracions siguen una festa i que la nostra vanitat lingüística ens dure per molts anys!

—

₁ En canvi, es pronuncia /z/ si es troba a final de mot i la lletra següent és una vocal o si la lletra següent és una consonant sonora. Per exemple, a braç armat se sonoritza.

[Fotografia pròpia]