Agafada al vol

Compondre és barrejar. L’art és una massa que emulsiona durant l’experiència de la creació. On s’originen els ingredients que formen un quadre de Miró? Què fa que reconeguem els poemes d’Estellés sense saber que són seus? Per què les fotografies de Català-Roca et busquen la mirada? Com s’explica que la combinació de referents que han impregnat un artista puga provocar una originalitat aclaparadora? L’art revela el misteri de la vida. Els artistes només fan de mèdiums.

Vull celebrar-ho. Celebrar que ens cauen a les mans petites joies que ens corroboren que el talent i la bellesa es regeneren constantment. Que no està escrit el que viurem cada dia. Que malgrat tot i tot i tot, no ens han exterminat l’esperança. Que encara tenim ganes de perseverar en allò que ens fa feliços. Que escriure ens fa créixer malgrat que la fugacitat esborre ipso facto el que hem treballat amb entusiasme. Que algú ens llija, de més a més.

Vull barrejar ingredients. Provar de fer un collage. Combinar el que rebo i el que dono. Explicar que he arribat justament a aquest lloc perquè he llegit molt i he escoltat molta gent. Confessar que m’agrada provar-me a mi mateixa: veure si sé dir el que sento que vull dir. Justificar per què he estat onze anys seguits sense parar mai de publicar apunts en aquest blog. Per què estic esvanida d’haver-ne arreplegat fins ara quatre-cents set, encara que se’ls emporte el vent al cap de poques hores o de pocs dies.

Vull deixar constància d’anècdotes. Magnificar-les per a fer-les una miqueta immortals. Descriure fets insignificants que ningú no sabria mai perquè només tenen un valor privat. Deixar entreveure pel forat del pany trossets dels meus paisatges, que em pertanyen perquè els estimo sense condicions. Mostrar discretament l’univers de persones que protagonitzen la meua biografia. Retratar escenes que passen en un cul de món, que també existeix malgrat la futilitat que el caracteritza.

Vull salvar-nos els mots. Recol·lectar maneres de dir evanescents. Recopilar expressions particulars. Convidar paraules que se m’han mostrat com una revelació. Fer parlar els que ja no poden parlar. Guardar els vocables condemnats a l’extermini. Eixamenar l’amor per la llengua. Disseccionar els oblits i escampar-hi un ungüent de saliva. Obrir finestres perquè recule la foscor que ens apaga l’idioma. Encomanar el nervi per a avivar-lo.

De moment, simplement aprofitaré aquesta celebració per a posar color al collage que he començat a dibuixar i us explicaré una anècdota més. Sopàvem un mig sopar totalment improvisat anit. Una amiga entranyable, el seu home simpàtic, ma filla i jo ens havíem trobat pel carrer i vam decidir anar junts a prendre un vinet. Vam conversar. Ja havíem conversat llargament abans en altres dies i altres ocasions però una vegada més teníem ganes de dir-nos coses. De parlar de lectures, de salut i malalties, de cançons i de paraules.

Quan era petita, la meua amiga va aprendre a parlar en empordanès i, de tant en tant, solta alguna paraula que els de la família que ha creat es pensen que s’inventa. Ens ho narrava durant el mig sopar d’anit, això. Per exemple, el dia que apareix inesperadament algú escardalenc —eixut de carns—, ella s’esforça a posar aquest mot en context i a fer-los-el accessible. El vol rescatar, transferir-lo de nou. Podria ser que no ho aconseguís però el seu intent quedarà consignat aquí. Vull ajudar-la a intentar-ho dedicant-li aquest apunt commemoratiu.

Tinc massa ambicions. Ho sé. De tot això, no sé si en quedarà res. Potser d’aquí a onze anys més ja no existirà un espai on poder escriure el que escric ara per a no sé qui. Mentrestant, mantindré la il·lusió que vindreu a fer-hi un cop d’ull de tant en tant.

—

Fotografia: Stanley Zimny [Flickr]