Les espurnes salten del foc. Escampen la combustió sobre els matolls secs. Fan brillar la llum en la foscor. Cremen fullaraca. Volen suspeses dins del fum més enllà del punt exacte de la foguera. Provoquen escalfor a la distància convenient. O dolor, si ens abrasen la pell. De les espurnes, en naixen idees. Acabo de
Orientar-se pel bosc sense perdre’s per les senderes d’un laberint muntanya amunt s’aprén a còpia de repetició, d’observació i d’interès. També cal una mica de necessitat d’aprendre-ho. Si sempre vas a la coa d’una filera d’excursionistes, els ulls s’agafen el privilegi d’entretenir-se en els detalls més minúsculs del trajecte. Amb aquest privilegi he capturat visions
Fer turisme per llocs coneguts amb qui sap llegir missatges no escrits no s’ofereix com una opció d’oci en el mercat d’experiències singulars. No es programa. Només es viu: en directe, inesperadament. Fer turisme estirant la punta de l’atenció i cabdellant amb interès una observació o una paraula ens fa sentir afortunats. El Born s’ha
De cada pausa llarga se’n deriva una lliçó. Parar ens refà. Les nits ens ho ensenyen insistentment mentre hi floreix el silenci i la densitat dels somnis insubstancials ens retornen a l’essència que som. Més i tot, només en un sol parèntesi ens pot canviar la vida. Des de l’últim apunt han passat dos mesos
Jugar amb les paraules per a distraure’s sembla poca cosa. No ho és. Dins d’un cotxe que ha de recórrer llargues distàncies et pot estalviar tensió: Veig, veig! Què veus? A l’hora de la sobretaula o en una sala d’espera silenciosa t’allibera de la sensació de temps mort. Com a exercici compartit, té l’al·licient de
No cal que ens enganyem: hi ha debats difícils. Els il·lusos del sí o no s’estant extingint. Estem aprenent a gestionar les respostes múltiples, que dificulten la resolució d’una pregunta. Res és més contemporani que l’argumentació complexa enmig d’aquest escenari canviant, de vivències atomitzades i de tribus de contorns desdibuixats en què ens aixequem i
Les gestes s’expliquen pels altaveus. Ressonen al cap de les hores i dels dies com ressonen les veus des d’un cim coronat després d’una pujada. Les efemèrides singulars que ens han fet brillar una fracció de vida ens omplen les biografies. Però la fortuna no són les gestes només. Passo massa temps sense escriure i
Un dia dura molt o dura poc. Com més l’omplim de coses més s’estenen les hores, com una malla elàstica que hi deixa cabre tot el que ens cal. Avui ha sigut un dia llarg i encara no s’ha fet de nit. Era fosc quan m’ha sonat l’alarma del mòbil. Plovia. Primera bona notícia. El
Ens faltaran pàgines per a tantes lliçons. Com que no parem d’aprendre ni que no en tinguem la intenció, arribarà un dia que no ens hi cabrà tot al cap, ni a les llibretes apilades de damunt de la taula. Potser ni a les carpetes de l’ordinador ni al trosset de núvol que tenim reservat
No saber que no sabem no destorba. Només volem saber quan sabem que no sabem. No ho diu cap llei això, però. A qui no vol saber tant li fa si sap que no sap. Així i tot, seria bonic que l’espurna de la curiositat sempre tingués una mica d’alè en qualsevol ànima. El saber
Potser ja ho he dit tot, el que podia dir. Per què no callo encara? Què em queda per a escriure en aquest blog al cap de deu anys, vuit mesos i sis dies d’haver difós el primer apunt amb una paraula agafada al vol? Quin mèrit té arribar a la quatre-centena publicació? De fet,
La curiositat té contraindicacions. El que no sabem ens ho inventem perquè quan volem trobar una resposta no parem fins a descobrir-la: a fora —en les fonts que podem consultar— o a dins del nostre cap. La invenció ve d’aquí; de l’insomni que ens provoquen els interrogants i de la satisfacció associada a les explicacions
No sé com deu anar exactament però la bona reputació es construeix amb eines de seducció massiva. A la inversa, igualment; es destrueixen les imatges de personatges públics en un tres i no res, quan convé. Amb el vocabulari passa un fenomen semblant perquè algunes paraules surfegen damunt les onades de les modes com ho
La mida no sempre es correspon amb l’èxit. Viure en un pis amb vistes panoràmiques en una població amb semàfors als carrers no garanteix l’accés a molts estímuls. Si tens els ulls tancats en la penombra, no veus els matisos. Si no destries els sorolls de les paraules, no perceps els murmuris. Si els dits
No saber llançar res es podria considerar un defecte. Guardar agendes laborals com a record durant dècades, conservar els papers usats d’embolicar regals per si de cas, col·leccionar les gometes dels enciams per a tancar bosses d’aliments a mig gastar, posar en un calaix les estampetes dels enterraments o construir muntanyes de revistes i diaris