Dins de les llengües hi ha corrents invisibles que van dipositant a una velocitat imperceptible significats i significats a la riba de les paraules. Al cap de temps, dins d’una mateixa combinació de lletres s’hi poden haver sedimentat una llarga llista d’accepcions, perquè la polisèmia és un gran recurs per a continuar etiquetant un món
Un gest que ens rendeix amb escreix és mirar a través de les coses: de les paraules, dels gestos, de les estampes. Voler copsar per què s’ha dit allò, per què s’ha fet, per què se’ns presenta d’una manera i no d’una altra. Els ulls són, doncs, un far que il·lumina el que tenim al
Si les paraules s’encunyessen en monedes, hi hauria tàndems que passarien de mà en mà. En una cara trobaríem escrit amistat i en l’altra diria generositat. Com es pot entendre l’una sense l’altra? Seria divertit inventar aquestes associacions de conceptes. Potser s’haurien de fer referèndums per a consensuar propostes. Jo proposaria aquest duo: optimisme-activisme. Com
De tots els temes universals i incombustibles que anem traspassant de pàgina en pàgina al llarg de la nostra existència, no n’hi ha cap de més cantellut que el de la veritat. Determinar què és cert i què no ho és se’ns presenta sovint com una comesa inassolible. Les coses passen a fora però també
Les paraules importen. Són objectes col·leccionables, peces artístiques, clons anodins en un magma intermitent o granets d’arena en una platja eterna de missatges. Pedres que estavellem contra les parets o alenades que exhalem cap al cel. Sobretot, el que importa és el que fem amb les paraules. Cap enfora i cap endins. He fet una
Sobre gustos no hi ha res escrit. Contra gustos no hi ha disputa. Sobre gustos no hi valen disculpes¹. O això diu la cultura popular, però no és veritat. Un dels esports més practicats en societat és justament la crítica voraç de la manera de vestir o de l’aparença física dels que s’aparten dels estàndards
Els ulls dels altres assenyalen la frontera de la nostra normalitat. Quan topem amb l’estranyesa dels interlocutors ens adonem que el que assumim com a habitual potser no ho és per a tothom. El dring de la seua estranyesa contra la nostra normalitat fa protagonistes paraules, conductes o pensaments. Sense aquests drings no tindríem banda
Què ens queda per a dir? Quan s’apaga la llum del dia, quantes converses ens han quedat al pap? Quan ens allunyem els uns dels altres per camins divergents, quins debats trobarem a faltar? Quan algú se’n va del món, quants comiats no s’hauria volgut estalviar? El silenci amaga la densitat màxima de paraules. Hi
Quins llocs tan interessants, les cruïlles. La intersecció crea una àrea de descobertes constants. En les franges, hi viu la barreja d’alguns elements de més amunt i d’alguns de més avall. És el lloc de les coincidències però també de les dissidències brillants. A les cruïlles no s’hi ajoca la uniformitat. No haurien de desaparèixer
De totes les pors del món, qualsevol se’ns pot presentar amb un rostre aterridor. La fosca per als infants, el dolor per als cossos afeblits, la pobresa per als que sobreviuen en el llindar de la precarietat, la desmemòria per als que obliden a contracor… Al nostre voltant s’apaguen persones que hem estimat durant tota
És quan dormo que hi veig clar ¹. Com es poden dir tantes coses en set mots mig desendreçats! Una fletxa com aquesta ens incita a aprofitar la clarividència que ens ofereixen els ulls tancats. Ens desvela que només recordem allò que tenim emmagatzemat als plecs del cervell. Ens proposa mirar-nos per dins. Ara no
Les coses que duren m’agraden molt. M’encanten les tradicions, els rituals que venen d’antic, els costums familiars, les col·leccions particulars, les relacions afectives que sumen anys, les paraules que es perden en l’horitzó dels segles. En un món efímer i fungible, la perseverança traça camins pels quals cavalquem, tanmateix, sempre amb destinació al futur. Després
Imprevisiblement i de manera accelerada ens hem omplert la boca de neologismes que desconeixíem fins fa deu setmanes: teletreballadors, coronavirus, immunitat de grup… Som animals adaptables. Per això hem arribat tan lluny. Però ara estem sotmesos a una prova extrema d’estrès i, malgrat les nostres enormes capacitats camaleòniques, encara ens despistem una mica. Desconec el
L’interior dels domicilis delaten qui hi viu: els seus gustos, la història familiar, l’estatus econòmic… Entrar en una casa és com mirar pel forat del pany de l’ànima. Quan algú ens agrada, estem contents de traspassar les portes d’entrada de la llar on viu. És simbòlic, que algú t’òbriga la porta i et convide a
Som la memòria que tenim. Sense records l’ànima de les persones s’esfuma. Els cossos que encara respiren però que no tenen passat ja no representen a qui els havia habitat temps enrere. Sense memòria no som res. Poc o molt, cadascú té una entitat pròpia. Els records que l’acompanyen són en gran mesura privats. Intransferibles.