Agafada al vol

Un diccionari normatiu sempre creix. S’unfla com un globus pels mots nous, que s’ajunten als de sempre. A les parets de plàstic translúcid s’hi enganxen els vocables obsolets. Però dins de l’esfera volàtil no hi han tingut mai accés els lemes desestimats, que des de terra miren com els altres s’enlairen cel amunt.

Quantes paraules proscrites ens han transmès els vells de la tribu? Quantes paraules que venen de lluny i que hem tingut a la punta de la llengua milers de vegades se’ns apareixen un dia, de cop i volta, com si fossen un infractor? Per què no podem qüestionar-nos si realment les hem de foragitar de les converses que improvisem i de les línies en què transcrivim els nostres pensaments?

Avui faré això mateix. Preguntaré públicament per què no puc usar a l’ample un verb que he sentit sempre a casa i a la gent del meu dialecte, que l’han usat des de molt abans que el diccionari normatiu aprengués a caminar. No cal fer llarguíssimes especulacions per a adonar-se que el verb empastrar ha estat bandejat del diccionari normatiu perquè prové del substantiu empastre, en castellà. Nogensmenys, tenim algunes objeccions a fer-hi.

La primera objecció és que es tracta d’una peça ben viva en bona part del domini lingüístic. L’hem dita i la diem en tortosí però la diuen en valencià també. I la fem anar sovint per la senzilla raó que és un verb polisèmic molt útil. Per a nosaltres té tres significats: empastifar, deixar sense acabar i estavellar-se contra un objecte. Si és reflexiu, equival a endeutar-se.

Si em poso una crema a les mans per a fer fregues, em queden totes empastrades. Si començo a pintar una paret i no ho acabo, ho he deixat tot mig empastrat. Si vaig en bicicleta costa avall i surto del camí, m’empastro contra un arbre. Algú que conec s’ha empastrat per a comprar-se una illa al mig del riu. En tot cas, mai mai no m’empastifo les mans, ni m’estavello contra res. Però potser sí que algunes coses les deixo a mitges o que m’he endeutat algunes vegades al banc.

La segona objecció resulta de més pes que la primera. Si us poseu a remenar diccionaris comprovareu que empastrar apareix al DCVB, al DNV, al moderníssim Diccionari de sinònims de Softcatalà i al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) de l’IEC. També està documentat en altres fonts lexicogràfiques valencianes més antigues. Així doncs, per què no se’l podria acollir entre les pàgines del nou diccionari de la llengua, pancatalà i electrònic, que està elaborant l’IEC? Algú de vosaltres hi votaria a favor?

Si prosperés aquesta proposta meua, en un futur idílic sempre que digués “t’has empastrat les morrandes de xocolate” a algú que no parla el dialecte occidental aquesta frase tindria un aire d’entranyable familiaritat i ningú no faria un somriure foteta en sentir-la. M’hi jugo un pèsol que aniria així.

—

Fotografia: Hypnotica Studios Infinite [Flickr]