La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Adoctrinament i censura dels mitjans de comunicació al País Valencià. Interessant debat-col.loqui ahir al Centre Octubre de València.
D’una banda, l’acte tenia la funció de recordar l’aniversari de la iniciativa de la “Ruta del Balafiament”, i per un altre la de realitzar un debat sobre la crisi social en què es troba immersa la societat valenciana en les darreres dues dècades, alhora que tractar la poca o nul.la capacitat crítica de la qual han fet gala davant aquesta situació molts dels grans mitjans de comunicació valencians.
La crisi que pateix la societat valenciana és una conseqüència de moltes circumstàncies que s’han acumulat al llarg de l’anomenada Transició democrática, i especialment als darrers quasi 20 anys de majories absolutes del Partit Popular, tant a la ciutat de València com al País Valencià.
Aquesta iniciativa té la originalitat de conjugar periodisme ciutadà i turisme alternatiu com una forma de fer pedagogia sobre la lamentable situació a la qual ens han dut els polítics que ens han (des)governat davant el silenci còmplice de molts.
La conclusió que s’extreu quan fas aquest recorregut es què els grans esdeveniments i les obres faraòniques efectivament han posat a València en el mapa, tal i com tantes voltes han repetit els Camps, Fabra, Rita, etc… sí, però en un mapa en el qual cap ciutat vol figurar: el del malbaratament i el de la corrupció.
Tal i com ha fet saber Teresa Galindo, televisions i mitjans de comunicació de diferents països, tals como la BBC, Al-jazeera, medis d’Alemanya, Dinamarca i fins i tot de Japó, s’han interessat per aquesta iniciativa què el govern de Rita Barberà i els seus mitjans han intentat desprestigiar, tal com l’ABC o Las Provincias, sense haver-ho aconseguit.
El reforçament del control mediàtic des dels centres de poder econòmic i polític va provocar la ocultació durant molt de temps d’aquestes greus realitats, la qual cosa només ha estat possible degut a què les garanties per exercir les llibertats d’expressió i el pluralisme informatius han estat molt limitades.
València pateix majoritàriament un periodisme que, per a molts ciutadans, no està exercint la seua funció de control social i per tant, ha col.laborat d’una forma o altra amb el “silenci i complicitat” que demanaven les autoritats públiques per perpetuar-se en el poder i així poder continuar abusant del poble valencià.
Molt interessant al respecte va ser l’aportació al debat d’Antoni Rubio, amb una intervenció que es podria resumir en un article que va escriure a Economia Digital titulat “El país de los periodistas adoctrinados” i del què m’agradaria reproduir alguns fragments que hi vénen a col.lació:
“Todo está conectado y nada es casual. Los medios de comunicación valencianos o, como mínimo, las delegaciones de empresas periodísticas con sede en Madrid que operan por estas tierras, se han convertido en objetivo central de ERE, despidos masivos y masacres laborales de toda índole (…) No es casualidad que esto suceda, precisamente, en una autonomía donde la corrupción campa a sus anchas. Donde las raíces putrefactas de las tramas como Gürtel, Brugal, Nóos o los famosos sobres de Bárcenas penetran hasta el fondo de una Administración regida a golpe de amiguismo, de tráfico de influencias, de prevaricación, de chanchullo chapucero y de comportamientos que oscilan entre la comicidad berlanguiana y la praxis filomafiosa de perfil bajo (…) Sólo quedan redacciones escasas, breves, insignificantes, con un alto porcentaje de voceros del poder y un buen puñado de mileuristas y periodistas minijobs con la humana preocupación de no hacer nada que pueda poner en riesgo su plato de lentejas.
La estrategia, no obstante, se lleva incubando hace años. Durante mucho tiempo, la formación de los periodistas valencianos que no emigraban a Barcelona o Madrid recayó exclusivamente en el CEU San Pablo, la universidad de la Asociación Católica de Propagandistas –nunca un nombre fue tan adecuado–, lo que ha dado generaciones enteras de periodistas adoctrinados a más de 6.000 euros el curso.
Hace unos días, se supo que Gloria Casanova, una profesora de 3º de Periodismo del CEU, lanzaba perlas a sus alumnos como que era un gesto de amor que las mujeres maltratadas permanecieran junto a sus maridos violentos o que de una violación podía salir un regalo de Dios en forma de hijo. No es, por desgracia, un hecho aislado. El CEU valenciano, donde José María Aznar y su glosolalia alcanzaron el grado de doctor honoris causa, ha sido escenario de purgas, persecuciones ideológicas y censuras diversas de una manera habitual.
Muchos docentes fueron despedidos de dicha santa casa tras presentarse a las elecciones sindicales, organizar actos que incomodaron al rectorado o, simplemente, tener pensamiento propio. Famoso es, por ejemplo, el caso del profesor de Periodismo que apareció en televisión insultando a un cámara de TV3 al grito de “polaco de mierda” y que, al pasar a la Universidad Católica de Valencia, exclamó en público: “Ahora tendremos que hacer aquí una limpieza de rojos, como ya hicimos en el CEU”. Precioso. Y muy cristiano.
Así pues, como todo está conectado, no es de extrañar que, de aquellas generaciones de periodistas adoctrinados, surgieran unos medios pusilánimes y sumisos. Y que, de estos medios dimisionarios de su función fiscalizadora del poder, surgiera un Gobierno carcomido por la corrupción hasta los cimientos. Y que, de dicha gestión política bastarda, no quede más que una deuda millonaria y la sensación general de fracaso que hoy en día invade a la sociedad valenciana.”
Posteriorment Moisès Vizcaino, responsable d’un il.lusionant nou projecte comunicatiu en la web íntegrament en valencià, “La Veu del País Valencià”, encetat l’u de gener d’enguany, va aclarir, entre altres coses, quins eren els seus principals objectius: vertebrar el País i contribuïr al canvi social, denunciar les injustícies socials i servir de conexió i punt de trobada de tot el teixit associatiu valencià.
El posterior debat, curt però intens, ha estat animat per les interpel.lacions als conferenciants del prestigiós i veterà periodista valencià J.J Pérez Belloch, què es trobava entre la assistència.
Per acabar, només assenyalar la repetida denuncia feta per tots els participants en la xarrada respecte de la política de manca de llibertat d’expressió i de pluralitat informativa existent al nostre País duta a cau per part del PP, així com la necessitat de cercar espais alternatius de comunicació, com pot ser la web, que escapen a la fèrria censura del PP valencià.