Una redacció constitucionalment impecable feta per emmascarar una fal.lacia impecable!
Una prevaricació constitucional en tota regla… “Feta la llei, feta la trampa”, podríem dir que és el refrany favorit dels amos del cortijo espanyol.
Només cal pegar-li una ullada a l’Informe anual de recaptació tributària de l’any 2011 per adonar-se’n.
La lectura de les dades de xifres i estadístiques oficials revelen que a l’Estat espanyol l’esforç fiscal que fan els treballadors, els únics i veritables pagans de la crisi actual, és molt superior al que fan les empreses.
Perquè tot i la crisi que ens estan fer patir, els ingressos de l’estat per IRPF respecte al total recaptat ha estat sempre de entre el 40 i el 45%.
No obstant això, el que es recapta per l’impost de societats a les empreses ha anat descendint, des del 22% el 2007 fins al 10,1% de 2011.
I si a tot això sumem l’IVA i les seues recents i antisocials pujades, resulta que l’esforç fiscal de les llars espanyoles es dispara.
La comparació d’aquest esforç amb el que realitzen les empreses resulta, senzillament, insultant.
En ell s’assenyalava que, per exemple la pressió fiscal d’una persona soltera i sense fills amb uns ingressos mitjans de 41.310 euros anuals se situa per sobre del 27,9%… però cap empresa suporta una càrrega de l’impost de societats per sobre del 25,2%.
Un altre exemple: una persona amb dos fills al seu càrrec i ingressos mitjans de 16.524 euros a l’any, rep una càrrega fiscal que ronda el 15,6% de la renda. Aquesta càrrega fiscal és, fins i tot, lleugerament superior a la que tenen moltes multinacionals que facturen més de 1.000 milions d’euros anuals a l’Estat espanyol!
Tot açò, recordant el que diu l’article 31 de la Constitució espanyola, resulta ser una broma de mal gust… Que és el que realment està passant amb la càrrega fiscal que reben les empreses?
És cert que estem en “crisi” i que la facturació de moltes d’elles ha disminuït com a conseqüència de la baixada de les seues facturacions.
Però una reducció de les seues aportacions a les arques de l’Estat del 64% des de 2007 no es pot explicar de cap manera per la reducció de les seues plusvàlues, perquè els beneficis no han caigut en la mesura en què han caigut els imposts, tal com deia en una entrevista el president del sindicat dels tècnics d’hisenda.
En el món dels imposts hi han dos termes que són utilitzats per Hisenda per descriure la decisió dels contribuents de minimitzar el pagament d’imposts:
D’una banda està l’elusió d’impostos (Tax avoidance en anglès), que fa referència a les conductes del contribuent que busca evitar el pagament d’imposts, utilitzant maniobres o estratègies permeses per la mateixa llei o pels buits d’aquesta.
L’elusió no és estrictament “il.legal”, ja que no s’està violant cap llei, sinó que se n’està aprofitant mitjançant una interpretació que és permesa per la llei, que en ocasions és ambigua o té buits.
I d’altra està l’evasió fiscal, la qual fa referència a les maniobres utilitzades pels contribuents per evitar el pagament d’imposts, violant per això la llei.
Amb aquesta catifa roja estesa a les grans empreses, per exemple els gegants de la informàtica i la tecnologia poca cosa tributen a Espanya (com podem veure en el gràfic que acompanye en el post), com tampoc ho fan les pròpies empreses espanyoles.
El 2010 almenys 30 de les 35 empreses de l’Ibex-35 tenien filials en territoris considerats paradisos fiscals (aquelles que reportaven majors beneficis), però les que declaraven pèrdues cotitzen ací, per així poder desgravar les seues despeses i suposades pèrdues… tot perfecte per als seus interessos!
Aquesta va ser la valoració que va fer l’Organització Professional d’Inspectors d’Hisenda (IHE) respecte de la nova llei fiscal: “Segueixen quedant infinitat de forats per on el frau campa a gust”.
Fa uns dies vaig llegir també un interessantíssim, alhora que revelador, informe que aquesta organització va publicar a l’octubre de 2012, “La Crisi fiscal a Espanya”, en el qual aquest col.lectiu posava blanc sobre negre al voltant de la realitat fiscal existent a l’Estat espanyol.
Hi vaig poder llegir com l’Estat espanyol és un dels que menys gasta en administració fiscal en relació al PIB (0,13%) en comparació amb els països de les nostres dimensions a la Unió Europea: a França en gasten just el triple (0,39% ), a Alemanya més del doble (0,29%) i quasi el doble també a Itàlia (0,24%).
I per si ens semblara poca cosa, sobre aquestes raquítiques xifres cal aplicar les retallades pressupostàries del 2013: un 7,7%, menys de despesa i la pèrdua de més de 800 empleats, en una plantilla en què només un 20% dels inspectors es dedica a la investigació contra el frau fiscal, mentre el restant 80% es dedica a l’encreuament de dades i a la comprovació de discrepàncies entre les declaracions. I a més, només disposen d’un any per tancar qualsevol investigació.
El resultat d’aquest sistema plenament garantista per als interessos d’elusors i d’evasors fiscals, és que el fisc espanyol deixa d’ingressar cada any entre 60 i 70 mil milions d’euros, segons dades del propi sindicat d’inspectors, i que la major part del frau , un 72%, es localitza en les grans empreses i els grans patrimonis, quatre vegades més que el frau de les pimes i molt per sobre del dels autònoms.
José María Molledo, secretari general de GESTHA, ho té molt clar: “El fisc hauria d’esforçar més a perseguir l’engany de les multinacionals i les grans companyies en comptes de concentrar el 80% dels recursos a investigar microempreses, pimes, autònoms i assalariats”.
Patraix, València (L’Horta), a 7 de juny de 2013.