La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 7 de juny de 2013

Els mecanismes d’elusió fiscal fets a mida de les grans empreses en el “cortijo español”.

L’article 31 de la Constitució espanyola estableix que tots els ciutadans “contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seua capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”. 

Una redacció constitucionalment impecable feta per emmascarar una fal.lacia impecable!

Una prevaricació constitucional en tota regla… “Feta la llei, feta la trampa”, podríem dir que és el refrany favorit dels amos del cortijo espanyol.

 

Només cal pegar-li una ullada a l’Informe anual de recaptació tributària de l’any 2011 per adonar-se’n.
La lectura de les dades de xifres i estadístiques oficials revelen que a l’Estat espanyol l’esforç fiscal que fan els treballadors, els únics i veritables pagans de la crisi actual, és molt superior al que fan les empreses.

Perquè tot i la crisi que ens estan fer patir, els ingressos de l’estat per IRPF respecte al total recaptat ha estat sempre de entre el 40 i el 45%.

No obstant això, el que es recapta per l’impost de societats a les empreses ha anat descendint, des del 22% el 2007 fins al 10,1% de 2011.

I si a tot això sumem l’IVA i les seues recents i antisocials pujades, resulta que l’esforç fiscal de les llars espanyoles es dispara.
La comparació d’aquest esforç amb el que realitzen les empreses resulta, senzillament, insultant.

 

Fa uns dies vaig llegir un interessant estudi al respecte. Havia estat elaborat pel Sindicat de Tècnics d’Hisenda (GESTHA) al maig de 2012.

En ell s’assenyalava que, per exemple la pressió fiscal d’una persona soltera i sense fills amb uns ingressos mitjans de 41.310 euros anuals se situa per sobre del 27,9%… però cap empresa suporta una càrrega de l’impost de societats per sobre del 25,2%.

Un altre exemple: una persona amb dos fills al seu càrrec i ingressos mitjans de 16.524 euros a l’any, rep una càrrega fiscal que ronda el 15,6% de la renda. Aquesta càrrega fiscal és, fins i tot, lleugerament superior a la que tenen moltes multinacionals que facturen més de 1.000 milions d’euros anuals a l’Estat espanyol!

 

Tot açò, recordant el que diu l’article 31 de la Constitució espanyola, resulta ser una broma de mal gust… Que és el que realment està passant amb la càrrega fiscal que reben les empreses?

 

És cert que estem en “crisi” i que la facturació de moltes d’elles ha disminuït com a conseqüència de la baixada de les seues facturacions.

Però una reducció de les seues aportacions a les arques de l’Estat del 64% des de 2007 no es pot explicar de cap manera per la reducció de les seues plusvàlues, perquè els beneficis no han caigut en la mesura en què han caigut els imposts, tal com deia en una entrevista el president del sindicat dels tècnics d’hisenda.

 

En el món dels imposts hi han dos termes que són utilitzats per Hisenda per descriure la decisió dels contribuents de minimitzar el pagament d’imposts:

D’una banda està l’elusió d’impostos (Tax avoidance en anglès), que fa referència a les conductes del contribuent que busca evitar el pagament d’imposts, utilitzant maniobres o estratègies permeses per la mateixa llei o pels buits d’aquesta.
L’elusió no és estrictament “il.legal”, ja que no s’està violant cap llei, sinó que se n’està aprofitant mitjançant una interpretació que és permesa per la llei, que en ocasions és ambigua o té buits.

I d’altra està l’evasió fiscal, la qual fa referència a les maniobres utilitzades pels contribuents per evitar el pagament d’imposts, violant per això la llei.

 

El 2011 l’Estat va recaptar per l’impost de societats 16.611 milions d’euros. En aqueix any el benefici declarat de només cinc empreses de l’Ibex-35 (Banc Santander, BBVA, Telefónica, Inditex i Repsol) va ser de 17.800 milions d’euros.
El que passa és que encara que les empreses tenen un tipus impositiu nominal sobre els beneficis del 25% o del 30% (depenent que siguen PIMES o grans empreses), els mecanismes “legals” d’elusió d’imposts de què hi disposen (el que es coneix com a “enginyeria fiscal”), com ara la compensació de pèrdues d’un any per l’altre, la consolidació de resultats entre dues filials, la deducció de despeses financeres, etc… els permeten reduir-se quasi al 10%… Tota una catifa roja posada a disposició dels empresaris per a què cotitzen per sota del que ho fa un mileurista!



La nova llei que es va aprovar l’octubre de 2012 limita i redueix algunes d’aquestes pràctiques, però deixa sense resoldre’n altres que havien proposat els inspectors d’Hisenda, com per exemple la de canviar la deducció que s’aplica a les despeses per una altra que permeta la tributació reduïda sobre els ingressos, i la de gravar els guanys de les empreses en funció de l’activitat econòmica real allà on es venen els seus productes o serveis, i no on tinguen el seu domicili fiscal.

 

Com que no es fa així, aquest mecanisme atreu a l’Estat espanyol a empreses que tenen filials amb suposades pèrdues, perquè les deduccions i bonificacions s’apliquen a les despeses, mentre que les filials que presenten beneficis deslocalitzen el seu domicili fiscal a països amb menor càrrega tributària que l’espanyola, com Luxemburg, Suïssa i Irlanda.

Amb aquesta catifa roja estesa a les grans empreses, per exemple els gegants de la informàtica i la tecnologia poca cosa tributen a Espanya (com podem veure en el gràfic que acompanye en el post), com tampoc ho fan les pròpies empreses espanyoles.
El 2010 almenys 30 de les 35 empreses de l’Ibex-35 tenien filials en territoris considerats paradisos fiscals (aquelles que reportaven majors beneficis), però les que declaraven pèrdues cotitzen ací, per així poder desgravar les seues despeses i suposades pèrdues… tot perfecte per als seus interessos!

 

Aquesta va ser la valoració que va fer l’Organització Professional d’Inspectors d’Hisenda (IHE) respecte de la nova llei fiscal: “Segueixen quedant infinitat de forats per on el frau campa a gust”.

 

Fa uns dies vaig llegir també un interessantíssim, alhora que revelador, informe que aquesta organització va publicar a l’octubre de 2012, “La Crisi fiscal a Espanya”, en el qual aquest col.lectiu posava blanc sobre negre al voltant de la realitat fiscal existent a l’Estat espanyol.

Hi vaig poder llegir com l’Estat espanyol és un dels que menys gasta en administració fiscal en relació al PIB (0,13%) en comparació amb els països de les nostres dimensions a la Unió Europea: a França en gasten just el triple (0,39% ), a Alemanya més del doble (0,29%) i quasi el doble també a Itàlia (0,24%).

I també vaig poder llegir-hi que el 2009 hi havia a Espanya 1.928 ciutadans per cada empleat de l’Agència Tributària, quan la mitjana de l’OCDE és de 900. A Alemanya n’hi han 729, a França 860 i a l’Anglaterra 862.
En el nombre de persones treballant per cada empleat d’Hisenda dedicat a imposts i despeses generals també estem a la cua de l’efectivitat: 967 treballadors per treballador a Espanya, mentre a Alemanya n’hi han 371, a França 392 i a l’Anglaterra 441.

I per si ens semblara poca cosa, sobre aquestes raquítiques xifres cal aplicar les retallades pressupostàries del 2013: un 7,7%, menys de despesa i la pèrdua de més de 800 empleats, en una plantilla en què només un 20% dels inspectors es dedica a la investigació contra el frau fiscal, mentre el restant 80% es dedica a l’encreuament de dades i a la comprovació de discrepàncies entre les declaracions. I a més, només disposen d’un any per tancar qualsevol investigació.

 

El resultat d’aquest sistema plenament garantista per als interessos d’elusors i d’evasors fiscals, és que el fisc espanyol deixa d’ingressar cada any entre 60 i 70 mil milions d’euros, segons dades del propi sindicat d’inspectors, i que la major part del frau , un 72%, es localitza en les grans empreses i els grans patrimonis, quatre vegades més que el frau de les pimes i molt per sobre del dels autònoms.

José María Molledo, secretari general de GESTHA, ho té molt clar: “El fisc hauria d’esforçar més a perseguir l’engany de les multinacionals i les grans companyies en comptes de concentrar el 80% dels recursos a investigar microempreses, pimes, autònoms i assalariats”.

 

Què es pot esperar de la voluntat de combatre el frau fiscal d’un govern que al març de 2012 va nomenar a una tal Pilar Valiente com Cap adjunta de l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau, una persona que va haver de dimitir el 2001 del càrrec que ocupava a la Comissió Nacional del Mercat de Valors per la seua implicació en un cas de frau, i que el primer que va fer després del seu nomenament va ser destituir els sis inspectors que estaven investigant el cas Gürtel?

“Un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat” resa la Constitució espanyola… a qui pretenen enganyar els amos del cortijo espanyol?

Patraix, València (L’Horta), a 7 de juny de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent